perspectiva amb nens

Em trobo l'escena ja abans de tombar la cantonada, just en passar per davant de Lord Byron, un local que en la meva joventut estava sempre ple i ara em sembla crepuscular i trist, sovint amb un cambrer que des de darrere la barra observa el carrer en una espera impossible. En aquell moment no passa ningú i no m'atreveixo a aturar-me mentre la mare, jove, al costat d'una altra dona jove, fa fotos a la seva filla i al nen que hi ha al seu costat -potser el seu germà?. A la dreta, un quiosc que fa mesos que ha baixat persianes i de fons una església neogòtica, esvelta, que quan el sol es pon amolla a poc a poc la claror que se hi ha concentrat durant el dia.

Els nens -entre cinc o sis anys- s'estan sobre una plataforma reixada que deixa anar un aire que deu ser càlid en aquest setembre de sauna. Riu la nena i somriu el nen. El nen va vestit amb una samarreta i uns pantalons curts que li arriben al genoll. Estàtic, a penes deu sentir un pessigolleig que li puja per les cames fins a les cuixes. La nena, en canvi, no para de moure's com una papallona que va i ve per tornar al mateix lloc, assaja postures, fa uns passos de ballet heterodoxos i maldestres de qui encara amb prou feines domina el cos. I tot perquè l'aire jugui amb la seva faldilla blanca que ara se li enlaira de davant, ara sembla que fa un remolí, ara puja en un cercle perfecte que amenaça de cobrir-li la cara...

Deu fer temps que dura el joc perquè de sobte la nena s'atura, mira la mare i li diu:

-Ara tu, mama! Ara tu, mama!

Ai, la mama! Just avui que no porta la faldilla acampanada, ni tan sols blanca.