Mentre l’ou balla, em distreu una vibració subtil, potser inexistent, de la corda que ens uneix i ens separa. Aparto els ulls de la pantalla i busco. La descobreixo davant, una mica a la dreta, la paret sense temps, el cos estàtic, però les mans i la cara amb gran mobilitat: tiba delicadament la corda clara a punt per deixar-la anar, somriu, es concentra, se sorprèn... La mirada sempre fixa en un punt que no puc ni vull veure. Què mira? Què la distreu? Què pensa? Penso en una imatge modernista d’Alexandre de Riquer, en un dels seus contes.
Amolla la corda. Corre cap a mi?
Qui sap què mira i què pensa el nen de la meva esquerra que s’aferra a la corda?
Mentrestant, l’ou –buidor indiferent- juga: puja, baixa, s’inclina, s’amaga, canvia de posició segons l’empeny l’aigua en una dansa inacabable i sempre diferent, sempre igual.
A l'exterior, tot de novetats encara inconegudes.
2 comentaris:
Què tindrà aquesta corda que els distregui així? Potser que la poden palpar i tibar i per tant, és real.
L´ou , en canvi, només és una il·lusió?
Les fotos són precioses. Tot i ésser mudes traspuen quantitat de sensacions:frescor, sorolls, olors,veus, concentració... Bellesa.
L'ou fa gràcia al principi, però després cansa i no es pot tocar; la corda és més tangible. He intentat recordar què pensava jo a la seva edat, què m'agradava, què sentia... Intent més aviat inútil.
Gràcies per apreciar les fotos, A. Sempre he pensat que són més suggeridores que els vídeos.
Publica un comentari a l'entrada