l'Empordà

Morera està en la línia de Garreta i veu també la sardana com un fenomen vital. Però Morera té menys personalitat que Garreta -és més discret. En la seva sardana-clau, “L'Empordà”, és produeix una integració de la malenconia sonsoniosa venturiana dels primers termes (encara que amb menys subratllat, amb més tacte) i el tumult panoràmic. “L'Empordà” és una sardana important, complexa, essencial. Aquests dos músics -Garreta, Morera- feren avançar a la sardana un gran pas. Sospito que, després de la seva aportació, serà difícil de tornar enrere.

Josep Pla. El meu país.

M’agrada l’Empordà, el territori ja se sap, vull dir la sardana (centenària des de l'any passat). Aquest vitalisme impossible de la lletra de Maragall que Morera tradueix perfectament en música em sembla sensacionals.

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la Ilum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà.

Tinc diverses versions de la sardana, només amb música o corals, però m’ha semblat que potser seria interessant anar més enllà del localisme i presentar una versió de fora, que anés més enllà d’una música –què hi farem!- que alguns veuen massa provinciana. Les imatges no tenen cap importància.

-No trobes que és massa local? I el Pirineu? I...? –em diu la Joana, somrient i escèptica, després de veure les imatges.
-Sí, però he fet servir les fotografies que tenia més a mà, les de l’entorn més immediat. Ja sé que falta Sant Pere de Rodes, Cadaqués, els quatre mesos de Sant Climent..., però no les trobava. Pensa que, de tota manera, surten les dues capitals de l’Empordà... I la maleta de Pla és suficient per lligar-ho tot –li dic, poc convençut de l’argumentació-. Si tinc temps (sé que no el tindré o el voldré) ja buscaré altres imatges i miraré d’adequar-les a la música, que ara només funcionen el pastor i la sirena.
-I aquesta sirena?
-Dona, és difícil trobar sirenes actualment... i a la meva edat... Segur que Maragall i Morera n’havien vista alguna a la seva època, i també Pla, però com que era tan murri...
-I per què han sortit com emboirades algunes imatges que no ho eren?
-Misteris. Potser perquè un follet de Youtube ha decidit que calia?
-No m’acaba d’agradar l’última fotografia. Trobo que... Què vols dir?
-La veritat, no n’estic gaire segur.
-Ah, sí, ara ja l’entenc!
-Vols dir? I la música?
-M’encanta aquesta versió, però aquests crics...
-Bé, no en parlem més.

En parlem més, però aquí ho deixarem estar.

I intentem resseguir amb veus poc preparades i poc simfòniques, només adequades, i encara, per a la més estricta intimitat, la melodia i les imatges “locals”.

(di)versions & (per)versions

1a part

Se m’ha acabat la primera –o és la segona?- etapa de les vacances, la del nord, ara toca marxar al sud, on bufa el mateix vent, però una mica de gairell i on la temperatura de l’aigua, a l’estiu, és una mica més calda.

Reorganitzar les bosses m’horroritza. Si no fos perquè ja és inevitable carregar-me d'embalums inútils, viatjaria només amb una motxilla petita, o amb una maleta com la de Pla, que portaria a dintre, com a únic equipatge, una frase semblant a la que es pot llegir.




















En fi, deixem-ho estar i permeteu-me un altre comiat, ara fins al setembre. Els qui passeu per aquí alguna vegada ja sabeu com m’agrada la música gitana, o balcànica, o com sigui que es digui, així que per celebrar la fi de festa i sortir una mica de l’ensopiment en què alguns encara us –ens- trobeu –trobem- he pensat que no estaria malament accelerar el ritme amb alguna cançoneta dels qui es poden considerar turistes –potser viatgers?- abans que aquest terme fos codificat. Entenc que les versions de creació estrictament pròpia poden resultar un pèl estranyes, així que trio dues recreacions: una peça de Brahms (és de Brahms o ell en va fer la versió lenta?) i un clàssic del jazz. Va, moveu-vos una mica, seguiu els ritmes dels búlgars del grup Romaní Chavé...!





P. S. Demano una vegada més disculpes als qui es passin el vídeo i, sobretot, als mestres, per la manca de qualitat de les imatges i per la improvisació dels plans, i asseguro que tornarà a passar. També vull confirmar que no tinc cap relació, de moment, amb l’Obra Social de “la Caixa”.


2a part

Viatjar per l’Empordà –tan petit com és!- pot convertir-se en una aventura quilomètrica inacabable, fins i tot amb les “rotondes” que apareixen com bolets d’un estiu a l’altre: tanta publicitat! –merescuda, és veritat- i durant tants anys ha convertit el territori en un dels llocs més visitats del planeta.
Espero que em sigui més fàcil la mobilitat pel meu poble; desitjo que els turistes, de dins i de fora, hagin llegit el text de Pla que afegeixo més avall (puc ser planià per darrera vegada aquest estiu?) i obrin en conseqüència. És veritat que Pla tenia un mal dia quan va arribar a la Cala, però us asseguro que de “xicots alts, d’ulls blaus, rossos, drets, corpulents, de clatell una mica pelut i rulls al cap, que tenen una gran estampa” autòctons ja no en queden –de les noies no en parlarem, per si de cas-. A més, segur que la majoria de dies farà un mestral insuportable i els altres plourà. Perdoneu-me, amics i amigues caleros, però vull trobar aparcament, ni que sigui al mercat.

En el camí del port, sobre els antics escarts de la platja plens d’algues, entràrem en un establiment per tenir una mica de calma. Era una taverna popular on servien menjar. Hi havia molts pescadors que feien el porronet i fumaven. L’embigat del local presentava peces considerables. La Cala de l’Ametlla no és pas un poble vell. Té un aspecte de ser del segle XVIII. Diu que fou fundat per pescadors catalans i valencians que trobaren a l’indret –a la platja- una manera de guanyar-se la vida més o menys apreciable. El poble té un aspecte d’haver estat durant molts anys incomunicat i d’haver fet una vida marginal. Aquell establiment tenia tot l’aire d’ésser una de les cases més velles de la població: en el fons del local hi havia una cortina darrera la qual es veia una cova edificada matusserament, de qualsevol manera: probablement una de les coves que serví de sopluig als arribats. Aquesta tradició d’inestabilitat resta avui en els pescadors del rodal. A Palamós i a Roses hi ha moltes famílies de pescadors de la Cala que hi pesquen la vaca. A la taverna hi ha dos o tres xicots alts, d’ulls blaus, rossos, drets, corpulents, de clatell una mica pelut i rulls al cap, que tenen una gran estampa. Les noies semblen més groguenques, nyicris i esprimatxades. Sobre aquest sexe, en la joventut, el vent de garbí hi projecta una espècie de desgana i de conformitat que de vegades és compatible amb un esgarip histèric i enfebrat. Després, el volum augmenta –encara que de vegades resten una mica escanyolides.
[...]
Mentrestant, l’Albert arriba a la conclusió que en aquell establiment ens podrien servir, a l’hora de sopar, una paelleta a la valenciana. Em semblà, per l’aspecte de tot plegat, que la hipòtesi era desorbitada. Una cosa és servir un porró de vi de raig i l’altra elaborar un plat deliberadament ben cuinat. Per altra part, la meva experiència em portava a creure que la paella només és bona a les terres valencianes –i, en aquestes terres, encara no hi havíem arribat. En els afers culinaris, el genius loci és molt important. Però Albert s’entossudí i no hi hagué manera de treure-li-ho del cap. Els al·licients culinaris estan basats en gran part en il·lusions, i davant d’aquests fenòmens no hi ha dialèctica que hi valgui. La senyora del taverner donà unes seguretats engrescadores. Ens entaulàrem a les vuit –amb tot els temps que hi volgueren posar. Resultà un desastre. L’arròs era pastat i cobert de safrà, groc com un canari. Com a peix hi trobàrem quatre rampoines misèrrimes. Davant del resultat, el meu amic es posà a riure. El xicot tenia molt bon caràcter.

Josep Pla: “Navegació d’estiu”, dins Aigua de mar. Obra Completa, volum 2.