sardana i fragment

(Als mateixos d’abans d’ahir, ara que ja ha passat un any. Continuen les músiques, les paraules i el passeigs. Em temo que avui es pot prescindir de les tres coses)

Encara sóc a temps de veure el final del concert de TV3 –a la Primera continuaran una estona més i acabaran, segons prediu Ferran amb la marxa Radetzky- i em quedo amb La santa espina, la sardana d’Enric Morera amb lletra d’Àngel Guimerà. És curiós com la versió que més recordo d’aquesta sardana és de la meva adolescència, de quan devia fer pocs dies que tenia setze anys i celebràvem la festa del col·legi a Tortosa. Va ser una versió que mai no es va interpretar. En l’acte central del dia, s’havia previst l’audició de la sardana, però, segons em van dir, a l’autoritat que presidia l’acte, un bisbe mallorquí, del qual recordo molt bé el nom, no li va semblar convenient aquella música identitàrtia. Potser va ser així o potser no; en aquella època, els meus contactes no eren del tot fiables.

Volem dinar en un restaurant prop de casa, però en passar-hi tenim clar que hauríem d’haver reservat taula, de manera que ens decidim per l’opció del passeig de Gràcia, una mica més avall del carrer d’Aragó. Quedem satisfets del menjar, ja conegut, i del preu. La major part de la gent que ens envolta són estrangers o forasters.

Anem baixant, en un recorregut que hem fet centenars de vegades. No sé si és aquest cel de plom o el fet que malgrat que ha passat un any des d’ahir no s’ha produït cap canvi espectacular, però la gent, i nosaltres mateixos, caminem d’esma, com una mica perduts, com si el primer dia de l’any fos un parèntesi de no se sap què. Continua la sensació que gairebé tothom és de fora: càmeres de fotografiar, mapes, pluralitat de llengües, badoqueries davant de fets i de llocs quotidians. Botigues tancades, que obriran demà, malgrat que és diumenge, perquè no s’aturi el consum i els reis blancs, rossos i negres, infinits, puguin carregar els seus sacs. En alguns aparadors encara queden figures immòbils amb roba interior vermella, com la que abans d’ahir es devia posar un percentatge indeterminat de la població del país o de fora.

A la Rambla, a les casetes que l’ajuntament acaba de crear i ja vol eliminar, hi ha uns fulls on es pot firmar per demanar que tornin les parades dels ocellaires. Les figures humanes continuen encerclades per admiradors amb càmera o sense. Arribo al que balla claqué, la meva dansa preferida, just al final de la seva enèsima actuació del dia, només a temps de veure com saluda...

Entro a casa de la mare cap a les sis. Avui falten alguns dels seus companys perquè fills, nebots o altres familiars se’ls han endut a dinar, però queda la N., que té un fill a Madrid i una filla que se n’ha anat a esquiar, i sempre somriu; i en F., amb qui, si no plou, anirem un dia d’aquests a collir prunes; i en P., que té problemes per respirar, però ara passa una bona temporada i va sense oxigen; i la E., que s’està bona part del dia en una cadira a la porta de la seva habitació, amb una nina de drap amb trenes agafada amb mans artítriques; al llit del seu costat, el gat de la casa, ros, capat i llustrós; i...

Som i serem gent catalana... Però no sé comptar ni repartir, i fa tant temps, tant!, que no ballo una sardana... Malgrat tot, que continuï la música i les anelles que s’agafen les mans.

l'Empordà

Morera està en la línia de Garreta i veu també la sardana com un fenomen vital. Però Morera té menys personalitat que Garreta -és més discret. En la seva sardana-clau, “L'Empordà”, és produeix una integració de la malenconia sonsoniosa venturiana dels primers termes (encara que amb menys subratllat, amb més tacte) i el tumult panoràmic. “L'Empordà” és una sardana important, complexa, essencial. Aquests dos músics -Garreta, Morera- feren avançar a la sardana un gran pas. Sospito que, després de la seva aportació, serà difícil de tornar enrere.

Josep Pla. El meu país.

M’agrada l’Empordà, el territori ja se sap, vull dir la sardana (centenària des de l'any passat). Aquest vitalisme impossible de la lletra de Maragall que Morera tradueix perfectament en música em sembla sensacionals.

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la Ilum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà.

Tinc diverses versions de la sardana, només amb música o corals, però m’ha semblat que potser seria interessant anar més enllà del localisme i presentar una versió de fora, que anés més enllà d’una música –què hi farem!- que alguns veuen massa provinciana. Les imatges no tenen cap importància.

-No trobes que és massa local? I el Pirineu? I...? –em diu la Joana, somrient i escèptica, després de veure les imatges.
-Sí, però he fet servir les fotografies que tenia més a mà, les de l’entorn més immediat. Ja sé que falta Sant Pere de Rodes, Cadaqués, els quatre mesos de Sant Climent..., però no les trobava. Pensa que, de tota manera, surten les dues capitals de l’Empordà... I la maleta de Pla és suficient per lligar-ho tot –li dic, poc convençut de l’argumentació-. Si tinc temps (sé que no el tindré o el voldré) ja buscaré altres imatges i miraré d’adequar-les a la música, que ara només funcionen el pastor i la sirena.
-I aquesta sirena?
-Dona, és difícil trobar sirenes actualment... i a la meva edat... Segur que Maragall i Morera n’havien vista alguna a la seva època, i també Pla, però com que era tan murri...
-I per què han sortit com emboirades algunes imatges que no ho eren?
-Misteris. Potser perquè un follet de Youtube ha decidit que calia?
-No m’acaba d’agradar l’última fotografia. Trobo que... Què vols dir?
-La veritat, no n’estic gaire segur.
-Ah, sí, ara ja l’entenc!
-Vols dir? I la música?
-M’encanta aquesta versió, però aquests crics...
-Bé, no en parlem més.

En parlem més, però aquí ho deixarem estar.

I intentem resseguir amb veus poc preparades i poc simfòniques, només adequades, i encara, per a la més estricta intimitat, la melodia i les imatges “locals”.