l'Empordà

Morera està en la línia de Garreta i veu també la sardana com un fenomen vital. Però Morera té menys personalitat que Garreta -és més discret. En la seva sardana-clau, “L'Empordà”, és produeix una integració de la malenconia sonsoniosa venturiana dels primers termes (encara que amb menys subratllat, amb més tacte) i el tumult panoràmic. “L'Empordà” és una sardana important, complexa, essencial. Aquests dos músics -Garreta, Morera- feren avançar a la sardana un gran pas. Sospito que, després de la seva aportació, serà difícil de tornar enrere.

Josep Pla. El meu país.

M’agrada l’Empordà, el territori ja se sap, vull dir la sardana (centenària des de l'any passat). Aquest vitalisme impossible de la lletra de Maragall que Morera tradueix perfectament en música em sembla sensacionals.

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar ,
s'obre una plana riallera, és l'Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s'hi va.
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!
portem al cor content, una cançó!

Pels aires s'alçarà, pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent de germanor una cançó!

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol li és bo;
ella canta les nits de lluna plena.

Ella canta: -Pastor, em fas neguit.
Canta el pastor: -Em fas neguit, sirena.

-Si sabessis el mar com és bonic!
-Si veiessis la Ilum de la carena!
-Si baixessis series mon marit!
-Si pugessis ma joia fóra plena!

La sirena es féu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla
i de l'amor plantaren la cabanya: fou l'Empordà.

Tinc diverses versions de la sardana, només amb música o corals, però m’ha semblat que potser seria interessant anar més enllà del localisme i presentar una versió de fora, que anés més enllà d’una música –què hi farem!- que alguns veuen massa provinciana. Les imatges no tenen cap importància.

-No trobes que és massa local? I el Pirineu? I...? –em diu la Joana, somrient i escèptica, després de veure les imatges.
-Sí, però he fet servir les fotografies que tenia més a mà, les de l’entorn més immediat. Ja sé que falta Sant Pere de Rodes, Cadaqués, els quatre mesos de Sant Climent..., però no les trobava. Pensa que, de tota manera, surten les dues capitals de l’Empordà... I la maleta de Pla és suficient per lligar-ho tot –li dic, poc convençut de l’argumentació-. Si tinc temps (sé que no el tindré o el voldré) ja buscaré altres imatges i miraré d’adequar-les a la música, que ara només funcionen el pastor i la sirena.
-I aquesta sirena?
-Dona, és difícil trobar sirenes actualment... i a la meva edat... Segur que Maragall i Morera n’havien vista alguna a la seva època, i també Pla, però com que era tan murri...
-I per què han sortit com emboirades algunes imatges que no ho eren?
-Misteris. Potser perquè un follet de Youtube ha decidit que calia?
-No m’acaba d’agradar l’última fotografia. Trobo que... Què vols dir?
-La veritat, no n’estic gaire segur.
-Ah, sí, ara ja l’entenc!
-Vols dir? I la música?
-M’encanta aquesta versió, però aquests crics...
-Bé, no en parlem més.

En parlem més, però aquí ho deixarem estar.

I intentem resseguir amb veus poc preparades i poc simfòniques, només adequades, i encara, per a la més estricta intimitat, la melodia i les imatges “locals”.