aclariment

El dimecres vaig fer la meva visita guiada anual a l’IEC, més que res per preguntar com va la gramàtica, tot i que si la tinguessin a punt és probable que ja n’hagués sentit parlar. Sembla que, com sempre, aquest any tampoc: la sintaxi és extremament complexa.

A més de la passejada per la casa i el regal de material sobre la Institució, als visitants ens projecten un vídeo amb una síntesi històrica que acaba amb el parlament d’una noia que acaba d’arrodonir el resum amb la presentació, la finalitat i l’ús d’algunes publicacions de llengua, entre elles la segona edició del diccionari. Aquesta vegada, en parlar de la tasca de fixació de paraules que corresponen a nous conceptes, va posar en pantalla, entre altres exemples, “futbol sala”: Variant del futbol practicada entre dos equips de sis jugadors cadascun i en un terreny de sòl dur amb unes dimensions de 24-28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Un dels assistents –la majoria joves d’uns quinze anys- va atrevir-se a dir que el futbol sala que ell coneixia es practicava amb cinc jugadors –de els mides del camp no n’estava segur-, inclòs el porter. La noia, molt esportivament, va prendre nota i va dir que ja ho comunicaria a l’autoritat competent per si calia fer el canvi. Ara mateix obriré el diccionari en línia per veure si tenia raó el jove o és manté la definició de l’expert de l’IEC; mira que si me’l fitxen per la secció d’esports...

M’he desviat del tema. En un moment de la visita, ens van portar als Jardins de la Mercè Rodoreda, situats al primer pis. Devien haver adobat la terra recentment perquè l’aire feia una olor intensa de fems, els quals segurament contribuïen al bon aspecte de les plantes. Només entrar, el primer que es veu són unes magnífiques camèlies. Just en aquell moment, després d’un matí gris, es va obrir una escletxa entre els núvols i el sol va il·luminar les plantes. Com que sempre bado, en lloc de seguir les explicacions de la guia em vaig distreure amb tres versets insignificants i vaig pensar que, tenint en compte l’origen de les camèlies (diuen que són flors difícils de conrear a casa pels aficionats), podia escriure un haiku en japonès, per allò d’intentar harmonitzar el fons i la forma. I això és el que hi ha en l’escrit anterior. Suposem per un moment que jo fos un escriptor de reconegut prestigi; després d’escriure l’haiku, es diria que el poemeta és una incursió en la literatura japonesa i es farien lloes o retrets diversos? Si l’haiku fos molt bo i n’escrivís d’altres, algun dia m’inclourien en els manuals de literatura japonesa? Figurarien aquests versos –partim de la idea que fos un autor amb obra publicada en llengua catalana- en les antologies en llengua catalana: original japonès i subtítols en català? I moltes altres preguntes que no sé si obtindran cap resposta autoritzada. Per cert, hi ha una imatge clàssica a Barcelona que m’ha inspirat uns versets en grec que no sé si finalment obtindran forma.

Tornant a l’haiku, la veritat és que el meu coneixement del japonès és molt precari, gairebé inexistent, de manera que no sé si on volia dir reixa, he escrit porta; si on volia dir floreixen, he escrit en flor; si he escrit roses, en lloc de les camèlies originals... Espero que la propera vegada els meus coneixements de la llengua japonesa siguin més sòlids o bé que algun nadiu em doni les indicacions pertinents per fer uns versos sostenibles. En fi, traduït al català, l’haiku diria això:

Vora la reixa,
floreixen les camèlies.
S’obren els núvols