mar del sud amb vent de ponent

Anem al meu sud. Bufa un ponent cada cop més suau i la mar és calma. A Santa Llúcia es barreja l’olor dels pins amb la salabror de l’aigua. Les olivers descansen. Esfilagarsats, es persegueixen els núvols en el cel: els vigila la lluna. Les orenetes de llom negre, panxa blanca i cua bifurcada se m’apropen curioses, em saluden i fugen en ziga-zagues misterioses d’agilitat extrema. Penso en Sagarra i copio Carner.

Menyspreen els teus xiscles d’alegria
el mot inútil i la vil cançó:
tes ales, afanyant-se tot el dia,
frenètiques esborren la lletjor.

De retorn a casa, m’emporto vent de ponent, olor de pins i de sal, calma de les oliveres, blanc de núvols, lluna creixent i vols i paraules amables i alegres d’orenetes... i la mar del sud.

la mar del sud (plenitud, pleniluni, plexiglàs)

Tenia la intenció d’escriure un post llarguíssim sobre persones (inclosos els polítics), animals (inclosos els polítics), plantes (inclosos els polítics) i minerals (inclosos els polítics), alguna cosa definitivament enciclopèdica i total (i totalment desaconsellable en un post), però em sento incapaç de triar i ajuntar el material i, a més, tinc una mandra terrible que potser té a veure amb l’estat d’ànim que manifesta la kika i en la gairebé certesa que el passat ... Uf, ni vull acabar la frase que em portaria a una altra frase i encara moltes més i a donar explicacions als hipotètics i amables lectors, alguns dels quals llegeixo però no comento, i a mi mateix. Res, doncs, de parlar també de les potes –o caixetes- que ara es venen a la depuradora, encara que no he vist que les proposin als restaurants, potser perquè tenen un sabor excessivament fort; ni esmentar que el restaurant Perales continua sent el meu preferit (no pel que cuinen, que podríem discutir, sinó pel lloc), malgrat que algun famós, com el de la foto, l’hagi descobert i aviat caldrà encomanar taula amb una setmana d’anticipació; cap esment a les ortigues de mar, que encara no s’han posat de moda per al gran públic, fregides al que ara anomenaríem tempura; i no puc dir res, perquè no l’he tastat, del bufet lliure de marisc a 20 euros que han obert al terme de Deltebre i on, al sortir, et fan obrir la bossa per comprovar que no t’enduus res...

D’aquests temes del mar i del menjar, parlàvem l’altre dia amb en Pere Peix i família arran de la lectura al diari d’unes consideracions que feia un cuiner sobre les peixos salvatges. En Pere Peix (i família) és un confident marí que tots els estius s’entreté a estirar-me els pels de les cames tan bon punt com m’arriba l’aigua d’aquesta mar tan estimada al genoll. Em deia: “Tu creus que la majoria són capaços de distingir un peix salvatge d’un de factoria?” I afegia: “però si no són capaços de distingir un mollet pescat a la Cala d’un altre pescat a Palamós!” Continuava: “A més, peix salvatge, peix salvatge! Et semblo gaire salvatge jo?” Bé, la conversa va ser llarga i diversa, com s’esdevé sempre després d’un any de no veure’ns. Obviaré detalls i intimitats intranscendents i només afegiré que aquesta vegada em va demanar que gravés un vídeo –família inclosa- amb tots els giravolts salvatges que era capaç de fer, que no són gaires. Després em va guiar, sempre entre l’aigua i el cel a visitar un cogombre de mar i una ortiga amiga. “Penja-ho a Youtube”, em va dir. Ho faig, però ja vaig advertir-li que la cosa quedaria poc lluïda. Afegeixo que la tria de la banda sonora és seva.





En fi, que encara no tinc ganes d’escriure ni sé com posar-m’hi. Potser d’aquí uns dies.