2.9.09

la mar del sud (plenitud, pleniluni, plexiglàs)

Tenia la intenció d’escriure un post llarguíssim sobre persones (inclosos els polítics), animals (inclosos els polítics), plantes (inclosos els polítics) i minerals (inclosos els polítics), alguna cosa definitivament enciclopèdica i total (i totalment desaconsellable en un post), però em sento incapaç de triar i ajuntar el material i, a més, tinc una mandra terrible que potser té a veure amb l’estat d’ànim que manifesta la kika i en la gairebé certesa que el passat ... Uf, ni vull acabar la frase que em portaria a una altra frase i encara moltes més i a donar explicacions als hipotètics i amables lectors, alguns dels quals llegeixo però no comento, i a mi mateix. Res, doncs, de parlar també de les potes –o caixetes- que ara es venen a la depuradora, encara que no he vist que les proposin als restaurants, potser perquè tenen un sabor excessivament fort; ni esmentar que el restaurant Perales continua sent el meu preferit (no pel que cuinen, que podríem discutir, sinó pel lloc), malgrat que algun famós, com el de la foto, l’hagi descobert i aviat caldrà encomanar taula amb una setmana d’anticipació; cap esment a les ortigues de mar, que encara no s’han posat de moda per al gran públic, fregides al que ara anomenaríem tempura; i no puc dir res, perquè no l’he tastat, del bufet lliure de marisc a 20 euros que han obert al terme de Deltebre i on, al sortir, et fan obrir la bossa per comprovar que no t’enduus res...

D’aquests temes del mar i del menjar, parlàvem l’altre dia amb en Pere Peix i família arran de la lectura al diari d’unes consideracions que feia un cuiner sobre les peixos salvatges. En Pere Peix (i família) és un confident marí que tots els estius s’entreté a estirar-me els pels de les cames tan bon punt com m’arriba l’aigua d’aquesta mar tan estimada al genoll. Em deia: “Tu creus que la majoria són capaços de distingir un peix salvatge d’un de factoria?” I afegia: “però si no són capaços de distingir un mollet pescat a la Cala d’un altre pescat a Palamós!” Continuava: “A més, peix salvatge, peix salvatge! Et semblo gaire salvatge jo?” Bé, la conversa va ser llarga i diversa, com s’esdevé sempre després d’un any de no veure’ns. Obviaré detalls i intimitats intranscendents i només afegiré que aquesta vegada em va demanar que gravés un vídeo –família inclosa- amb tots els giravolts salvatges que era capaç de fer, que no són gaires. Després em va guiar, sempre entre l’aigua i el cel a visitar un cogombre de mar i una ortiga amiga. “Penja-ho a Youtube”, em va dir. Ho faig, però ja vaig advertir-li que la cosa quedaria poc lluïda. Afegeixo que la tria de la banda sonora és seva.





En fi, que encara no tinc ganes d’escriure ni sé com posar-m’hi. Potser d’aquí uns dies.

7 comentaris:

kika ha dit...

t'ha sortit un post molt bonic. deus tenir tota la inspiració d'aquests dies guardada :-)
les caixetes (son les de la foto de dalts, no?) jo les vaig menjar en un restaurant de la cala! bonissimes. això sí, amb un fort gust de mar.
i les ortigues a la tempura, com dius tu, a l'ampolla. també les vaig trobar molt bones, però potser no tant sorprenents com les caixetes.
aquest perales l'hauré d'anar a investigar, si és que me'n vols donar les coordenades.
i el famòs de la foto, s'ha endevinar???

Clidice ha dit...

El famós de la foto és fàcil :P en tot cas val més no parlar-ne gaire de polítics, si més no encara no cal, així allarguem les vacances, ni que sigui psicològicament :D M'agrada els dibuixos que fa la llum sota l'aigua :)

Ramon ha dit...

S'haurà de provar!!!

Això d'ensenyar el peu sota el mar, és bonic... Jo també ho faig...

Ramon ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Gatot ha dit...

malgrat com m'encanta el peix i el marisc de l'empordà he de reconèixer que les sensacions organolèptiques-sensitives que recordo de la costa del Delta són difícilment repetibles i superables...

però pel que fa a peix "salvatge" o de "cria", com més va més aprensió tinc a menjar peix que ha vagat en llibertat, sobretot si no tinc clar de quines latituds estem parlant, amb tants residus nuclears escampats a sota aigua;

el que no m'ha quedat clar, però, és si del cogombre en vau fer amanida o només va servir per condimentar un ... gaspatxo mariner? :)

petons salats!

F.Puigcarbó ha dit...

les fotos duen el nom incorporat i en aquesta diu Santi Millan, ja vaig fer un comentari explicant-ho fa dies a ran d'una foto que va penjar na Júlia.
Una cosa: L'indidivuu amb barba blanca de quant a mi, sou vos, o sia en Pere, o és en Pere..... Quart?
Una altra: És fàcil reconèixer un peix salvatge d'un de factoria (pel preu)

que vagi bé.

pere ha dit...

Ostres, kika, vas aprofitar el temps, al menys gastronòmicament parlant (sí, al encapçalement hi ha una capseta a punt de ser menjada), per la mar del sud. (gàcies pel compliment immerescut)
No sé si el menjar t'agradaria especialment, però Perales, just al costat del mar on s'acaba el terme del Perelló i comença el de l'Ampolla -o viceversa- és un lloc amb una vista privilegiada.
Com diu Francesc, la foto no té secret: en Santi i família estaven per allà.

Cert, clidice, ja tindrem temps de parlar de polítics, descansem encara una mica. tot i que tampoc no direm res de nou, és clar.
Quedes invitada a veure els dibuixos de la llum del sol sota l'aigua salada :-)

T'agradarà, ramon.
Jo no m'atreveixo a ensenyar gaire més cosa que el peu :-)

Ei, gatot, el peix i altres elements marins del sud tenen un sabor especial. De l'Empordà m'emporto altres tries :-)
On anirem a parar) I no deixes de tenir raó: ens compoprtem salvatgement amb els nostres mars.
No, no, vam deixar tranquil el cogombre, no sabríem, que fer-ne.
Petons d'esquena al mar.

No volia crear cap espectativa amb la foto d'en Santi, és clar. Sobre la de la barba, és d'en pere palau, amb, com es pot veure, part del cap tallat.
No creguis, Francesc, de vegades els peixaters donen... com ho podríem dir?
Bona pesca :-)