Anem al meu sud. Bufa un ponent cada cop més suau i la mar és calma. A Santa Llúcia es barreja l’olor dels pins amb la salabror de l’aigua. Les olivers descansen. Esfilagarsats, es persegueixen els núvols en el cel: els vigila la lluna. Les orenetes de llom negre, panxa blanca i cua bifurcada se m’apropen curioses, em saluden i fugen en ziga-zagues misterioses d’agilitat extrema. Penso en Sagarra i copio Carner.
Menyspreen els teus xiscles d’alegria
el mot inútil i la vil cançó:
tes ales, afanyant-se tot el dia,
frenètiques esborren la lletjor.De retorn a casa, m’emporto vent de ponent, olor de pins i de sal, calma de les oliveres, blanc de núvols, lluna creixent i vols i paraules amables i alegres d’orenetes... i la mar del sud.
9 comentaris:
quina mar i quin cel!
jo avui vaig cap al sud però no ho veuré això :-(
ara em fas pensar, que per poder fer les fotos que fas primer has de veure-ho...
i per poder veure-ho t'hi has de fixar.
si passes depressa per la vida, no ho veus mai així, i no les pots fer aquestes fotos!
és obvi, no? m'ho he de fer mirar això! :-)
es la primavera Pere, t'ha sortit un bell escrit en prosa poética que diria Baudelaire, sense rumiar-s'ho gaire.
Quina calma i quin benestar que transmets, Pere, amb les paraules i les fotos. Són un regal per un matí de dimumenge gris i adolorit.
Aquí encara no han arribat les orenetes, o no les he vistes...I quan ho fan, sempre tinc el mateix dubte, són orenetes o són falciots?
Molt bona setmana!
Ho havies descrit a la perfecció amb les teves paraules, pere. Les fotos ja són per acabar-ho d'arrodonir. Un text preciós. I gràcies pels ànims :)
Una abraçada.
Ostres, Pere, em sembla que l'he fet aquest camí, així de proper l'has escrit... i sento l'olor també, el mar ja em crida...
Gràcies per la finestra a la mar mediterrània - jo he migrat al nord, a les muntanyes frontereres. El cel és igualment blau, però la primavera encara es fa esperar - tot just algun tímid brot verd als camps, encara dominats pels troncs secs adormits i les branques trencades pel pes de la neu, pendents que les cullin per fer llenya.
Bona setmana, amic.
Com kika, vas al sud i no t'aturaràs a mirar el mar i el cel, i el vol de les orenetes?
Sí, les fotos només reflecteixen -malament les meves- allò que veus.
Sovint penso que anem massa de pressa, jo el primer.
Gràcies, Francesc. És veritat ahir feia un dia fantàtic i vaig retrobar el meu mar i les primeres orenetes de la temporada.
Per què, gris i adolorit, A.? No, no t'ho pregunto. En tot cas, estic content si la calma i la serenitat de la meva natura se t'ha encomanat una mica.
Jo tampoc no sé mai si són orenetes o falciots, a més, van tan ràpides que només quan s'aturen als nius es poden distigir.
Molt bona setmana a tu!
Gràcies pel teu comentari d'amiga, Anna. Pels ànims? Són tan poca cosa les paraules de vegades; però els sagitaris ens adaptem i trobem el gust a les noves primaveres, així sigui :-)
Una abraçada!
M'alegra haver compartit el camí amb tu zel... i ben aviat el mar del nord :-)
El meu mar és el teu, xurri, encara que la sorra aculli més temps el teu cos que el meu.
El dimecres o el dijous pujaré a veure la teva primavera, bé, ja saps que no pujaré tant i que per tant m'hauràs d'ensenyar o explicar les teves imatges.
Bona setmana, amiga.
Gris perquè quan ho vaig escriure era així com veia el dia i adolorit perquè la primavera, les boires i la ciàtica s´han posat d´acord per fer-me la guitza.
Avui anem millor, el cel és força clar i és veu tot d´un altre color.
A veure què dura...
Entenc que són mals passatgers, encara que emprenyadors, que van renovant inevitablement els seus cicles. Si jo et contés... M'havies mig espantat. :-)
Publica un comentari a l'entrada