espècies en perill d'extinció

Fem una mica més de mar, que l’estiu és curt i ja arriba la tardor.

1a part
Recorro una vegada més a un dels llibres recuperats aquest estiu –no cal que concreti més, oi?-.

A Vinaròs, no hi ha solament tota mena de marisc i esplèndides tavernes on trobar-lo, sinó que hi ha bèsties totalment indígenes. No he vist, per exemple, enlloc més allò que en diuen caixetes, una mena de pedres habitades per un musclo rosat i amargant d’un gust fortíssim i de carn molt consistent. Les dues valves fan com un tetràedre cobert d’una mena de molsa marina que fa molt difícil trobar la ranura per obrir-les. Les caixetes són aperitiu de llop de mar, massa importants per a paladars moderats, i no gaudeixen de fama entre forasters i turistes.

Anem a pams. Com que tinc una lleugera experiència en el tema, tot i no ser llop de mar, precisaré que les caixetes, també anomenades potes o potes de bacó en altres llocs per la similitud amb les de l’animal terrestre, es troben com a mínim –que jo sàpiga- fins a la mar de la Cala i són, i en això no s’equivoca del tot Barral, una menja de llop de mar perquè són escasses i sovint qui les agafa se les menja en família o les reparteix entre els amics. Les caixetes es troben disperses en el fons marí prop de la costa i els pescadors més experimentats, que saben reconèixer la seva presència camuflada, n’arriben a agafar unes poques dotzenes. Sembla que aquest marisc és força delicat i necessita unes condicions determinades, perquè hi ha anys que no se’n troba cap exemplar. En les tavernes o restaurants del territori no solen figurar a la carta i és el propietari qui et diu de viva veu si en té o no, o te n’oferirà si li caus en gràcia. Realment el seu gust és singular, però no us espanteu, si trobeu algun lloc on les serveixen, tasteu-les, us agradaran. En la imatge de més avall veureu una caixeta que desgraciadament ja no us podreu menjar. La veritat és que no costa gaire d’obrir-les una vegada coneixeu el secret. Ja ho veieu ha desaparegut la falca que la manté hermètica.


2a part
Aquest cop, sense suport literari, us presento un altre element marí que tenia pràcticament oblidat fins que un comentari en el blog de la Isnel me’l va recordar. Es tracta d’un cargolet petrificat que es troba en algunes platges catalanes. La Isnel l’anomena ulls de santa Teresa i jo el conec com a ull –ullet- de santa Llúcia. Tots els que he trobat jo es concentren en una platja anomenada d’aquesta manera, no sé si amb motiu d’aquestes pedretes o és que s’anomenen així per trobar-se en aquesta platja. Són unes pedres nacarades que brillen entre les altres quan els sol les il·lumina. A la meva platja hi havia veritables experts que les distingien de seguida i n’omplien pots de vidre que després ensenyaven a amic i coneguts i donaven generosament alguns exemplars als menys experts. La gent del país ensenyava amb satisfacció aquests petits tresors autòctons als nouvinguts i els explicava, com si fos un secret només revelable als iniciats, la millor manera de trobar-ne. Ara a santa Llúcia és pràcticament impossible aconseguir els cargolets. L’ajuntament va decidir tirar unes quantes capes de sorra gruixuda forània a la platja perquè l’aigua guanyava terreny a la sorra i perquè algunes pedres sobresortien excessivament i el terra quedava poc homogeni, la qual cosas, segurament, pensaven que faria desistir alguns turistes. Amb tot això, sembla que les pedretes han decidit amagar-se o emigrar a territoris més benignes. Ves a saber...
Quin oblit imperdonable! Em deixava que hi havia gent que es feia –i es deu fer- joies amb aquestes troballes, aprofitant la part de l’espiral ( com l'anell de la imatge amb poca definició que podeu veure) o l’altra part, d’un delicat to taronjós. Per cert, sento haver de comunicar als qui poden pensar-se que estic parlant d’una espècie autòctona dels Països Catalans, que han arribat a les meves mans uns exemplars trobats a Barbate realment espectaculars quant a les mides encara que potser no tan delicats quant a la coloració.