26.8.05

espècies en perill d'extinció

Fem una mica més de mar, que l’estiu és curt i ja arriba la tardor.

1a part
Recorro una vegada més a un dels llibres recuperats aquest estiu –no cal que concreti més, oi?-.

A Vinaròs, no hi ha solament tota mena de marisc i esplèndides tavernes on trobar-lo, sinó que hi ha bèsties totalment indígenes. No he vist, per exemple, enlloc més allò que en diuen caixetes, una mena de pedres habitades per un musclo rosat i amargant d’un gust fortíssim i de carn molt consistent. Les dues valves fan com un tetràedre cobert d’una mena de molsa marina que fa molt difícil trobar la ranura per obrir-les. Les caixetes són aperitiu de llop de mar, massa importants per a paladars moderats, i no gaudeixen de fama entre forasters i turistes.

Anem a pams. Com que tinc una lleugera experiència en el tema, tot i no ser llop de mar, precisaré que les caixetes, també anomenades potes o potes de bacó en altres llocs per la similitud amb les de l’animal terrestre, es troben com a mínim –que jo sàpiga- fins a la mar de la Cala i són, i en això no s’equivoca del tot Barral, una menja de llop de mar perquè són escasses i sovint qui les agafa se les menja en família o les reparteix entre els amics. Les caixetes es troben disperses en el fons marí prop de la costa i els pescadors més experimentats, que saben reconèixer la seva presència camuflada, n’arriben a agafar unes poques dotzenes. Sembla que aquest marisc és força delicat i necessita unes condicions determinades, perquè hi ha anys que no se’n troba cap exemplar. En les tavernes o restaurants del territori no solen figurar a la carta i és el propietari qui et diu de viva veu si en té o no, o te n’oferirà si li caus en gràcia. Realment el seu gust és singular, però no us espanteu, si trobeu algun lloc on les serveixen, tasteu-les, us agradaran. En la imatge de més avall veureu una caixeta que desgraciadament ja no us podreu menjar. La veritat és que no costa gaire d’obrir-les una vegada coneixeu el secret. Ja ho veieu ha desaparegut la falca que la manté hermètica.


2a part
Aquest cop, sense suport literari, us presento un altre element marí que tenia pràcticament oblidat fins que un comentari en el blog de la Isnel me’l va recordar. Es tracta d’un cargolet petrificat que es troba en algunes platges catalanes. La Isnel l’anomena ulls de santa Teresa i jo el conec com a ull –ullet- de santa Llúcia. Tots els que he trobat jo es concentren en una platja anomenada d’aquesta manera, no sé si amb motiu d’aquestes pedretes o és que s’anomenen així per trobar-se en aquesta platja. Són unes pedres nacarades que brillen entre les altres quan els sol les il·lumina. A la meva platja hi havia veritables experts que les distingien de seguida i n’omplien pots de vidre que després ensenyaven a amic i coneguts i donaven generosament alguns exemplars als menys experts. La gent del país ensenyava amb satisfacció aquests petits tresors autòctons als nouvinguts i els explicava, com si fos un secret només revelable als iniciats, la millor manera de trobar-ne. Ara a santa Llúcia és pràcticament impossible aconseguir els cargolets. L’ajuntament va decidir tirar unes quantes capes de sorra gruixuda forània a la platja perquè l’aigua guanyava terreny a la sorra i perquè algunes pedres sobresortien excessivament i el terra quedava poc homogeni, la qual cosas, segurament, pensaven que faria desistir alguns turistes. Amb tot això, sembla que les pedretes han decidit amagar-se o emigrar a territoris més benignes. Ves a saber...
Quin oblit imperdonable! Em deixava que hi havia gent que es feia –i es deu fer- joies amb aquestes troballes, aprofitant la part de l’espiral ( com l'anell de la imatge amb poca definició que podeu veure) o l’altra part, d’un delicat to taronjós. Per cert, sento haver de comunicar als qui poden pensar-se que estic parlant d’una espècie autòctona dels Països Catalans, que han arribat a les meves mans uns exemplars trobats a Barbate realment espectaculars quant a les mides encara que potser no tan delicats quant a la coloració.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Estaria bé que a banda del nom comú (que en cada lloc pot ser diferent) especifiquessis el nom científic (únic per a cada espècie), per saber de què parlem. En el cas de les caixetes, imagino que es refereix al "Arca noae", en català també "peu de cabrit". Ja veus, doncs, que en cada lloc els noms són diversos: Noash's Ark Shell, Arche de Noé, Archenmuschel, Arca.
En quan al fòsil, ara mateix no en tinc ni idea de quin pot ser.
Perejoan

miquel ha dit...

Gràcies Perejoan. No en tenia idea. Veig que a Internet hi ha moltes pàgines que en parlen i moltes fotos més interessants,però menys personals, que la meva. Les has tastades, tu?
Quant als ulls de santa Teresa, no tinc clar si són cargols o fòsils. Palau i Fabre n'explica una llegenda que es pot trobar aquí: http://www.xtec.es/recursos/curricul/compacta/mosques.pdf
Fet i fet, el post no té cap intenció científica.

Anònim ha dit...

Gràcies, Pere, pels aclariments. Doncs no he tingut la sort de tastar els "peus de cabrit", però a la platja de l'Almadrava he trobat molta varietat de valves soltes de gasteròpodes morts (fa molts anys sí que hi agafava musclos de roca i dàtils, als forats de les roques soltes. Boníssims!!!). Ja saps que m'encurioseix tot, i tinc fa molts anys un llibre que es diu "Guia de Campo de la Flora y Fauna de España y de Europa" d'Omega. M'agraden massa coses!
Em quan als "ulls" de Sta. Teresa o Sta. Llúcia, ja buscaré a veure si trobo quelcom que m'ho aclareixi.
Merci
Perejoan

Anònim ha dit...

Perdó. El títol correcte és: "Guia de Campo de la Flora y Fauna DE LAS COSTAS de España y de Europa"
Perejoan

Anònim ha dit...

Molt semblants al que aquí anomenem "pedres de la virtut", fins i tot, tenen sortida en el mercat de la nova joieria.

miquel ha dit...

Quin nom més bonic... i si a més crea caràcter.

Anònim ha dit...

per si és del vostre interés el nom científic del cargol marí que fa aquests opercles tan bonics és Astraea rugosa (també conegut com Bolma rugosa)

miquel ha dit...

Gràcies!

Anònim ha dit...

Respecte els ulls de Santa Llúcia, No en teniu ni idea, no son ni cargols ni tampoc són fòssils, aquesta peça de nacar és el "Tap" de un cargol marí, és la part del cargol que tanca la conxa de manera hermètica. Quan els cargols moren aquesta peça es despren de la carn del cargol i acaba essent arrastrada a la platja. Fòssils????, Cargols fossilitzats..., menys internet i més fer capbuçades de tant en tant per les magnífiques platges que tenim al nostre litoral, que n'estan plenes d'aquests cargols.

Dafne ha dit...

Des de fa anys que vaig a Hospitalet de l'Infant, aquí és on vaig descobrir "les santa Llúcies". En tinc moltes en pots de vidre, i per cert ara en tinc un de preparat per una amiga que li agraden molt. Hi ha tardes que en replego moltes, d'altres que gairebé cap. Però és una distracció que sense voler ja fa que miri sempre per la sorra.
I per cert, el comentari de la persona que diu que és un tap, només dir-li gràcies, amb la saviesa d'altri es corregeix la ignorància de molts!!!
Salutacions!!!

enric ha dit...

A la platge nudista del Torn, aprop de Hospitalet del Infant hi han ull de Santa Llúcia a dojo. En un dia en pots trobar entre 30 i 50 si t'hi dediques