la nit

La nit dels museus presenta un dilema pràcticament irresoluble. Un, que fuig de les concentracions, però té tendència a perdre's entre la gent, no sap si entrar o quedar-se fora. Finalment, només hi ha una solució possible.

camins inútils

En provar-ho serà la maestria

Bernat Metge: Lo Somni 

Vaig entrar al museu sense intenció de visitar la exposició, només per trobar una resposta que em permetria obtenir descompte en l'entrada:
-Com puc demostrar la meua condició de jubilat?
La noia va contraatacar amb la meua mateixa demanda:
-Com pot demostrar que és jubilat?
Se'm va acudir que en aquell moment només portava una targeta més o menys indicativa del meu estat de gràcia. Vaig mostra-li una Visa Electron de color blau que a la part superior esquerra, en quatre línies de diferent mida i grafia duu escrit, en aquest ordre: Pensió. MultiEstrella (dins d'un rectangle). Renfe. TARJETA DORADA. No va semblar que el plàstic l'impressionés gaire, potser perquè va pensar que un document bancari no demostra gaire res o perquè, amb molt bon criteri, va deduir que no necessàriament és el mateix un pensionista que un jubilat, i el museu no indicava res sobre els pensionistes.
Vam continuar una estona jugant amb diverses possibilitats. Ella em va dir que potser amb la targeta rosa que facilita l'Ajuntament, però jo li vaig respondre que no reunia els requisits per tenir-la, a la qual cosa ella va adduir que la seua mare bé la tenia i que...
Bé, no vaig voler allargar la conversa per tal que després no anés explicant a tothom que els jubilats..., però va quedar clar que la direcció del museu no li havia facilitat un llistat dels possibles documents acreditatius de l'alegre situació de jubilació.

L'endemà vaig trucar a l'Ajuntament, al número en què igual et faciliten l'adreça de la botiga de més prop de casa on pots comprar un pollastre a l'ast que l'hora del dia en què les fonts de Montjuïc ragen amb més potència i els colors són més bonics. La noia que em va atendre, perfectament entrenada, em va anar responent generalitats, després de breus esperes per fer les consultes oportunes, imagino que algunes a internet o a intranet. Com que ja vaig veure que no arribaríem enlloc i conscient que ella devia tenir feines més importants a resoldre, després d'un temps prudencial i d'assegurar-me que tampoc ningú l'havia preparat per solucionar capricis inimaginables dels consultants, li vaig desitjar que tingués una bona tarda (no em vaig atrevir a dir-li que, sisplau, que no em cobressin la trucada, perquè vaig entendre que el problema era meu, no seu).

Una mica més tard, decidit a resoldre finalment la meua sed de saviesa, vaig trucar a un 900 de Madrid, del Ministerio de Economía y Hacienda, que a la fi són els qui em van concedir el meu estatus actual. Ja vaig veure que el senyor de l'altra banda del telèfon tenia les coses clares:
-No, el año 2010 se suprimió el carnet de jubilado.
-I... (vaig remarcar una i ben llatina)?
-Bueno, puede presentar la Notificación de Resolución de Jubilación.
-Todas la pàginas (remarco les as ben obertes)?
-Cuantas páginas tiene?
-Algunas (parlo de memòria)
-...
Bé,no calia insistir, la cosa, des de Madrid, havia quedat clara.

He escanejat la primera pàgina de la Resolución i quan convingui me l'enduré. Espero que no hi hagi ningú que em demani si vaig interposar recurs contra la resolució, perquè no sabria com demostrar la meua acceptació incondicional de l'escrit del Ministerio si no és amb una llibreta de La Caixa, i trobo que fa lleig mostrar els comptes.

I... estic segur que hi ha d'haver una manera més senzilla de demostrar la situació de jubilat, en una època que les institucions ho saben tot de tothom i que fins i tot la botiga més insignificant et proporciona una carnet per gaudir de les seues promocions. A més, i això és el que em mortifica, estic segur que tots els altres jubilats saben que han de fer per obtenir algun profit de la seua situació. Els ho preguntaré demà mateix, quan coincidim a veure com avancen les obres de la Sagrada Família.

música de traspàs

Dissabte a la tarda vaig aprofitar la gratuïtat dels museus per passejar-me pel MACBA, i per la plaça dels Àngels; a l'exterior, com sempre;  l'interior, ple; com suposo que n'estaven la resta dels museus, encara que no sé si les cues eren tan llargues com les del Museu Egipci, que començava al carrer d'Aragó, imagino que amb uns visitants atrets no només per les col·leccions exposades, sinó també per la possibilitat de menjar algun plat exòtic de l'antiga civilització, calent o no, ara que les coses van maldades i els senys no cotitzen en borsa.

En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.

Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.

En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.