Llibreria Canuda o Barcelona agonitzant

Vam entrar a la llibreria Canuda (o Cervantes) sense més intenció que la de fer una de les darreres visites. Després d'expressar el meu condol al propietari, que encara no sap si tancarà aquest any o el que ve i que m'ensenyés des de la porta quines altres botigues del carrer aviat seran magatzem de roba d'uniforme de temporada, vam anar recorrent les verticalitats i horitzontalitats de llibres. No vam baixar al soterrani ni vam obrir portes amb encara més llibres on potser algú estava enllestint comandes d'internet.

Títols i títols de tots els temps, de temps aturat i de temps que ningú sap cap on corre. Desitjos, lleus, de fer nit entre les taules en un llit de campanya quan la son es presenti i de retornar al viatge de mirades de lloms, de portades i de pàgines triades a l'atzar. Mentrestant, els qui entren i surten, els qui donen el condol i els nouvinguts, els qui fan una pausa i els qui busquen...

M'emporto un llibre que relliga exemplars de “La novel·la nova” del maig a l'agost de 1919: L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (encara no tenia aquesta versió incompleta), L'esperit triomfa, de Joaquim Civera, una peça en un acte de títol poc adequat en els temps presents, Per les donzelles de color de rosa, de Joan Francesc Vidal (el rosa va de baixa o és massa rosa) i les magnífiques Cartes d'amor de la portuguesa Mariana Alcoforado, traduïdes per Ribera-Rovira.

En sortir, penso que potser aviat desapareixerà la llibreria Selvaggio, del carrer Freneria, que obre quan vol, perquè el fill es dedica a altres màgies i que quan l'Àngel Batlle, sense descendència, em sembla, decideixi que ja en té prou, algú trobarà llibres i llibres en cambres i pisos que... Què? I tants d'altres dels que encara queden.

No s'hi pot fer res. Què vol dir que no s'hi pot fer res? És que l'Ajuntament de Barcelona és incapaç de vetllar per la seua ciutat i pels seus ciutadans? És que l'ajuntament té un pla per convertir la ciutat en un desert de carrers uniformes i monòtons per a gaudi momentani i insubstancial dels d'ara vinc i ara me'n vaig? Renuncio a les voreres més amples de no sé on que costaran el manteniment de 50 llibreries en perill d'extinció. Que l'ajuntament compri els locals i els cedeixi als seus propietaris a un preu raonable. Que no s'estengui més aquesta taca d'inanitat cultural per la ciutat. Que els qui distribueixen els meus impostos vagin a les llibreries de vell i que no en surtin fins que tinguin idees noves. Que esforcin les seues ments petites fins que siguin grans o, si no pot ser, mitjanes. Que pensin, ells i nosaltres, que la riquesa material i cultural -no m'atreveixo a dir moral- d'un país s'enfonsa quan només hi ha una fórmula -o dues o tres- per mantenir-la.

Dos dies més tard de la visita a la Canuda, m'arriba un mail que anuncia el tancament definitiu de la botiga Etnomusic, del carrer Bonsuccés. El dia 21 d'aquest mes ens inviten, a partir de les set de la tarda, a un vi de comiat. S'accepten visitants amb guitarres i ampolles del que sigui, i a participar en la liquidació de discos, samarretes i fins i tot els prestatges. Les llibreries tenen molt menys ritme en els comiats. És comprensible.

música de traspàs

Dissabte a la tarda vaig aprofitar la gratuïtat dels museus per passejar-me pel MACBA, i per la plaça dels Àngels; a l'exterior, com sempre;  l'interior, ple; com suposo que n'estaven la resta dels museus, encara que no sé si les cues eren tan llargues com les del Museu Egipci, que començava al carrer d'Aragó, imagino que amb uns visitants atrets no només per les col·leccions exposades, sinó també per la possibilitat de menjar algun plat exòtic de l'antiga civilització, calent o no, ara que les coses van maldades i els senys no cotitzen en borsa.

En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.

Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.

En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.