28.12.08

tecleig

Ah, la meva connexió sense fils i misteriosa se'm mostra avui estranyament fidel! La veritat és que tinc més ganes de badar i de llegir que d'escriure o, si es vol, més ganes de contemplar i de pensar el que escriuria que de fer-ho. Tot i així, les tecles em tempten ni que sigui per mantenir l'agilitat dels dits i per dir -cal posar sempre algun contingut a les lletres- que la desconnexió de la feina i del rellotge sempre és agradable i que les coses petites i grans sense planificació poden ser un plaer.

És un plaer ser testimoni que la natura continua sent imprevisible -ja sé que la natura humana també ho és i en política és un axioma- i fa la seva via: ara un sol intens ara una tempesta terrible amb uns grisos de tots colors en què un es capbussaria si no fos perquè el seny guanya la rauxa fins i tot en aquest Empordanet esventat.



És també un plaer comprovar que en aquestes llargues reunions familiars de Nadal, després dels versos obligats dels nens, els grans es poden afegir a la festa llegint a una o més veus els poemes del llibret verd que els proposo i que encapçalo* per donar exemple. Com és un plaer i una sorpresa -com poden existir plaers sense sorpresa?- no poder sortir d'una pastisseria perquè de sobte t'entren uns quants cantaires que ens converteixen en hostatges i que demanen panses i figues -per què no bisbalencs o canalons?- per al nen de la mare en un intent de contrarestar la tristor de l'oficialitat d'aquest 2008 que es troba a les acaballes.



Fet l'exercici de tecleig (16 línies a l'OpenOffice -i continuo amb un afegit), deixo qualsevol possible desenllaç per més endavant.

* Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

Carles Torner

(no sé si creure-m'ho, però som en temps de Nadal. I ara permeteu-me que continuï llegint)

P. S. Llegeixo a casa la Júlia una notícia que m'esparvera: Ens volen restringir l'ús públic de les tecles! En canvi no em preocupa gaire que al mateix temps el Termcat hagi decidit desdir-se i optar pel mot blog i els seus derivats. Jo tinc pocs problemes de llengua.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada aquest poema de Carles Torner.

I no t'acostis als espigons!!

zel ha dit...

Fa por, el mar, eh? Jo també he penjat el meu video al blog, noi, són parents el teu i el meu...

I el poema, preciós. Petons Pere!

Unknown ha dit...

He descobert que tu eres un dels dos meus seguidors fidels!
"Pere", no sé si m'ho mereixo, però gràcies, noi.

Aprofito per saludar la Xurri i dir-te que li facis cas.

I a la Zel, que ja tinc ganes de llegir sencera la Història de la nostra Escala.

Cuideu-vos i tapeu-vos que bufa fort per tot arreu!

Sadurní ha dit...

Bones Festes, Pere! ;)

miquel ha dit...

No m'hi acosto, malgrat les ganes: manipulo el zoom i prou.

Sí, zel, són parents, les mateixes ones perilloses en un tempo semblant.

Vell admirador, sani. "No ens fa por la pluja sinó el llamp".

Igualment, Sadurní!

Anònim ha dit...

can you email me: mcbratz-girl@hotmail.co.uk, i have some question wanna ask you.thanks