exercici de memòria

Un apunt de la ninona de fa uns dies en què parlava d'un concurs de microrelats i ens mostrava el seu em va produir un rampell literari i sense pensar-m'ho vaig enviar el meu:

EXERCICI DE MEMÒRIA


Tenia una memòria prodigiosa, sempre se n'havia enorgullit. Assegut a la galeria, mirant, sense veure'l, el cel d'hivern, feia més d'una hora que recitava amb un moviment dels llavis inaudible el que havia après de jovenet, encara que ja no recordava el significat dels mots: alumnat, alundum, alvèol, alveolar, alveolat, alveolina, alveolització, alveolo, alví, alvocat, alvocater, alzhe... Aquí, com cada dia, s'aturava, i el seu cervell buscava un instant entre les connexions desfetes la paraula que havia conegut de gran i que ara li barrava el pas. Després tornava a començar: a, a posteriori, a priori, ab, àbac...

Més tard vaig recordar que els meus exercicis literaris sempre han tingut poca consistència, fins i tot quan són curts. En el cas anterior, per exemple, l'única característica que penso que es pot mantenir, tot i que no deu ser novetat, és la idea que origina la història. Després, m'adono que el ritme és inadequat; que no hi ha la sorpresa final, el desenllaç sobtat que tan bé s'adequa a les narracions, i encara més a les curtes; que la juxtaposada inicial sobra o està mal resolta; que “recitava amb un moviment de llavis inaudible” és una ximpleria, perquè d'entrada els moviments de llavis en si mateixos no són audibles ni inaudibles; que els signes de puntuació... Per cert, perquè al diccionari no figura alzheimer, malaltia descoberta l'any 1906 i coneguda popularment amb aquest nom i, en canvi sí que hi ha sida, lexicalització de les sigles d'una malaltia més moderna.

En fi, tot plegat no té cap importància i em diverteix escriure qualsevol cosa, encara que sóc conscient que no cal enviar-ho a concursos, però com que demanaven poca cosa...

Parlant de concursos, avui he llegit que el de Lletra ja té guanyadors. De fet jo diria que en una petitíssima part pertanyo a un dels triats, encara que no crec que ningú em feliciti perquè tothom ho ignora. Em sap greu que el Premi Lletra hagi prescindit dels blocs, m'agradava fer-hi una mirada i sentir complicitats.

També he vist que han concedit els premis stic.cat a la tira de blocs. He de confessar que d'entre tots els premiats només en conec dos, un dels quals ara escriu des d'un mitjà corporatiu. En resum, que m'adono que el meu món blocaire cada dia és més limitat, o potser els limitats són els altres.

de premis virtuals i de mems blocaires (primera aproximació)

La jaka m’avisa que em deixa un premi al seu bloc. És un premi honorífic d’aquests que de tant en tant apareixen al nostre món virtual i que ens recorden que algú ens recorda; és un motiu de complicitat que ens sol agradar perquè com a mínim, a part dels comentaris dels posts, dóna fe que existim més enllà de la nostra pròpia pantalla i del tecleig que ens la va omplint amb assiduïtat diversa. Agraeixo de cor a la jaka el premi, i també a la Rosa, que sap de la meva amistat en el món no virtual. I ara penjo a la pantalla el diploma acreditatiu, que representa, segons diuen, unes flors tolkianes que creixen damunt les tombes dels reis Rohirrin i que en llengua vulgar s’anomenen no m’oblidis.











Una certa timidesa personal m’impedeix seguir la ronda indefinida de concessió del premi. També la limitació, per altra banda comprensible, de premiar només set persones o blocs. S’entén que quan hi ha una dotació econòmica o d’altres tipus es limiti el nombre de premiats, però aquest no és el cas.

Dit tot això, tinc la impressió que alguns dels que escriuen per aquí es miren aquests premis innocents i poc comprometedors amb certa condescendència o, encara més, amb un aire de superioritat del qui pensa que al seu bloc no hi caben més que premis “seriosos” donats per jurats reglamentàriament constituïts i de reconeguda solvència (?), i amb repercussió a la premsa. Bé, tot arribarà. Mentrestant uns altres gaudirem, agrairem i ens divertirem amb aquestes atencions.

També amb els mems (només trobo el substantiu al termcat, aplicat a la filosofia, però no hi ha dubte que la definició pot servir pels nostres mems, amb més o menys ironia incorporada) es poden observar reticències. La veritat és que al costat de mems que no tinc inconvenient a respondre i fins i tot poden ser estimulants, en d’altres no sé com posar-m’hi perquè s’allunyen del que tinc ganes d’escriure o perquè els trobo poc interessants, a vegades d’un primitivisme excessiu o més apropiats per a sessions amb el psiquiatre o el psicòleg a les quals de moment em resisteixo. Sigui com sigui, penso que qualsevol mem es pot convertir en un exercici literari interessant, en els casos més extrems pel repte d’intentar convertir en menjívol des de la pròpia perspectiva allò que inicialment no ofereix cap estímul o fins i tot és de jutjat de guàrdia.

Mai no he estat l’iniciador de cap mem, però avui –en dissabte tot és possible- em decideixo a proposar-ne un que alguns ja heu fet sense donar-li aquest nom. Tots hem llegit entrevistes amb escriptors i famosos de diferents àmbits que incloïen fotografies del seu entorn més immediat en un intent –fictici o no- d’arrodonir la personalitat del personatge. En el cas dels escriptors no pot faltar el lloc material des d’on creen la seva obra, com si fos l’espai físic limitat i no la seva ment un dels elements fonamentals del que llegirem posteriorment. Potser sí que el lloc, l’ordinador o la ploma tenen alguna cosa a veure amb el que s’escriu, però ho dubto; no obstant, i per si de cas, el mem que inicio consisteix en això, és una proposta de mostrar, com faig jo ara, l’indret, o qualsevol detall, des d’on perpetrem habitualment el que després llegiran pocs o molts. No sé si aquest mem tindrà continuïtat, entre altres coses perquè no demanaré a ningú que el continuï: m’ho impedeix el fet de ser membre de la plataforma DeMeDell (Grup en defensa dels mems de destinatari lliure) que jo mateix vaig crear al facebook i que consta en el present únicament de 12 selectes socis. No se m’acut com titular aquest mem incert, cosa que entenc que és un factor més a l’hora de restar-li continuïtat, però tant s’hi val, quedeu convidats, fins i tot els més gelosos de la vostra intimitat, els més pudorosos, els més escèptics de les petites promiscuïtats blocaires.
























Termcat:

mem: Unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l'evolució cultural d'una manera comparable als gens en l'evolució biològica.


Viquipèdia:

Un mem (de l'anglès meme i aquest de memory) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. El neologisme va ser encunyat per Richard Dawkins, a causa de la seva semblança fonètica amb el terme gen.

Segons Dawkins, hi ha dos tipus diferents de processadors d'informació:
· El genoma o sistema de gens situats en els cromosomes de les cèl·lules de cada individu, que determina el genotip. Aquest A.D.N. constitueix la naturalesa biològica de tot ser viu, en particular de l'ésser humà. Els gens es transmeten sexualment d'una generació a l'altra mitjançant la seva replicació.

· El cervell i el sistema nerviós, que permet el processament de la informació cultural. L'esmentada informació es transmet per ensenyament, imitació (mimesis) o assimilació, i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.

La tesi més important de Dawkins és que els trets culturals, o mems, també es repliquen. Per analogia amb l'agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s'agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions de cultura. La gran diferència és que, mentre els cromosomes són unitats naturals i ubicades fisicament a l'ADN independents de les accions, les dimensions culturals són construccions humanes. Així, la cultura no és tant un conjunt de formes de conducta, sinó més aviat informació que especifica dites formes de conducta.

Llegeixo dues convocatòries...

Llegeixo dues convocatòries de premis per a blocs (en un cas, pàgines web en general). Els Premis Blocs Catalunya , en la seva primera convocatòria, tenen unes bases que a mi, que em moc poc, em resulten un punt misterioses. No sé qui forma l’Associació STIC.cat, cosa que no té cap importància; en canvi sí que trobo a faltar aquelles característiques pròpies d’un certamen públic rigorós: saber –o és que m’ho he saltat- en què consisteix el premi i conèixer els noms, que segurament no em dirien res, dels membres del jurat. Les bases diuen que el jurat estarà integrat per persones de reconegut prestigi en l'àmbit de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació del nostre país, els quals, finalment votaran el millor bloc de cada una de les deu categories a concurs (Cinema, Literatura, Economia, Educació, Miscel·lània, Esports, Periodisme, Personals, Política i TIC), a més del bloc de blocs. Hi algunes divisions que em semblen poc clares –ganes de conpartimentar- , però no insistiré (jo, per exemple, entro com a mínim a Periodisme, Personal, Miscel·lània i, potser, Literatura). El que em resulta més estrany, però, és que uns ticaires, de tot el prestigi que es vulgui, siguin els més adequats per concedir premis de literatura, cinema, economia, música.. Em sembla que respon a aquest costum tan estès i tan discutible de confondre contingut amb continent. És com si el premi més prestigiós llibres de ficció, de cinema, d’economia, etc. el donessin els propietaris de les empreses d’arts gràfiques. Ep, que no dic que no ho poguessin fer i que la seva tria fos molt popular. Ja em coneixeu, ara m’allargaria amb alguns altres detalls, però no els concretaré si no és que algú de vosaltres té ganes de discutir-los després d’haver llegit les bases.

L’altre premi és el de Lletra. En la seva vuitena convocatòria, les bases (...amb la intenció de destacar el millor web realitzat arreu del món i en qualsevol llengua per mostrar o promocionar la literatura catalana a Internet ) són, suposo, les de sempre; coneixem el premi i el nom dels membres del jurat. En fi, ja sabeu el seu funcionament i deveu recordar que si us hi voleu inscriure, no us queden gaires dies. Sembla que aquest any no faran una secció especial dedicada als blocs.


Ara me’n recordo, el motiu d’escriure tot això era un dels requisits per poder participar que es demanen en la primera convocatòria: no es pot ser anònim. I la pregunta de sempre: jo sóc anònim? El meu bloc és anònim? Alguns respondrien que sí, cosa que jo negaria immediatament dient que, en tot cas, el meu bloc l’escriu en pere –i puc posar tants cognoms com vulgui, fins a la 7 generació dels meus avantpassats de ficció- i que una cosa és ser anònim i l’altra fer servir –si és que ho és- un pseudònim. I, modèstia a part, si ho enfoquem des d’una altra perspectiva, tampoc no es pot dir que el meu bloc passi totalment desapercebut, que es mogui en el més absolut dels anonimats. Finalment, és que hi ha blocs que neixen i es desenvolupen per generació espontània? Però deixem-nos de punyetes, què té a veure que hi hagi una persona més o menys coneguda darrera d’una obra perquè aquesta tingui determinat valor? Es volen promocionar blocs o persones? I aquí entrem en un camp que va més enllà de les meves intencions d’avui. Fet i fet, però, em puc inscriure a PBC?

P. S. Des que vaig escriure això-fa molt poc- fins ara s'han produït algunes novetats en la primera convocatòria, entre d'altres l'aparició d'un you tube amb unes paraules de Trina Milan, la presidenta d'STIC.cat, i altre detalls menors.