3.10.11

exercici de memòria

Un apunt de la ninona de fa uns dies en què parlava d'un concurs de microrelats i ens mostrava el seu em va produir un rampell literari i sense pensar-m'ho vaig enviar el meu:

EXERCICI DE MEMÒRIA


Tenia una memòria prodigiosa, sempre se n'havia enorgullit. Assegut a la galeria, mirant, sense veure'l, el cel d'hivern, feia més d'una hora que recitava amb un moviment dels llavis inaudible el que havia après de jovenet, encara que ja no recordava el significat dels mots: alumnat, alundum, alvèol, alveolar, alveolat, alveolina, alveolització, alveolo, alví, alvocat, alvocater, alzhe... Aquí, com cada dia, s'aturava, i el seu cervell buscava un instant entre les connexions desfetes la paraula que havia conegut de gran i que ara li barrava el pas. Després tornava a començar: a, a posteriori, a priori, ab, àbac...

Més tard vaig recordar que els meus exercicis literaris sempre han tingut poca consistència, fins i tot quan són curts. En el cas anterior, per exemple, l'única característica que penso que es pot mantenir, tot i que no deu ser novetat, és la idea que origina la història. Després, m'adono que el ritme és inadequat; que no hi ha la sorpresa final, el desenllaç sobtat que tan bé s'adequa a les narracions, i encara més a les curtes; que la juxtaposada inicial sobra o està mal resolta; que “recitava amb un moviment de llavis inaudible” és una ximpleria, perquè d'entrada els moviments de llavis en si mateixos no són audibles ni inaudibles; que els signes de puntuació... Per cert, perquè al diccionari no figura alzheimer, malaltia descoberta l'any 1906 i coneguda popularment amb aquest nom i, en canvi sí que hi ha sida, lexicalització de les sigles d'una malaltia més moderna.

En fi, tot plegat no té cap importància i em diverteix escriure qualsevol cosa, encara que sóc conscient que no cal enviar-ho a concursos, però com que demanaven poca cosa...

Parlant de concursos, avui he llegit que el de Lletra ja té guanyadors. De fet jo diria que en una petitíssima part pertanyo a un dels triats, encara que no crec que ningú em feliciti perquè tothom ho ignora. Em sap greu que el Premi Lletra hagi prescindit dels blocs, m'agradava fer-hi una mirada i sentir complicitats.

També he vist que han concedit els premis stic.cat a la tira de blocs. He de confessar que d'entre tots els premiats només en conec dos, un dels quals ara escriu des d'un mitjà corporatiu. En resum, que m'adono que el meu món blocaire cada dia és més limitat, o potser els limitats són els altres.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Els limitats són els altres. Pel que fa als premis que encara resten, per a blogs, em temo que l'important és l'autopromoció, cada any m'arriben moltes propagandes de campanyes dels mateixos blogaires participants...

Clidice ha dit...

Em passa com a tu, no en conec més que un, en el meu cas. Imagino que les blogosferes són com les escales de veïns, que ens coneixem els del 69, però no amb els del 71, ni amb els del 67 ^^

pere ha dit...

Ja deu ser això, Júlia. Encara que a mi se m'escapen també molts blocs, segur.

Una mica és així, Clidice. Coneixem sobretot els dels nostres anys, més o menys, però crec que també intentem connectar tot el que apareix i que per casualitat o a base de caramboles entra al nostre abast. El que també passa és que els mitjans no internàutics sembla que ja han perdut en bona part l'interès pels blocs, en part perquè ells mateixos els han creat, em refereixo sobretot a la premsa tradicional després digitalitzada.

ninona ha dit...

Pere, com tu ben dius, el que importa és divertir-se escrivint, però crec que ets una mica massa crític amb els teus exercicis literaris. No sé si el ritme és o no adequat però crec que s'adiu amb el tema, aquesta mena de desconnexió i alhora de repetició constant; potser els llavis no són audibles, però és una forma encertada de dir que parla per a sí mateix; i sobretot, no deixa de ser irònic que justament es quedi aturat en la paraula causant d'aquesta aturada.

La veritat és que no volia fer de jutge literari, però m'ha sortit així.

I sobre els blocs, crec que és una mica el que diuen Júlia i Clicide: et mous pels blocs i semblen microcosmos que es segueixen i comenten entre sí. Però suposo que la blogosfera és molt àmplia i, parlo per mi, no és fàcil conèixer-ho tot.

pere ha dit...

No creguis, ninona, la meua crítica és també un exercici d'estil, pura diversió.
Som, ara mateix, microcosmos en un món que ja és impossible d'abastar: milers de planetes i altres cossos celestials. De tant en tant n'incorporem algun al nostre sistema. I continuem voltant.