15.3.09

de premis virtuals i de mems blocaires (primera aproximació)

La jaka m’avisa que em deixa un premi al seu bloc. És un premi honorífic d’aquests que de tant en tant apareixen al nostre món virtual i que ens recorden que algú ens recorda; és un motiu de complicitat que ens sol agradar perquè com a mínim, a part dels comentaris dels posts, dóna fe que existim més enllà de la nostra pròpia pantalla i del tecleig que ens la va omplint amb assiduïtat diversa. Agraeixo de cor a la jaka el premi, i també a la Rosa, que sap de la meva amistat en el món no virtual. I ara penjo a la pantalla el diploma acreditatiu, que representa, segons diuen, unes flors tolkianes que creixen damunt les tombes dels reis Rohirrin i que en llengua vulgar s’anomenen no m’oblidis.











Una certa timidesa personal m’impedeix seguir la ronda indefinida de concessió del premi. També la limitació, per altra banda comprensible, de premiar només set persones o blocs. S’entén que quan hi ha una dotació econòmica o d’altres tipus es limiti el nombre de premiats, però aquest no és el cas.

Dit tot això, tinc la impressió que alguns dels que escriuen per aquí es miren aquests premis innocents i poc comprometedors amb certa condescendència o, encara més, amb un aire de superioritat del qui pensa que al seu bloc no hi caben més que premis “seriosos” donats per jurats reglamentàriament constituïts i de reconeguda solvència (?), i amb repercussió a la premsa. Bé, tot arribarà. Mentrestant uns altres gaudirem, agrairem i ens divertirem amb aquestes atencions.

També amb els mems (només trobo el substantiu al termcat, aplicat a la filosofia, però no hi ha dubte que la definició pot servir pels nostres mems, amb més o menys ironia incorporada) es poden observar reticències. La veritat és que al costat de mems que no tinc inconvenient a respondre i fins i tot poden ser estimulants, en d’altres no sé com posar-m’hi perquè s’allunyen del que tinc ganes d’escriure o perquè els trobo poc interessants, a vegades d’un primitivisme excessiu o més apropiats per a sessions amb el psiquiatre o el psicòleg a les quals de moment em resisteixo. Sigui com sigui, penso que qualsevol mem es pot convertir en un exercici literari interessant, en els casos més extrems pel repte d’intentar convertir en menjívol des de la pròpia perspectiva allò que inicialment no ofereix cap estímul o fins i tot és de jutjat de guàrdia.

Mai no he estat l’iniciador de cap mem, però avui –en dissabte tot és possible- em decideixo a proposar-ne un que alguns ja heu fet sense donar-li aquest nom. Tots hem llegit entrevistes amb escriptors i famosos de diferents àmbits que incloïen fotografies del seu entorn més immediat en un intent –fictici o no- d’arrodonir la personalitat del personatge. En el cas dels escriptors no pot faltar el lloc material des d’on creen la seva obra, com si fos l’espai físic limitat i no la seva ment un dels elements fonamentals del que llegirem posteriorment. Potser sí que el lloc, l’ordinador o la ploma tenen alguna cosa a veure amb el que s’escriu, però ho dubto; no obstant, i per si de cas, el mem que inicio consisteix en això, és una proposta de mostrar, com faig jo ara, l’indret, o qualsevol detall, des d’on perpetrem habitualment el que després llegiran pocs o molts. No sé si aquest mem tindrà continuïtat, entre altres coses perquè no demanaré a ningú que el continuï: m’ho impedeix el fet de ser membre de la plataforma DeMeDell (Grup en defensa dels mems de destinatari lliure) que jo mateix vaig crear al facebook i que consta en el present únicament de 12 selectes socis. No se m’acut com titular aquest mem incert, cosa que entenc que és un factor més a l’hora de restar-li continuïtat, però tant s’hi val, quedeu convidats, fins i tot els més gelosos de la vostra intimitat, els més pudorosos, els més escèptics de les petites promiscuïtats blocaires.
























Termcat:

mem: Unitat mínima de transmissió cultural que, segons algunes teories, actua en l'evolució cultural d'una manera comparable als gens en l'evolució biològica.


Viquipèdia:

Un mem (de l'anglès meme i aquest de memory) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural. El neologisme va ser encunyat per Richard Dawkins, a causa de la seva semblança fonètica amb el terme gen.




Segons Dawkins, hi ha dos tipus diferents de processadors d'informació:
· El genoma o sistema de gens situats en els cromosomes de les cèl·lules de cada individu, que determina el genotip. Aquest A.D.N. constitueix la naturalesa biològica de tot ser viu, en particular de l'ésser humà. Els gens es transmeten sexualment d'una generació a l'altra mitjançant la seva replicació.




· El cervell i el sistema nerviós, que permet el processament de la informació cultural. L'esmentada informació es transmet per ensenyament, imitació (mimesis) o assimilació, i pot dividir-se en unitats simples (tals com una idea, un concepte, una tècnica, una habilitat, un costum, una manera de fabricar un estri, etc.), que, no sense certa ambigüitat, Dawkins anomena mems.




La tesi més important de Dawkins és que els trets culturals, o mems, també es repliquen. Per analogia amb l'agrupació dels gens en cromosomes, es considera també que els mems s'agrupen en dimensions culturals, que poden augmentar amb noves adquisicions de cultura. La gran diferència és que, mentre els cromosomes són unitats naturals i ubicades fisicament a l'ADN independents de les accions, les dimensions culturals són construccions humanes. Així, la cultura no és tant un conjunt de formes de conducta, sinó més aviat informació que especifica dites formes de conducta.

10 comentaris:

Unknown ha dit...

Bon dia, *Pere,

Com que tot el que és creatiu em deixa espatarrat, excitat, delitós i gelós, et felicito per tan creativa iniciativa i per l'alfabetització que suposa per a mi tot això que llegeixo sobre els "mems".

Quant a la proposta concreta que ens fas, t'he de dir que m'agrada tant com m'estranya, venint de tu, perquè em trenca la imatge de discreció infinita a la que et tinc associat, i en canvi veig que no només et despulles aquí tan llibertinament sinó que convides a la promiscuïtat .
Hi ha res més íntim que el taller íntim?
Dit això, afegeixo que em sembla bé aquesta invitació a transgredir el pudor.

M'agradaria que la terva proposta tingués un èxit apoteòsic, però no sé si la gran majoria dels *catogaires (sgr) o *catocaires (sgr) acceptaran d'endreçar una mica l'habitació, trobar el punt de fuga adequat, el punt de llum ideal, i sobre tot acceptaran de superar l'instint irracional que a tu et fa amagar la cara davant la càmara i a d'altres els fa venir basarda de mostrar el catau on couen les seves escriptositats.

Com que a mi ja m'agraden els reptes raonables... agafo el guant i accepto de memejar el teu mem al meu blog.
Cuida't i que tinguis molts dissabtes tan inspirats com aquest.
___________

jaka ha dit...

Celebro que el premi hagi servit per inspirar aquest post tan xulo i també que hagi sorgit un nou joc o mem... quin entorn mes polit que tens Pere !!! jo també el faré però primer haig de treure (torcar) la pols.
Amics per sempre lailo lailo lailo la...

:D

rhanya2 ha dit...

Subscric, com a membre de la plataforma DeMeDell (Grup en defensa dels mems de destinatari lliure) que tu mateix vas crear al facebook i que consta en el present únicament de 12 selectes socis, entre els quals em trobo, tot el que has dit en aquest post.
Acabo de fer la foto del meu escriptori i d’aquí uns dies seguiré aquesta cadena que es pot autotrencar quan es vulgui, Mestre.

miquel ha dit...

Gràcies per les floretes, sani :-)
Quant al meu nu, no t'estranyi, perquè a la fi no és tal, sinó només una aparença, una externalitat, un maquinari i, sí, una acumulació a ordenar. En totcas, són els posts de cada dia els que mostren intimitats, sempre relatives, sempre triades. No és així gairebé en tots els casos.

La veritat és que tu sempre resultes estimulant, sani. Com ara, que em dones la idea d'anar recollint les imatges que pugui trobar dels participants en aquest mem per tal de fer un post només amb les fotografies.

(el teu taller, per cert, sí que és estimulant)

Una abraçada.

Ja veus, jaka, m'estimules.
No creguis, jo també vaig haver no només de torcar la pols sinó de fer unes piles raonables de llibres i papers. Què et pensaves!
Amics per sempre :-)

Ah, violette, ja conec una mica casa teva (sobretot la teva cuina) i m'encantarà veure el lloc des d'on s'expandeix la teva poètica, tot i que tots sabem que el que diem allà només es cou, però sorgeix dels carrers, de les converses, de les altres pantalles, dels sofàs, dels llits, dels cels amb estrelles o ennuvolats...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja saps que no estic per aixó dels memes, però es que no estic per a premis de cap tipus, ni els diguessim oficials. Soc rar, ho sé, dissabte haig d'anr a ala trobada de poetes blocaires a Vilano i la Geltru, i entenc no ho puc eludir, però no llegirè poemes meus que seria el que se'm demana, prefereixo llegirt-ne de Rimbaud i Joan Salvat. Potser tinc o aixó em penso un nivell zero de vanitat i no sé donar cap mèrit al que faig, al cap i a la fi si ho puc fer, ja no en té cap de mérit i per tant no necessita de reconeixement. Per a mi tindria mérit que fos capaç d'entendre com funciona aquest fòtil estrant pwer a mi anomenat rentadora. El dia que sigui capaç d'entendre el seu funcionament sencer, em donarè un meme a mi mateix.

El veí de dalt ha dit...

Un paio que té un llibre del Ferrater al costat de la pantalla (l'altra dia en paralva d'ell) cal tenir-lo en consideració. Quina sort tenir llum natural a l'estudi! Em sembla que m'apunto al teu mem lliure...

miquel ha dit...

Vilafranca, Francesc! Recorda que la Júlia ja t'ha corregit :-)
(un petó a la Violant de part meva)
Sembla que la vanitat, o com se li vulgui dir, és consubstancial a la naturalesa humana, i els que en tenim poc, o ens ho sembla, som una mica estranys (o massa grans?). De tota manera, Francesc, fer un poema no és senzill, jo admiro els que aconsegueixen acostar-se a la plenitud poètica, o el que jo entenc per tal. Llegeix els teus poemes allà, els dels famosos ja els podran llegir els assistents quan vulguin.
Ei, que un mem no és un premi, només un suggeriment lliure de complicitat, un joc.

Va, veí, pura escenografia per quedar bé. La veritat és que sí, que necessito la llum del sol, tot i que treballo més per la nit.
Espero el teu mem, doncs (i no deixis gaires calendaris d'aquests de senyores penjats, que és un mem seriós ;-)

Anònim ha dit...

Pere, a mi, el que de debò m'agradaria és veure una foto dels teus llibres... sóc una vicioseta de les fotos dels llibres que la gent publica a internet, i a poder ser que es puguin llegir els lloms, jeje!

miquel ha dit...

Va, Clarissa, seria absolutament decebedora, la foto. És clar que si això t'ha de complaure... ;-)

arati ha dit...

Totalment voluntari, el mem... només era una invitació