manda uebos!

 

Comentem amb el de la bodega -o celler-, els dos amb un punt de la insofrible pedanteria dels entesos, la pissarreta de la botiga que no fa gaire es va instal·lar a l'altra banda del carrerer. Em diu que ara encara, que fa dos dies eren guebos, que després van aparèixer sense la hac i sembla que els ous ara tenen la forma definitiva. Ja es veurà.

D'acord, molta brometa, però jo fa temps que penso, i ho he dit aquí mateix, que els botiguers se les pensen totes per tal que es parli d'ells i, en conseqüència i de retruc, la gent entri al seu local on si no cauen uns huebos potser cauran uns franfurs -cal posar més lletres si s'entén perfectament?- o un curiós queso latino.

Tornant als huebos, ¿per què no pensar que el grafista ha elucubrat que la V és punxant i que dóna inseguretat a la bondat dels ovoides, o que la rotunditat de la B arrodoneix millor les excel·lències dels ous de la casa? Potser cap de les dues hipòtesis, sinó la primera: la qüestió és que se'n parli. Una simple falta d'ortografia? Ho dubto. Qui s'interessa avui per l'ortografia? El que importa és el contingut.

Per cert, s'ha observat que la pissarra és monolingüe castellana, i en castellà huebos (o uebos) és una paraula normativa, al menys ho era no fa gaire. En desús, sí, però correcta. Procedeix del llatí opus, per diftongació de la o inicial , sonorització de la p, etc., es converteix en uebo; la h es va afegir per evitar una possible confusió de la u inicial resultant del procés de diftongació amb una v. Potser l'única forma encara viva on apareix huebo (o uebo) actualment -a part de la pissarreta- és en l'expressió Manda huebos! (o uebos), popularitzada no fa massa pels mitjans de comunicació en boca d'un polític espanyol que és va interpretar que volia dir Por cojones!, encara que en realitat el conjunt és una evolució de Mandat opus!, és a dir, la necessitat obliga; la expressió es deia -es diu?- en argumentació judicial quan una prova era tan contundent que no es prestava a interpretacions i, en conseqüència, era definitiva.

Manda huebos! amb el jutge Vidal.

carta a una (gairebé) desconeguda

Hola!

t'escric perquè no sé si saps que vaig publicar un llibre fa poc, és divertit i canyero, es titula "M'agrada el sexe!" i l'edita Columna. Pel que em van dient lectors i lectores, està agradant. I com que estic de promo, perquè si no els llibres en català no es veuen, faig ara la meva carta a los reyes magos de oriente: m'agradaria molt que li puguis donar un cop d'ull a veure si t'agrada el que llegeixes i vols ajudar a donar difusió.

T'adjunto info sobre el llibre, espero que t'agradi el que llegiràs, insisteixo, i si no... ho dius i tan amics!

Fem parlar Eros en català!!!

Benvolguda Roser,

No estic segur que ens coneguem, però t'agraeixo el teu mail; en primer lloc, perquè m'agrada conèixer les novetats que es publiquen en català, que, com tu dius, no sempre tenen la publicitat adequada; en segon lloc, perquè parlar de sexe sempre és agradable, encara que no tant com practicar-lo, fet en què la llengua mai no és un impediment, ans al contrari.

Trobo molt interessant la informació que m'adjuntes, però encara m'hagués agradat més que m'haguessis enviat el llibre sencer per tal de poder tenir una idea completa, tot i que t'he d'advertir que no tinc preferència per les lectures sobre el sexe ni per la literatura “canyera”. Sobre el que he pogut llegir en el primer capítol, t'he de dir que jo no em faig gaire preguntes sobre el tema que t'ocupa. A la meua edat, aquestes preguntes fa temps que tenen resposta o, com pots comprendre, ni me les plantejo.

M'ha agradat molt especialment el vídeo que m'adjuntes, que estic segur que serà un èxit de visualitzacions, encara més que ara. És increïble com la literatura ben triada posa a cent. En el meu cas, potser de la Rodoreda hagués triat alguna narració de Viatges i flors, però, si t'he de ser sincer, i tenint en compte la facilitat per arribar a l'orgasme dels homes, un poema de Riba o alguna coseta visual de Brossa ja em seria suficient per quedar satisfet.

Per suposat, Roser, que em plau donat publicitat al teu llibre, al sexe en general i a la llengua (catalana) en particular i així queda confirmat aquí. Per tal que no hi hagi dubtes, afegeixo la informació pertinent: Roser Amills: M'agrada el sexe !, Columna. I un enllaç a la teua web, a més del pdf del capítol primer.

Salut i sexe!

Una abraçada

Pere


P. S.:

Pujo directament el vídeo de teu orgasme rodoredià (i si incloguessis subtítols en francès?). N'afegeixo un del projecte inicial en anglès (m'agraden les lectores que porten ulleres, no sé, és com un plus... i American Psicho...!). En canvi, la precipitació de descàrrega d'alguns homes, la seua falta d'elegància..., què t'he de dir...

mantra

Escolto el mantra de la pluja que allibera i pot arribar a alienar en la seva monotonia d'hores i de dies sense cap tro que la trenqui. Feinejo una mica abans d'anar a dormir, i un anunci de la televisió em recorda un mantra de la meva infantesa de creient incrèdul, un mantra de casa d'una tia i d'estudiant de batxillerat en un col·legi de capellans, en què ens adormíem a mig misteri, lliure la ment de tota preocupació que no fos l'examen de l'endemà.

Aquestes darreres setmanes he vist l'anunci inversemblant en no sé quin canal. I malgrat tot, si se'n fa publicitat és que deu tenir sortida. Qui sap si votants de dreta o esquerra repetien incansables els misteris de goig en un intent d'aconseguir uns resultats impossibles o de confirmar els que estaven cantats?

Com que alguns ja el deveu haver vist i no vull repetir-me, us passo la versió colombiana i, més avall, les instruccions modèliques en italià, però sense la veu del papa.







Si la crisi no us permet comprar el gadged o és l'escepticisme religiós que us manté distants, per què no feu una prova aquí abans de passar pàgina.

Res de res? Però, vosaltres, feu servir algun mantra? Es pot viure sense alguna lletania?

Oooooooommmmmm ma ni pe me hung

publicitat

Aquest fred se m’ha posat al coll i només tinc ganes d’anar a dormir, però tot i així he acomplert la meva obligació quinzenal, que per això cobro, encara que no sigui en euros. I com que veig que d’altres es fan publicitat, deixeu-me que jo, modestament, toqui el bombo a anunciï l’aparició de l’enigma de cada dimarts. Sembla que darrerament tinc la vena (alguns dirien la bena) patriòtica o nacionalista o genuïnament autòctona. Mireu quin text m’he empescat gairebé a l’atzar i les extrapolacions variades i properes -l'ànima catalana?- que se’n poden fer amb una mica de bona voluntat i de fantasia:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

Però al finalitat és una altra: descobrir l’autor i el títol de la novel·la. Com que és possible que només amb aquest fragment no arribeu a conclusions, us invito a seguir les pistes a l’inigualable, l’inimitable, el grandiós, l’ÚNIC DIMARTS DE SANG.
Bona nit, endavant i sort.

dels paranys publicitaris (pausa)

18 és igual a 15, però també 18 o 15 són iguals a 10. I si encara volem despistar l’amable lector o lectora aficionat als números, es podria afegir que 18, 15 i 10 són aproximadament igual a 500. I ara, si fos una mica més dolent que Matgala, us podria dir, resoleu l’enigma, de què estic parlant.

En cas que ningú trobés la solució (jo mateix crec que no la trobaria) podria afegir que estem parlant d’augments en els quantitats petites i de mil·límetres en la gran. I aquí, els aficionats a la fotografia, els que tenen experiència en les velles rèflex, ja podrien tenir una resposta, sempre que sabessin com n’és de tramposa la publicitat. Però no li donem més voltes, m’explicaré.

És possible que algun de vosaltres, ara que s’acosten les vacances, encara no tingui la màquina fotogràfica que li permetrà resseguir i recordar (i fer recordar a propis i estranys) el seu viatge (i potser participar en un concurs d’estiu, en què solen regalar una càmera digital al guanyador). Així que si fa un temps us parlava d’una màquina lleugera (20-11-2006) però prou interessant en prestacions, ara ens centrarem en dues càmeres més pesades i una mica més completes, encara que tinguin l’inconvenient que no caben la butxaca.

L’element diferenciador de la proposta és el seu zoom, que va més enllà dels habituals tres augments i arriba als 15 en el primer cas, i als 18, en el segon. Dues càmeres -n’hi ha d’altres de similars- proveïdes d’un teleobjectiu potent que permeten un acostament important a l’objecte situat a una distància considerable, aspecte no menyspreable, sobretot si les vostres vacances consisteixen en un safari africà o en deu dies a Manhattan.

La Sony H7 (o H9) té un objectiu que va de 31 a 465 mm., mentre que en l’Olympus SP-550-UZ, és de 28 a 504 mm. Dit d’una altra manera, si multipliqueu 31 x 15, us donarà els 465 de la Sony; multiplicats per 18, els 28 mm. de l’Olympus us donaran els 504. Els qui recordeu com anava això dels augments en les reflex convencionals, veureu que els 15 o 18 augments de les dues càmeres, seguint el vell concepte que considerava que l’objectiu estàndard era el de 50 mm. i a partir d’aquest, 2 augments el tenien un objectiu de 100 mm., 3 augments, un de 150 mm., etc., en realitat són únicament 10 augments tradicionals (res a veure amb els augments dels prismàtics) . El que passa és que tant la Sony com l’Olympus multipliquen a partir dels seu gran angular, de 35 i 28 mm. respectivament, cosa que desconcerta als fotògrafs del segle passat.

Em sembla que m’embranco massa en un aspecte tècnic que us pot semblar insignificant, sobretot tenint en compte que en les càmeres digitals la grandària dels resultats, que no la visualització prèvia, depèn també dels píxels. Així, per exemple, un mateix objecte es veurà el doble de gran en pantalla o impressora sense perdre nitidesa si la càmera té una resolució de 6 megapíxels enlloc de 3 megapíxels.

Acabo. Qui vulgui saber realment de què parlo pot entrar en la comparativa que es troba en aquesta pàgina, repassar els exemples gràfics de més avall amb concurs inclòs (de quin port es tracta?) i recordar que els preus del material pot variar força. Un dels llocs més interessants a Barcelona, per exemple, és Foto K, amb sucursal a la Ronda de la Universitat, 7, encara que comprar a botigues que només operen per Internet sempre és més aconsellable.

Sigui com sigui, bones fotos! I ja ens les ensenyareu. No cal que siguin totes.