Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.
Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre
He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...
El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.
Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.
Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre
He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...
El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.
Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.
3 comentaris:
Doncs sí, somiem.
Somiem l´impossible per arribar a l´impossible.
I que no perdem la trempera demà passat, si no, haurem de tornar a Pompeia i recordar altres rètols.
El del pa i el xorisso és memorable!
Somiem, A, que cal descansar de la realitat... i a vegades els somnis són també premonitoris, encara que triguen a materialitzar-se.
Va, Montse, que tothom sap que els xorissos, sobretot els ibèrics, no mengen pa. :-)
Publica un comentari a l'entrada