27.8.08

somni moleskine

Aquesta nit he tingut un somni estrany, i ja sé que tots els somnis tenen les seves rareses per als no experts. Recordo poquíssima cosa i tota més aviat nebulosa excepte un detall visual claríssim. Se m'apareixien un seguit de fulls solts de mida considerable on estaven inscrits els noms dels morts a la batalla -crec- de l'Ebre (no en recordo cap ni sé si realment es podien llegir). Els fulls anaven passant sense cap intervenció humana i, al costat de cada nom, en uns petits requadres, s'havien afegit inscripcions amb lletra petita manuscrita que no sé què deien. En el darrer rectangle, en molts pocs casos, hi havia una imatge, la d'un quadern negre Moleskine. Sé perfectament que ho era perquè m'he despertat amb el nom a la ment. Els altres rectangles finals de la resta de noms estaven en blanc. Curiós, oi?

Això dels Moleskine, una mena de llibretes originàries de França que es van deixar de produir -segons diuen- el 1986 i que una empresa milanesa -aquests italians se les pensen totes- va reintroduir al mercat l'any 1998 és tot un misteri. De veritat que aquests quaderns amb una goma vertical per a preservar la intimitat i la forma els van fer servir des de Van Gogh a Hemingway i a qui sap qui? I si me'n comprés un? En començar a escriure, el llapis -o la ploma o el boli- agafaria un rumb propi que jo només l'hauria de seguir?

Ja em cabria a la butxaca, sobretot a l'estiu, en què la meva capacitat acumalativa és precària? En això les dones tenen avantatge en qualsevol estació de l'any: les seves bosses de mà són un prodigi de possibilitats i enigmes i no és estrany que puguin afegir tres o quatre Moleskine sense cap esforç notable. No ho puc confirmar, però gairebé asseguraria que en l'auge de la literatura femenina -vull dir, escrita per dones- a partir del 98 hi té molt a veure la cabuda de les seves bosses.

Prou d'improvisació! El dia que tingui una Moleskine i no paperets i bitllets de metro i altres andròmines que perdo contínuament, els meus pots seran una altra cosa. Començo a pensar seriosament en la possibilitat d'anar a la meva papereria habitual a mirar models. Si algú de vosaltres sap quin em convindria -n'hi ha tants!- i m'ho diu, li quedaria molt agraït, de veritat.

P. S. Si no m'equivoco hi ha un únic bloc escrit en català que porta en el seu títol la paraula Moleskine. Potser, però, la meva moleskine preferida és aquesta.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Me'n vaig comprar una i encara no l'he estrenada. És petitona, per poder-la portar a la bossa (jejeje), però ara em fa pena, sempre penso que el que hi escriuré no valdrà la pena, i és que sóc molt "marrana" escribint a mà!

Però demà mateix la duré a la bossa i prometo estrenar-la!!

Anònim ha dit...

A més dels llibres, sóc addicte a les llibretes; no cal dir, doncs, que també en tinc, de Moleskine. Una parell de les grans, de pàgines ratllades (una, pels viatges; una altra, per les anotacions de les lectures), i una de petita per portar a la bossa i on hi ha de tot, des d'una adreça electrònica a una llista de vins.

Però també en tinc un munt que no són Moleskine i que serveixen exactament per al mateix... prendre notes!

Francesc Puigcarbó ha dit...

ho havia oblidat, el meu pare en tenia una per fer notes quan anava a vendre l'oli... és que en aquella época no hi havia sistemes electronics per a prendre notes com és deia.

miquel ha dit...

I segur que veurem aviat alguna anotació, Gemma. Potser fins i tot manuscrita -no m'ho crec aixpo de "marrana"-, o no? Potser avui mateix...?

Jo encara no tinc cap moleskine, però no la descarto, Ferran. Sí que tinc altres llibretes, per exemple, "guerrero", però sempre se m'obliden a casa excepte els primers dies de comprar-les. Falta de costum.

Jo ara no recordo si n'havia vist, Francesc; a casa segur que no. Tens raó, ara les transaccions comercials no se solen apuntar a les llibretes, llàstima.

Sadurní ha dit...

Jo les que tinc són de la marca Miquel Rius (també amb la gometa...) i m'agraden molt. En tenen unes de mini, que fan 7x12x1cm, que fan molta gràcia, tan petitones.

miquel ha dit...

Ostres, les Miquel Rius! M'ho hauré de mirar. Com a mínim faria país...