estranys convits

A vegades, quan estic en un balcó, en una terrassa, en un corriol enlairat amb només l'horitzó llunyà per una banda..., sento una estranya fascinació pel que hi ha més avall. Deu ser una mena d'atavisme encara poc investigat que ens fa pensar, als humans, que som capaços de volar. En aquestes ocasions, al cap d'una estona més o menys llarga segons el cas, he d'apartar la vista dels fons urbans o rurals en què se m'ha perdut la mirada perquè tinc por d'oblidar-me de la meua condició mortal.


En la literatura o en la vida real, que tot és u, he trobat fascinacions semblants a la meua que, per circumstàncies diferents, tampoc han arribat a bon port. En aquest moment penso especialment en dos casos:

En estaba yo, absorto en mis elucubraciones, cuando de repente alcé la mirada, y lo vi ante mí, en la parte alta de la ribera. Era el pino.

[...]
Y en estas estaba, subyugado por la visión del árbol, me di cuenta de que una de las ramas se descolgaba muy convenientemente hacia el pavimento. ¡Qué rama tan tentadora! Sería una lástima dejarla así, sin hacer nada. Un cuerpo debía colgar de ella. Por desgracia no había nadie más por los alrededores.
[...]
Pensé que podría intentarlo yo mismo, así que posé la mano en la rama y comprobé que se balanceaba de una forma bastante apropiada. En efecto, la manera en que se balanceaba resultaba muy estética. Me sentí muy feliz imaginándome a mi mismo colgado de la rama, y pensé que al menos debía intentarlo. Pero de pronto me di cuenta de que Toito estaría esperándome.
[...]
Ahora podia volver al pino y colgarme sin más pronunciamientos. No tenia excusa. Salí corriendo hacia el lugar donde estaba el pino y entonces...
[...]
-Entonces vi que alguien se me había adelantado y se había colgado antes que yo. Sentí que, por unos segundos, probablemente había perdido mi oportunidad.

Soseki Natsume: Soy un gato   M'explicava el meu cunyat fa unes setmanes que al poble hi havia un home -eren dos germans- que de tant en tant, no importa que fos hivern o estiu, trucava un taxi i tots dos, conductor i client, seguien una litúrgia secreta que al final va esdevenir popular. Deia l'home: J., vine a buscar-me, que avui tinc ganes de suïcidar-me. En J. recollia l'A. a la porta de casa i el conduïa fins al poble amb mar-de fet no era ni un poble- més proper. Arribats al port, l'A. demanava a en J. que comprovés la temperatura de l'aigua. El taxista, després de ficar la mà, i potser part del braç, segons l'estació de l'any, entre les ones, responia indefectiblement: Avui l'aigua sembla una mica freda. El meu cunyat no em podia assegurar la cara que feia el seu conveí, però imagino la seua contrarietat quan havia de dir malhumorat: Tornem a casa, J., un altre dia serà. No queda clar quantes vegades es va repetir aquesta escena ni els costos econòmics de l'aventura frustrada. Segons tinc entès, l'A. va morir sense veure la mar de prop.

D'històries com aquestes, un munt. Estic segur que els qui passen per aquí en podrien explicar de molt més interessants.

no sé si dir-ne divagacions

En anar al restaurant que us comentava ahir, em van agafar ganes, com em passa sovint quan trobo una referència literària, d’anar a la font. Els darrers dies he fullejat les Odes d’Horaci (excel·lent l’edició de la Bernat Metge, però si la voleu comprar us aconsello que mireu de trobar-la a la Fira del llibre vell que està a punt de començar). Com en la majoria dels clàssics grecollatins, i deixant de banda les referències onomàstiques concretes i altres detalls, m’ha semblat una lectura moderna en molts dels aspectes filosòfics i morals i també socials en general. Els clàssics ja ho tenen, això.

De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:

... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.