10.9.07

no sé si dir-ne divagacions

En anar al restaurant que us comentava ahir, em van agafar ganes, com em passa sovint quan trobo una referència literària, d’anar a la font. Els darrers dies he fullejat les Odes d’Horaci (excel·lent l’edició de la Bernat Metge, però si la voleu comprar us aconsello que mireu de trobar-la a la Fira del llibre vell que està a punt de començar). Com en la majoria dels clàssics grecollatins, i deixant de banda les referències onomàstiques concretes i altres detalls, m’ha semblat una lectura moderna en molts dels aspectes filosòfics i morals i també socials en general. Els clàssics ja ho tenen, això.

De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:

... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.

I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.

2 comentaris:

Xurri ha dit...

Tema espinós, decididament.
Perque... estar aquí és una decissió conscient? nèixer ens agafa una mica verds, sense gaire capacitat de decissió. Marxar d'aquí normalment no, és una fatalitat que en espanta i procurem evitar, dins el que podem, si podem (que normalment no podem).

D'altre banda, qüestionar-nos si hem d'estar entre els vius o no és preocupant, ja que no hi ha gaires raons, i l'alternativa (si no cal, doncs marxo) és radical i fa por. I no cal.

Els metges ho reduïrien a un desequilibri de neurotransmissors i ho solucionarien amb pastilles. Em pregunto que en pensaria un gos, o un gat. O el Dalai Lama.

Tema de tertúlia?

miquel ha dit...

Entrem realment en un terreny difícil, xurri. Perquè, qui és prou conscient en un tema que no admet -fins que no es demostri el contrari- volta enrere?
Els gossos i gats, i altres animals d'ànima petita, sembla que no en pensem gaire en el tema. Quant al Dalai Lama...
Ai, els metges! El problema és que sovint el suïcidi no és una malaltia i no presenta símptomes previs evidents.
Sí, que n'haurem de parlar.