Sense pretendre-ho, he anat escrivint aquests darrers dies històries sobre el cel. Les paraules van com van i els temes, misteriosament o no tant, es lliguen uns amb els altres. Ahir vaig fullejar una estona les odes de Jaume al·ludides dos posts més avall i vaig recordar molt vagament una oda -observeu el principi aribauià- que segurament és força desconeguda i que a mi em sembla molt bonica, no només per ella mateixa sinó perquè va contextualitzada amb un text que barreja l'alegria del record amb la tristor del present del viatge a l'exili i l'esperança del futur. Estic segur que a Jaume, i espero que a la resta de lectors, els agradi aquest poema.
L'any 1939, Pere Coromines (notes biogràfiques i bibliogràfiques escrites pel seu fill Joan), escriptor i polític, pare del filòleg Joan Coromines, emprenia el viatge d'exili a l'Argentina. La nit del 26 d'octubre, el dia abans de passar la línia de l'equador, Coromines sortia a la coberta del vaixell “Massília” acompanyat pels seus fills Joan i Júlia i s'acomiadava de l'hemisferi nord, del seu món. Les seves impressions, que reprodueixo en part, queden en un diari, així com el poema, que transcric sencer:
26 d'octubre de 1939
...
Aquestes estrelles que avui deixo són les que han vist les nits de la Moncloa i de Toledo i de tot el festeig amb la Celestina; són les que vaig veure en la primera nit de llibertat després d'eixir de Montjuïc; són les de les meves excursions polítiques amb Macià. Són les estrelles que han vist les meves més fortes ventures i les que han plorat amb mi les amargues penes. Fites d'argent de la meva vida, amb vosaltres deixo no sols els meus records d'amor sinó les meves ànsies de llibertat. Sota la vostra protecció confio la que fou sempre la meva llar catalana, que em guarden uns fills estimats.
Amb l'emoció del comiat escric una Oda als estels de la meva vida:
Adéu-siau, estels, adéu-siau,
Vosaltres que de dalt del firmament
Bolcàreu d'un ambient d'eterna pau
El maldar de ma vida turbulent.
Sírius, adéu! Adéu Altair i adéu Artur!
I tu, estela del Nord! El meu camí
Es desvia del vell, fressat, segur,
Pel cruel decret del més amarg destí.
Records d'hores d'amor i llibertats
Que l'ideal honestament teixia
Enterneixen de dolça poesia
L'ímpetu fervorós del meu comiat.
Ai, adéu, nit de Llers, sota l'espurna
Dels vells estels! Quan s'escorria
L'escabellada ronda nocturna
D'enamorats en innocent follia.
Ai, nits del Pardo, adéu! Ja l'espontània
Fuga del cor per sempre es esvanida,
De quan fluïa de la Venus Urània
L'amor me´s pur i el me´s gran de ma vida.
Tot allò que hi ha al món de noble i pur
Dels vostres raigs d'argent deixo suspès:
Per ço en la meva fuita cap al Sur
No us donc pas comiat per un mai més.
Tornaré! I quan trenqui albes el dia
Del retorn, farà nova primavera,
I sots la vostra argentada crinera
Seré feliç com al vell temps solia.
Pere Coromines: “Oda als Estels del meu Firmament”, dins Diari de la diàspora, publicada per primera vegada en el número de desembre de 1939 de la revista “Ressorgiment” (Buenos Aires).
Pere Coromines va morir a causa d'una peritonitis la matinada de l'1 de desembre de 1939, poc temps després d'arribar a Buenos Aires.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Odes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Odes. Mostrar tots els missatges
3.2.08
vols
La pluja va i ve. Aquestes tardes de diumenge en què la llum lletosa comença a desaparèixer i no se sent cap soroll fora de la sirena d’alguna ambulància i els crits de les gavines són d’una malenconia extrema. Mentre sonen les hores de les estranyes campanes de la Sagrada Família, cap veu humana traspassa la cortina sincopada de l’aigua que cau monòtona i trista. Quan arribi la foscor es tornarà a sentir la vida dels veïns en les cuines que donen als patis de dins i de fora. Quan arribi la nit reemprendrem els ritmes i farem balanços i prepararem la setmana. Més enllà, un món de misteris insondables.
Mentrestant –és el moment dels sons o dels somnis- jo acabo aquí, provisionalment, una sèrie que, sense premeditació, ha anat girant a l’entorn de la immortalitat, de vegades indirectament i algun cop com a tema central. Ho faig amb aquesta excel·lent oda d’Horaci, vencedor de l’enveja, en què en lloc de morir i anar a un altre món...
No serà pas una ala habitual ni feble la que se m’endurà, poeta transfigurat, a través de l’èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l’enveja,
deixaré les ciutats. No, jo que sóc sang de pares pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l’Estix.
Ja se’m formen a les cames un replecs de pell escamosa i per amunt em torno un ocell blanc* i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor gemegós, les Sirtes de Gertúlia i les planures hiperbòries.
A mi, em coneixeran el colc, el dace, que fingeix no tenir por de la cohort màrsica, i els remotíssims gelons, i, cultes que són, aprendran els meus cants l’íber i el que beu l’aigua del Roine**.
Que s’allunyin de la meva vana cerimònia funeral les complantes, la lletgesa dels planys i els laments; reprimeix els crits i, en el meu sepulcre, no hi posis cap lloança, que seria sobrera.
Horaci. Odes II, 20. A Odes i Epodes, vol. I, Fundació Bernat Metge.(traducció i notes de Josep Vergés)
* Ussani diu que els grecs comparaven els poetes, no als cignes comuns, sinó als d’una espècies sislvestre, el Cygnus musicus, celebrat en les cançons populars russes, que hivernava a Grècia (o era a Gràcia?), i afegeix que quan aquest ocell és ferit de mort la seva ranera fa l’efecte d’un cant.
** Cal recordar que a l’època que escriu Horaci, gran part d’Hispània i el sud-est de la Gàl·lia eren, fora d’Itàlia, els països més romanitzats, més cultes, doncs, des de la seva perspectiva. Amb el temps, com podeu comprovar, les coses canvien.
Mentrestant –és el moment dels sons o dels somnis- jo acabo aquí, provisionalment, una sèrie que, sense premeditació, ha anat girant a l’entorn de la immortalitat, de vegades indirectament i algun cop com a tema central. Ho faig amb aquesta excel·lent oda d’Horaci, vencedor de l’enveja, en què en lloc de morir i anar a un altre món...
No serà pas una ala habitual ni feble la que se m’endurà, poeta transfigurat, a través de l’èter transparent; ja no romandré més a la terra i, vencedor de l’enveja,
deixaré les ciutats. No, jo que sóc sang de pares pobres, jo, que tu convides, estimat Mecenas, no moriré ni seré empresonat per les aigües de l’Estix.
Ja se’m formen a les cames un replecs de pell escamosa i per amunt em torno un ocell blanc* i em neixen plomes setinades pels dits i pels muscles.
Aviat, més famós que Ícar, el fill de Dèdal, aniré, ocell canor, a visitar les costes del Bòsfor gemegós, les Sirtes de Gertúlia i les planures hiperbòries.
A mi, em coneixeran el colc, el dace, que fingeix no tenir por de la cohort màrsica, i els remotíssims gelons, i, cultes que són, aprendran els meus cants l’íber i el que beu l’aigua del Roine**.
Que s’allunyin de la meva vana cerimònia funeral les complantes, la lletgesa dels planys i els laments; reprimeix els crits i, en el meu sepulcre, no hi posis cap lloança, que seria sobrera.
Horaci. Odes II, 20. A Odes i Epodes, vol. I, Fundació Bernat Metge.(traducció i notes de Josep Vergés)
* Ussani diu que els grecs comparaven els poetes, no als cignes comuns, sinó als d’una espècies sislvestre, el Cygnus musicus, celebrat en les cançons populars russes, que hivernava a Grècia (o era a Gràcia?), i afegeix que quan aquest ocell és ferit de mort la seva ranera fa l’efecte d’un cant.
** Cal recordar que a l’època que escriu Horaci, gran part d’Hispània i el sud-est de la Gàl·lia eren, fora d’Itàlia, els països més romanitzats, més cultes, doncs, des de la seva perspectiva. Amb el temps, com podeu comprovar, les coses canvien.
4.1.08
... versus Epicur
Que meditin el càntabre bel·licós i l’escita, separat de nosaltres per la barrera de l’Adriàtic, deixa, Quinti Hirpí, d’indagar-ho i no et neguitegis per satisfer
El que et reclama la vida, que és ben poc: darrere nosaltres s’allunyen la joventut de pell fina i la seva bellesa, mentre la canície resseca bandeja els amors enjogassats i el son fàcil.
No tenen sempre les flors l’esplendor de la primavera ni la ruborosa lluna brilla sempre amb el mateix rostre: ¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar abast?
Per què no ens ajaiem sota aquest plàtan o sota aquest pi i així bonament bevem, mentre encara ens és llegut, amb els nostres cabells blancs olorosos de roses i perfumats
amb nard d’Assíria? Èvius esvaeix els neguits rosegadors. ¿quin minyó serà més ràpid a apagar l’ardor de les copes de Falern amb l’aigua d’aquest rierol?
¿Quin és el que traurà de casa seva Lide, la barjaula entaforada? Vés, digues-li que vingui de pressa amb la lira de vori, amb la cabellera recollida graciosament en un nus, com una espartana.
Horaci: Odes II, 11.
Em planteges un repte encara impossible, Horaci. Què més voldria que fer-te companyia? Però ni jo tinc cap Mecenas, ni m’han tocat deu dècims de la grossa de Nadal; i per molt que em reclami la vida, em conformo a llegir els teus versos traduïts, que ara, en aquestes vacances, potser seria el miratge realitzable, si no fos que el fred de l’hivern i la pluja d’avui m’impedeixen jeure sota el plàtan o el pi, i de la resta, ni pensar-hi. En fi, Horaci, que de moment et faré cas en la qüestió dels projectes inacabables; de la resta, ja en parlarem.
El que et reclama la vida, que és ben poc: darrere nosaltres s’allunyen la joventut de pell fina i la seva bellesa, mentre la canície resseca bandeja els amors enjogassats i el son fàcil.
No tenen sempre les flors l’esplendor de la primavera ni la ruborosa lluna brilla sempre amb el mateix rostre: ¿per què fatigues amb projectes inacabables el teu esperit que no hi pot donar abast?
Per què no ens ajaiem sota aquest plàtan o sota aquest pi i així bonament bevem, mentre encara ens és llegut, amb els nostres cabells blancs olorosos de roses i perfumats
amb nard d’Assíria? Èvius esvaeix els neguits rosegadors. ¿quin minyó serà més ràpid a apagar l’ardor de les copes de Falern amb l’aigua d’aquest rierol?
¿Quin és el que traurà de casa seva Lide, la barjaula entaforada? Vés, digues-li que vingui de pressa amb la lira de vori, amb la cabellera recollida graciosament en un nus, com una espartana.
Horaci: Odes II, 11.
Em planteges un repte encara impossible, Horaci. Què més voldria que fer-te companyia? Però ni jo tinc cap Mecenas, ni m’han tocat deu dècims de la grossa de Nadal; i per molt que em reclami la vida, em conformo a llegir els teus versos traduïts, que ara, en aquestes vacances, potser seria el miratge realitzable, si no fos que el fred de l’hivern i la pluja d’avui m’impedeixen jeure sota el plàtan o el pi, i de la resta, ni pensar-hi. En fi, Horaci, que de moment et faré cas en la qüestió dels projectes inacabables; de la resta, ja en parlarem.
10.9.07
no sé si dir-ne divagacions
En anar al restaurant que us comentava ahir, em van agafar ganes, com em passa sovint quan trobo una referència literària, d’anar a la font. Els darrers dies he fullejat les Odes d’Horaci (excel·lent l’edició de la Bernat Metge, però si la voleu comprar us aconsello que mireu de trobar-la a la Fira del llibre vell que està a punt de començar). Com en la majoria dels clàssics grecollatins, i deixant de banda les referències onomàstiques concretes i altres detalls, m’ha semblat una lectura moderna en molts dels aspectes filosòfics i morals i també socials en general. Els clàssics ja ho tenen, això.
De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:
... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.
I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.
De les Odes he passat a Art poètica i Epístoles literàries, publicat per La Magrana a la seva col·lecció L’Esparver Clàssic, núm, 48. En aquest cas alguns textos no només m’han semblat plenament actuals, sinó fins i tot amb referents de la societat d’ara, encara que sigui en sentit metafòric (o no). No sé, us trio aquest fragment, per exemple:
... i narraré la mort del poeta sicilià. Com que volia que el tinguessin per un déu immortal, Empèdocles es llançà a sang freda dins l’Etna roent. Els poetes han de tenir, això sí, tot el dret de suïcidar-se. Salvar-ne cap contra la seva voluntat és tant com matar-lo. No deu ser el primer cop que ho intenta i, per més que ara li estalvieu el tràngol, no es tornarà pas home de seny ni abandonarà la seva obsessió per tenir una mort cèlebre. No s’acaba de veure perquè continua escrivint versos, si és perquè es va pixar en les cendres del seu pare o bé perquè va violar el lloc tocat per un llamp. El cert és que s’enfurisma i, com un ós, quan aconsegueix trencar els barrots travessers de la gàbia, aquest terrible recitador espaordeix el culte i el ignorant, i aquell que atrapa, l’agafa fort i el mata llegint, com una sangonera que s’arrapa a la pell fins a quedar farta de sang.
I el text, irònic, em porta a una notícia llegida fa uns dies que explicava que la tercera causa de mortalitat entre els nord-americans de 10 a 24 anys és el suïcidi. Les nenes se suïciden més joves que els nens. En total, 4.499 morts l’any 2004. Esfereïdor: aquí no valen ironies. En un altre moment potser parlarem del suïcidi (i de les seves induccions), perquè no dubto que alguna vegada a tots ens ha passat pel cap el tema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
