estranys convits

A vegades, quan estic en un balcó, en una terrassa, en un corriol enlairat amb només l'horitzó llunyà per una banda..., sento una estranya fascinació pel que hi ha més avall. Deu ser una mena d'atavisme encara poc investigat que ens fa pensar, als humans, que som capaços de volar. En aquestes ocasions, al cap d'una estona més o menys llarga segons el cas, he d'apartar la vista dels fons urbans o rurals en què se m'ha perdut la mirada perquè tinc por d'oblidar-me de la meua condició mortal.


En la literatura o en la vida real, que tot és u, he trobat fascinacions semblants a la meua que, per circumstàncies diferents, tampoc han arribat a bon port. En aquest moment penso especialment en dos casos:

En estaba yo, absorto en mis elucubraciones, cuando de repente alcé la mirada, y lo vi ante mí, en la parte alta de la ribera. Era el pino.

[...]
Y en estas estaba, subyugado por la visión del árbol, me di cuenta de que una de las ramas se descolgaba muy convenientemente hacia el pavimento. ¡Qué rama tan tentadora! Sería una lástima dejarla así, sin hacer nada. Un cuerpo debía colgar de ella. Por desgracia no había nadie más por los alrededores.
[...]
Pensé que podría intentarlo yo mismo, así que posé la mano en la rama y comprobé que se balanceaba de una forma bastante apropiada. En efecto, la manera en que se balanceaba resultaba muy estética. Me sentí muy feliz imaginándome a mi mismo colgado de la rama, y pensé que al menos debía intentarlo. Pero de pronto me di cuenta de que Toito estaría esperándome.
[...]
Ahora podia volver al pino y colgarme sin más pronunciamientos. No tenia excusa. Salí corriendo hacia el lugar donde estaba el pino y entonces...
[...]
-Entonces vi que alguien se me había adelantado y se había colgado antes que yo. Sentí que, por unos segundos, probablemente había perdido mi oportunidad.

Soseki Natsume: Soy un gato   M'explicava el meu cunyat fa unes setmanes que al poble hi havia un home -eren dos germans- que de tant en tant, no importa que fos hivern o estiu, trucava un taxi i tots dos, conductor i client, seguien una litúrgia secreta que al final va esdevenir popular. Deia l'home: J., vine a buscar-me, que avui tinc ganes de suïcidar-me. En J. recollia l'A. a la porta de casa i el conduïa fins al poble amb mar-de fet no era ni un poble- més proper. Arribats al port, l'A. demanava a en J. que comprovés la temperatura de l'aigua. El taxista, després de ficar la mà, i potser part del braç, segons l'estació de l'any, entre les ones, responia indefectiblement: Avui l'aigua sembla una mica freda. El meu cunyat no em podia assegurar la cara que feia el seu conveí, però imagino la seua contrarietat quan havia de dir malhumorat: Tornem a casa, J., un altre dia serà. No queda clar quantes vegades es va repetir aquesta escena ni els costos econòmics de l'aventura frustrada. Segons tinc entès, l'A. va morir sense veure la mar de prop.

D'històries com aquestes, un munt. Estic segur que els qui passen per aquí en podrien explicar de molt més interessants.