15.10.13

cent metres


Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.





5 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Vaig viure molts anys en aquesta cantonada i aquestes eren les meves botigues. Compràvem a can Canals, acompanyava el meu pare a buscar marcs a l'Arnau i a la meva mare a la cotilleria o al sabater, i ens passàvem el dia a la papereria remenant material escolar... És una pena veure com desapareixen les botigues de barri...

Francesc Puigcarbó ha dit...

es com els forners Miquel, estàn condemnades a desaparèìxer, com quan es varen posar aquestes en varen desaparèixer unes d'anteriors. El més probable si tornen a obrir és que siguin de xinesos.

miquel ha dit...

Ja recordo, Salvador, que havies dit la casa concreta on vivies, just a la cantonada. No sé si ara hi passes de tant en tant pel barri, però segur que els teus ulls veurien més diferències que els meus. Una pena, sí.

La qüestió, Francesc, és que sembla que desapareixerà gairebé tota la diversitat petita en aquest món cada dia més divers i més homogeni.

Enric H. March ha dit...

Desapareix tot el que ha fet de Barcelona la ciutat que és. Cada ncop més costa de reconèixer-la i de sentir-s'hi a gust. Però insistirem, com tu, passejant a peu de carrer o per la memòria.

miquel ha dit...

Enric, a vegades crec que pot semblar que exagero, que sóc contrari al canvi, potser sí, però molts dels canvis em semblen indignes i el model de ciutat discutible i a la llarga empobridor.
Continuarem passejant.