el triomf de Trump

Escolto de matinada (què volen aquesta gent?) Catalunya Informació. Trump guanya en tres estats, però l'esperança dels entrevistats encara sembla viva. Evidentment els periodistes i els entrevistats són partidaris de Clinton, no se sap si en concepte de mal menor o per les virtuts de la candidata, que aquesta és una de les característiques de pràcticament totes les eleccions. Per omplir el temps, mentre es van coneixent els resultats, el periodista que es troba als Estats Units va fent preguntes a seguidors de un i altre candidat. Li toca el torn a una noia de trenta-tres anys d'un país centro-americà que en porta disset a Nord-Amèrica. Ha votat Trump. La primera raó que dóna per justificar la seua elecció és que el candidat assegura que els particulars podran continuar tenint armes de foc. La resposta m'esvera, però què sé jo del que passa allà? Com en qualsevol resultat electoral, la primera pregunta que em faig és quanta gent ha exercit el seu dret de vot. No ho sé. Però segur que, com sempre, els qui no han votat cap dels dos candidats són majoria. No importa, el vot, malgrat les reflexions a vegades subtils i argumentades dels participants no deixar de ser un xec en blanc, tant com l'abstenció; bé potser no tant. Tant de bo que el cost no sigui excessivament alt.

No m'interessen gens les anàlisis que es van fent una vegada conegut el guanyador, tinc més curiositat a saber com es desenvoluparà el mandat presidencial. Entenc que mai com ara les decisions presidencials afectaran no només els USA sinó tot el món, i si m'equivoco, millor. Confesso que la meua curiositat té un alt component de morbo, encara que em temo que a la fi tot serà més o menys com sempre, al menys per a mi.

aquest diumenge, músiques del món sense sortir de casa

Aquesta nit estava a punt de dedicar el diumenge musical a Sant Josep Oriol quan, en entrar al meu compte de correu, he vist que tenia una nova subscripció al canal de You Tube. Continua sorprenent-me que en un espai que dedico a deixar material complementari, gairebé sempre musical, dels meus posts, hi passin més visitants que a l'espai principal. No només això, sinó que la gent que mira el material que he pujat a You Tube rarament són lectors del blog, tan sols veuen un producte aïllat que té valor per si mateix, esclar, però que ignoren com i per què ha anat a parar allà. Cada setmana algun nou subscriptor, sovint de terres remotes, fins arribar avui als 331, uns quants més que a l'espai on gairebé cada dia escric alguna cosa. I comentaris que a vegades em semblen exòtics perquè la finalitat inicial del vídeo no hi té cap relació. En definitiva, el meu blog no deixa de ser un espai local, en canvi, el meu canal de You Tube s'ha convertit, més enllà de les meues perspectives inicials, en un espai internacional amb vida pròpia, independent.

De tant en tant em miro el rànquing dels més vistos, definitivament encapçalat per un vídeo que no és muntatge propi sinó que em va servir per parlar del fenomen Dudamel. En segon lloc, abans d'un altre Dudamel, una cançó de escrita i interpretada per Boris Vian, aquesta vegada sí que amb un petit muntatge fotogràfic meu. Avui ho deixaré aquí, tot imaginant si la cançó d'una hipotètica visita de l'autor a la Barcelona actual produiria resultats semblants.

Bé, un altre vídeo per tancar momentàniament el cercle. El darrer subscriptor meu es diu Faisal Alnaseeb. No sé exactament d'on és i quin dels meus vídeos l'ha decidit a fer-me confinça. Ell en té tres de penjats a You Tube. No crec que li importi que en faci publicitat, al menys d'un dels tres.

cent metres

Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.

camins (redacció ingènua d'un adolescent)

O sueldos high tech o todo a cien.
La prosperidad de España y el bienestar de los españoles ya no se decide en las manifestaciones españolas, sino en las rondas mundiales de liberalización comercial. Hoy esas rondas globalizan mercados y los capitales, pero no los derechos laborales y sociales.

Jacqueline Bhabha: Entrevista a la premsa.

El món sembla o és, -que tots dos verbs són atributius, despullats de significat- un joc de disbarats. Hi ha qui diu que la vaga general no té sentit, que ara no toca (quantes vegades hem sentit el no toca en tantes veus que feien i desfeien?), que són temps d'anar tots junts. Si ara no toca una vaga general, quin és el seu temps? Hi ha qui diu que ara toca vaga general, tot i saber que res no canviarà. I tenen raó, malgrat que res no canviarà: si ara no toca vaga general, quan tocarà?

L'endemà,o l'altre, tot continuarà igual; una mica pitjor, cert. Cada individu, cada poble, cada territori, continuarà parlant d'aquests camins petits que no condueixen enlloc però que són els únics que sabem o podem transitar. Ens voldran fer creure que les solucions -camins ens els deserts amb oasis incerts- són estatals, regionals, individuals. Continuarem la marxa, doncs, pels nostres viaranys i potser encara estarem contents, perquè cal viure cada dia i el que importa és el viatge, tot i sabent que els camins són uns altres, que no s'han construït, ni tan sols planejat. Quan començarà l'obra?

Mentrestant, alguns circulen per autopistes sense peatge que a penes imaginem i que tampoc no condueixen enlloc, però els cotxes són bons,i les rutes sense obstacles i la conducció un plaer. Aquests, que no sabem si comprenen, no diuen res o es fan passar per altres, o, encara pitjor, diuen que, dos o tres cops a l'any -o cinc minuts al dia- són com nosaltres.