Sense adonar-me'n, amb aquest he arribat al 2000. Dos mil posts en aquest bloc, i què? Tot plegat no té cap importància. No ha estat més que un divertiment, una manera de passar el temps, un assaig de comunicar i comunicar-me, un espai de complicitats trobades o buscades, sovint un batibull de pensaments, imatges, vídeos meus i d'altres gent.
Vaig començar a escriure el mes de setembre de l'any 2004, una tarda, just abans de començar el curs, en què no devia tenir gaire cosa a fer i ja som a les acaballes del curs del 2011. En l'entremig he anat obrint i tancat algun altre bloc, sol o acompanyat, amb més o menys fortuna. A vegades he tingut temptacions de plegar i altres cops he reprimit la intenció d'escriure amb més freqüència. Si ara em preguntessin que és un bloc, dubto que pogués donar una resposta satisfàctoria, no només perquè honradament no podria opinar a partir dels pocs que conec entre els milers que es deuen publicar, sinó perquè, deixant de banda altres matisos, el bloc ha estat per a mi sobretot un lloc on escriure i on, gairebé sempre m'he divertit escrivint i llegint els altres, tota la resta ha estat, diguem-ho així, valor afegit.
Fa dies que penso que potser em convindria un canvi d'aires, començar una altra etapa en un altre lloc. Aquest 2000 podria ser el final d'un altre principi. No ho sé, ja es veurà.
Ara seria el moment d'acabar el post, però abans voldria agrair la seva companyia als lectors, als que m'han llegit gairebé des del principi -uns quants-, als més nous -pocs-, als que han entrat i han sortit, als amics, als coneguts i als desconeguts, als que m'han dit i em diuen alguna cosa i als que han restat silenciosos. Demano també disculpes per haver-me allargat massa en un mitjà en què la lectura no és fàcil i, sobretot, per fer-los llegir, si han volgut, material que segurament ja havien llegit, cosa inevitable quan un escriu, no es rellegeix i té poca memòria.
Tot i aquesta darrera disculpa, la justifico al·legant que si el meu admirat Pla es repetia, ell que repassava tant el que escrivia, jo, modestament i sense intenció, també m'ho puc permetre. A la fi, quan repetim sempre afegim algun matís nou; a vegades, fins i tot una nova perspectiva de l'assumpte, com és pot veure aquí:
Unamuno em va contar un conte, tot passejant per Salamanca, que em va dir que havia llegit en no sé quin llibre sud-americà.
-Vostè ja sap que els jesuïtes es creuen els homes més intel·ligents del planeta. Bé. Sembla que l'autor del llibre visitava un noviciat de jesuïtes. El rector caminava al seu costat. El rector li deia:
-Fixi-s'hi, en la cara dels novicis. Que en són de fins i d'intel·ligents!
Efectivament, molts novicis semblaven intel·ligents. Altres no tant. Amb tot, n'hi havia un que feia una cara de beneit complet.
-¿Vol dir, pare rector, que això és un home intel·ligent -va dir l'autor del llibre assenyalant el que feia cara de ximple.
-Certament -va dir el pare rector-, certament. És molt ruc. Però, aquest el dediquem a màrtir de la Xina.
L'autor del llibre va fer una lleu reverència i van prosseguir la visita.
Publicat a “La Publicitat” (1928? 1929?) i recollit a Caps-i-puntes, 1983.
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... Què finura, què raza, què inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.
Homenots. Primera sèrie, 1969
P S: Que apareguin xinesos en dos posts consecutius és simple casualitat, però ja sé sap que els xinesos, ara més que abans, són a tot arreu.
Vaig començar a escriure el mes de setembre de l'any 2004, una tarda, just abans de començar el curs, en què no devia tenir gaire cosa a fer i ja som a les acaballes del curs del 2011. En l'entremig he anat obrint i tancat algun altre bloc, sol o acompanyat, amb més o menys fortuna. A vegades he tingut temptacions de plegar i altres cops he reprimit la intenció d'escriure amb més freqüència. Si ara em preguntessin que és un bloc, dubto que pogués donar una resposta satisfàctoria, no només perquè honradament no podria opinar a partir dels pocs que conec entre els milers que es deuen publicar, sinó perquè, deixant de banda altres matisos, el bloc ha estat per a mi sobretot un lloc on escriure i on, gairebé sempre m'he divertit escrivint i llegint els altres, tota la resta ha estat, diguem-ho així, valor afegit.
Fa dies que penso que potser em convindria un canvi d'aires, començar una altra etapa en un altre lloc. Aquest 2000 podria ser el final d'un altre principi. No ho sé, ja es veurà.
Ara seria el moment d'acabar el post, però abans voldria agrair la seva companyia als lectors, als que m'han llegit gairebé des del principi -uns quants-, als més nous -pocs-, als que han entrat i han sortit, als amics, als coneguts i als desconeguts, als que m'han dit i em diuen alguna cosa i als que han restat silenciosos. Demano també disculpes per haver-me allargat massa en un mitjà en què la lectura no és fàcil i, sobretot, per fer-los llegir, si han volgut, material que segurament ja havien llegit, cosa inevitable quan un escriu, no es rellegeix i té poca memòria.
Tot i aquesta darrera disculpa, la justifico al·legant que si el meu admirat Pla es repetia, ell que repassava tant el que escrivia, jo, modestament i sense intenció, també m'ho puc permetre. A la fi, quan repetim sempre afegim algun matís nou; a vegades, fins i tot una nova perspectiva de l'assumpte, com és pot veure aquí:
Unamuno em va contar un conte, tot passejant per Salamanca, que em va dir que havia llegit en no sé quin llibre sud-americà.
-Vostè ja sap que els jesuïtes es creuen els homes més intel·ligents del planeta. Bé. Sembla que l'autor del llibre visitava un noviciat de jesuïtes. El rector caminava al seu costat. El rector li deia:
-Fixi-s'hi, en la cara dels novicis. Que en són de fins i d'intel·ligents!
Efectivament, molts novicis semblaven intel·ligents. Altres no tant. Amb tot, n'hi havia un que feia una cara de beneit complet.
-¿Vol dir, pare rector, que això és un home intel·ligent -va dir l'autor del llibre assenyalant el que feia cara de ximple.
-Certament -va dir el pare rector-, certament. És molt ruc. Però, aquest el dediquem a màrtir de la Xina.
L'autor del llibre va fer una lleu reverència i van prosseguir la visita.
Publicat a “La Publicitat” (1928? 1929?) i recollit a Caps-i-puntes, 1983.
Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... Què finura, què raza, què inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.
Homenots. Primera sèrie, 1969
P S: Que apareguin xinesos en dos posts consecutius és simple casualitat, però ja sé sap que els xinesos, ara més que abans, són a tot arreu.
