misteris de Nadal

En vull deixar constància aquí encara que no tingui cap importància. El bloc té un comptador que em dóna algunes informacions sobre els seus visitants. És un bloc modest amb un nombre regular de visites, de 60 a 80, sovint, imagino, per atzar. Ahir, dijous, vaig tenir 2.452 visites. Avui -són les dues de la matinada- ja en van 661. El fet, malgrat la seua magnitud numèrica espectacular, continua sense tenir gaire importància, però em provoca curiositat. Per què des del mateix ordinador m'han entrat tantes vegades a veure un poema de Carner: L'antic veia la lluna...? No ho sabré mai. Nadal és un temps de misteris.

sobre l'ofici de blocaire

Més d'una vegada he llegit que un dels punts del decàleg del bon blocaire -ara no sabria trobar la postgrafia- és que els posts han de ser curts si volen ser efectius, que la gent -i ho entenc- al cap d'unes ratlles ja es cansa de llegir.

Avui he intentat seguir aquesta preceptiva. El que no tinc clar és si hi ha alguna indicació sobre el nombre total d'apunts que es poden fer en un bloc el mateix dia.

ha arribat el 2000 ... i continuen els màrtirs a la Xina

Sense adonar-me'n, amb aquest he arribat al 2000. Dos mil posts en aquest bloc, i què? Tot plegat no té cap importància. No ha estat més que un divertiment, una manera de passar el temps, un assaig de comunicar i comunicar-me, un espai de complicitats trobades o buscades, sovint un batibull de pensaments, imatges, vídeos meus i d'altres gent.

Vaig començar a escriure el mes de setembre de l'any 2004, una tarda, just abans de començar el curs, en què no devia tenir gaire cosa a fer i ja som a les acaballes del curs del 2011. En l'entremig he anat obrint i tancat algun altre bloc, sol o acompanyat, amb més o menys fortuna. A vegades he tingut temptacions de plegar i altres cops he reprimit la intenció d'escriure amb més freqüència. Si ara em preguntessin que és un bloc, dubto que pogués donar una resposta satisfàctoria, no només perquè honradament no podria opinar a partir dels pocs que conec entre els milers que es deuen publicar, sinó perquè, deixant de banda altres matisos, el bloc ha estat per a mi sobretot un lloc on escriure i on, gairebé sempre m'he divertit escrivint i llegint els altres, tota la resta ha estat, diguem-ho així, valor afegit.

Fa dies que penso que potser em convindria un canvi d'aires, començar una altra etapa en un altre lloc. Aquest 2000 podria ser el final d'un altre principi. No ho sé, ja es veurà.

Ara seria el moment d'acabar el post, però abans voldria agrair la seva companyia als lectors, als que m'han llegit gairebé des del principi -uns quants-, als més nous -pocs-, als que han entrat i han sortit, als amics, als coneguts i als desconeguts, als que m'han dit i em diuen alguna cosa i als que han restat silenciosos. Demano també disculpes per haver-me allargat massa en un mitjà en què la lectura no és fàcil i, sobretot, per fer-los llegir, si han volgut,  material que segurament ja havien llegit, cosa inevitable quan un escriu, no es rellegeix i té poca memòria.

Tot i aquesta darrera disculpa, la justifico al·legant que si el meu admirat Pla es repetia, ell que repassava tant el que escrivia, jo, modestament i sense intenció, també m'ho puc permetre. A la fi, quan repetim sempre afegim algun matís nou; a vegades, fins i tot una nova perspectiva de l'assumpte, com és pot veure aquí:



Unamuno em va contar un conte, tot passejant per Salamanca, que em va dir que havia llegit en no sé quin llibre sud-americà.
-Vostè ja sap que els jesuïtes es creuen els homes més intel·ligents del planeta. Bé. Sembla que l'autor del llibre visitava un noviciat de jesuïtes. El rector caminava al seu costat. El rector li deia:
-Fixi-s'hi, en la cara dels novicis. Que en són de fins i d'intel·ligents!
Efectivament, molts novicis semblaven intel·ligents. Altres no tant. Amb tot, n'hi havia un que feia una cara de beneit complet.
-¿Vol dir, pare rector, que això és un home intel·ligent -va dir l'autor del llibre assenyalant el que feia cara de ximple.
-Certament -va dir el pare rector-, certament. És molt ruc. Però, aquest el dediquem a màrtir de la Xina.
L'autor del llibre va fer una lleu reverència i van prosseguir la visita.

Publicat a “La Publicitat” (1928? 1929?) i recollit a Caps-i-puntes, 1983.



Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ­Què finura, què raza, què inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

Homenots. Primera sèrie, 1969

P S: Que apareguin xinesos en dos posts consecutius és simple casualitat, però ja sé sap que els xinesos, ara més que abans, són a tot arreu.

escenaris

Aquests dies tinc una mica de crisi blocaire deguda exclusivament al meu mal cap, és a dir, a la meva (des)organització interna i externa. Se m’acuden temes sobre els quals m’agradaria o em divertiria parlar i el temps, en el qual mai he cregut, se’m mostra advers.

Tinc una veïna que es va separar –o viceversa- fa uns quants anys. El seu sou i la que imagino migrada pensió que li passa el marit no li permet gaires alegries, sobretot perquè encara depèn d’ella una filla en època d’estudis. A la veïna li agrada el teatre i hi va sempre que pot amb alguna amiga (de la qüestió dels homes en podem parlar en un altre moment). La veïna no és especialment amant dels monòlegs teatrals, però els suporta perquè ja se sap que si a l’escenari només hi ha un actor o una actriu, la representació sol ser més barata. La setmana passada va anar a veure un monòleg sobre no importa quin tema. Va començar la funció i de seguida es va adonar que aquest monòleg ja el tenia vist i sentit.: merda!. La veïna, però, és de bon conformar, positiva, i va agrair que el monologuista, com sol passar, afegís algunes novetats al seu discurs. De vegades l’important són els petits matisos.

En aquest moment les eleccions importants són les del Barça. Vaig sentir casualment un dels candidats que, referint-se a la seva entrada en l’escena electoral i als altres aspirants, deia més o menys: “les vamos a dar un susto de cojones” (algun diari va escriure : “un susto de narices”). Més tard, el personatge –em sembla que es diu Benedito- va dir que la frase en català tenia una altra força, i ell mateix va traduir: “uns susto de collons”. Vaig trobar que tenia raó, actualment els candidats i la gent en general ja no solen tenir cap ensurt, com a màxim algun sustu.

Malgrat tots els meus anys en els escenaris del món de l’ensenyament (o l’educació), penso mai no havia vist una situació tan caòtica, tan desgavellada, tan de supervivència com l’actual. Després reflexiono que potser sóc injust en la meva apreciació, que és la tendència natural a oblidar els aspectes negatius del passat, a edulcorar-lo, que són els de fora els qui han de donar la seva opinió. Bé, és una qüestió de salut mental.

Com deia, em sap greu no poder entrar més a fons en aquests escenaris i els seus protagonistes, però les coses són així. D’aquí uns dies em divertiré més teclejant.

criteris

En Toni ens dóna notícia que l’han inclòs a l’Enciclopèdia Catalana. Està molt bé; tot i que penso que l’article que li dediquen ens presenta aspectes externs, un simple esquema que a penes mostra, si és que ho fa, una petita part d’ell mateix, gairebé només una targeta de presentació. Siguin curts o extensos, els articles de les enciclopèdies sempre són això: una aproximació més o menys reeixida al personatge. La complexitat de la personalitat de l’individu la coneixem a través del tracte directe o a través de la lectura de les seves obres, si les té, és clar, i en la mesura que l’individu vulgui mostrar-se. L’essència de la seva immortalitat (“¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?”), en Toni ho sap, no rau en aquest article de l’Enciclopèdia, que només n'és una porta d’entrada, sinó en la pervivència de la seva obra com a persona i com a escriptor. En fi, qui sóc jo per parlar d’aquestes coses? A més, la meva intenció era únicament comentar un aspecte lingüístic de l’article enciclopèdic; transcric el fragment en qüestió:

Inventor del terme Catosfera, ha impulsat aquesta denominació per a la blogosfera catalana, és a dir, el conjunt de blocs escrits en català i la comunitat virtual que existeix al seu voltant. Manté els blogs Tros de Quòniam i Entrellum. Fou el coordinador de la primera antologia de blogs en català: La catosfera literària 08 (2008) i finalista dels Premis Blocs Catalunya 2008.

Si fóssim textuals i creguéssim cegament en les “autoritats” arribaríem a la conclusió que la blogosfera compren el conjunt de blocs escrits en català (derivació estranya), mentre que en Toni no escriu blocs, sinó blogs, i podríem pensar que no pertany a la blogosfera i, per tant, a la Catosfera. De blogs, i no de blocs, es va nodrir l’antologia La catosfera literària. Al mateix temps, però, en Toni, que publica blogs, va ser finalista d’un premi de Blocs de Catalunya. En fi, que sembla que continua el període de vacil·lacions en l’ús del terme, tot i que a la catosfera ara mateix rarament és troba cap article polèmic sobre el tema, cosa que és una llàstima, perquè resultava força divertit. És veritat que encara queden en alguns blogs aquells petits requadres que reivindiquen que els autors escriuen un (o en un?) blog i no un bloc. En el meu cas, m’atreviria a afirmar que més que escriure un bloc o blog el que faig, el que em plau, és escriure i espero que ningú s’ho prengui malament, però que m'ho tingui en compte.

Per cert, un dels avantatges de les publicacions virtuals és que es poden actualitzar de manera immediata. És possible que en el moment que llegiu això l’Enciclopèdia ja hagi normalitzat el seu criteri i corregit l’article esmentat. Us imagineu que ho haguessin publicat en paper? Els pobres lectors que no coneguessin que és això dels blocs o dels blogs tindrien uns dubtes importants, fins i tot és possible que es passessin la nit sense dormir. Terrible Imperdonable!

P. S.: Per tal d’evitar-vos la consulta que imagino us transcric el concepte de bloc i de blog de l’Enciclopèdia:

bloc:
Pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica el contingut de la qual s'actualitza regularment i que inclou informació o opinions sobre temes diversos, generalment d'actualitat.

Blog, teoria de la informació:
Teoria matemàtica que tracta de la transmissió, l'emmagatzematge i la transformació de la informació.

P. S. 2: De vegades penso que mentre frivolitzo sobre temes menors de la llengua, d’altres, més al cas de la situació real i amb una perspectiva global que jo no tinc, tracten els temes veritablement transcendents. Hi ha d’haver de tot, és clar, però no deixa de preocupar-me que sigui jo el frívol.
Per cert, avui he sentit un presentador-entrevistador de BTV que ha dit, parlant de Bush: ... se li hauria de cauré la cara de vergonya. Això.