1.7.11

ha arribat el 2000 ... i continuen els màrtirs a la Xina

Sense adonar-me'n, amb aquest he arribat al 2000. Dos mil posts en aquest bloc, i què? Tot plegat no té cap importància. No ha estat més que un divertiment, una manera de passar el temps, un assaig de comunicar i comunicar-me, un espai de complicitats trobades o buscades, sovint un batibull de pensaments, imatges, vídeos meus i d'altres gent.

Vaig començar a escriure el mes de setembre de l'any 2004, una tarda, just abans de començar el curs, en què no devia tenir gaire cosa a fer i ja som a les acaballes del curs del 2011. En l'entremig he anat obrint i tancat algun altre bloc, sol o acompanyat, amb més o menys fortuna. A vegades he tingut temptacions de plegar i altres cops he reprimit la intenció d'escriure amb més freqüència. Si ara em preguntessin que és un bloc, dubto que pogués donar una resposta satisfàctoria, no només perquè honradament no podria opinar a partir dels pocs que conec entre els milers que es deuen publicar, sinó perquè, deixant de banda altres matisos, el bloc ha estat per a mi sobretot un lloc on escriure i on, gairebé sempre m'he divertit escrivint i llegint els altres, tota la resta ha estat, diguem-ho així, valor afegit.

Fa dies que penso que potser em convindria un canvi d'aires, començar una altra etapa en un altre lloc. Aquest 2000 podria ser el final d'un altre principi. No ho sé, ja es veurà.

Ara seria el moment d'acabar el post, però abans voldria agrair la seva companyia als lectors, als que m'han llegit gairebé des del principi -uns quants-, als més nous -pocs-, als que han entrat i han sortit, als amics, als coneguts i als desconeguts, als que m'han dit i em diuen alguna cosa i als que han restat silenciosos. Demano també disculpes per haver-me allargat massa en un mitjà en què la lectura no és fàcil i, sobretot, per fer-los llegir, si han volgut,  material que segurament ja havien llegit, cosa inevitable quan un escriu, no es rellegeix i té poca memòria.

Tot i aquesta darrera disculpa, la justifico al·legant que si el meu admirat Pla es repetia, ell que repassava tant el que escrivia, jo, modestament i sense intenció, també m'ho puc permetre. A la fi, quan repetim sempre afegim algun matís nou; a vegades, fins i tot una nova perspectiva de l'assumpte, com és pot veure aquí:



Unamuno em va contar un conte, tot passejant per Salamanca, que em va dir que havia llegit en no sé quin llibre sud-americà.
-Vostè ja sap que els jesuïtes es creuen els homes més intel·ligents del planeta. Bé. Sembla que l'autor del llibre visitava un noviciat de jesuïtes. El rector caminava al seu costat. El rector li deia:
-Fixi-s'hi, en la cara dels novicis. Que en són de fins i d'intel·ligents!
Efectivament, molts novicis semblaven intel·ligents. Altres no tant. Amb tot, n'hi havia un que feia una cara de beneit complet.
-¿Vol dir, pare rector, que això és un home intel·ligent -va dir l'autor del llibre assenyalant el que feia cara de ximple.
-Certament -va dir el pare rector-, certament. És molt ruc. Però, aquest el dediquem a màrtir de la Xina.
L'autor del llibre va fer una lleu reverència i van prosseguir la visita.

Publicat a “La Publicitat” (1928? 1929?) i recollit a Caps-i-puntes, 1983.



Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:
- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ­Què finura, què raza, què inteligencia!
I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.
- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...
- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.
Es produí una pausa lleugerament incòmoda.
-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.
Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

Homenots. Primera sèrie, 1969

P S: Que apareguin xinesos en dos posts consecutius és simple casualitat, però ja sé sap que els xinesos, ara més que abans, són a tot arreu.

12 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

deu n'hi d0 2000 posts. Felicitats! per cert, com s'ha de dir: posts? escrits? texts? articles? comentaris?

iruna ha dit...

ei, pere...

d'on has tret que en són 2000?
t'ho dic perquè he comptat els que apareixen en pantalla a l'arxiu i em dóna 1932.

per curiositat, he mirat a veure quants me'n sortien als camins i després quants me diu blogger que tinc, a la pestanya "edició dels missatges". en pantalla, 1368, i segons l'arxiu intern, 1616.

potser és que blogger compta també els esborranys. si els 2000 els has tret d'aquell pestanya, la diferència entre els que surten publicats i l'arxiu intern és de 68 posts. en lo meu cas, 1616 - 1368, 248.

són esborranys, trobes?

i això que molts acabem eliminant-los.

en qualsevol cas, quin plaer saber que hi ets i poder llegir-te sempre.

te planteges canviar de blog? quan vas canviar el nom d'este on som ara, per a mi vas continuar sent "lo pere de saragatona". si fas algun canvi, m'agradaria poder continuar trobant-te.

bona nit

Allau ha dit...

Jo coneixia l'anècdota en la versió fabriana, potser de can Puigmalet.

Pere, felicitats pels 2000 posts. Ningú no sap que són ben bé els blocs, però en una altra vida m'agradaria ser capaç d'escriure un bloc com el teu.

el llibreter ha dit...

Pere: em fas molta, molta enveja. Apa! Ja ho de dit; espero que aquesta confessió no surti d'aquí...

Escrius molt, escrius molt bé, saps trobar tot d'anècdotes rellevants per il·lustrar els temes que toques i m'has "obligat" a llegir sobre coses que mai no havia pensat que em poguessin interessar. De manera que moltes gràcies!

Salutacions cordials.

Gabriel ha dit...

Eeiii, Enhorabona!!! I endavant!

Pais secret ha dit...

Siguin els que siguin, et segueixo al peu de la lletra.

I que tinguis corda per estona!

Júlia ha dit...

Es repetia, plagiava i sovint era un poca-solta però val més caure en gràcia...

culdolla ha dit...

està bé l'agraïment... si t'has deixat els que t'has deixat deu ser que no hi són;

quan et vaig llegir, ahir de matinada, vaig pensar que tenies un moment fluix, com tenim més o menys tothom. Vaig pensar a fer-te un email. Però no tenim prou confiança o prou tracte...

després, encara, abans de posar-me al llit vaig pensar que era només un moment. Serà el que serà i el que tu vulguis que sigui.

Quasi tot el que he vist fins ara (vist i llegit) m'ha semblat prou ben trenat. I ha estat un plaer que espero que es pugui allargar.

pere ha dit...

Gràcies, Francesc. La veritat és que el número només indica constància, cosa de la qual m'admiro, perquè jo sóc més aviat inconstant i tastaolletes.
Uf, el nom... Els teòrics diran el que vulguin, però, per exemple, una admirada poetessa de tots dos escriu únicament poemes en el seu bloc i dir-los posts podria semblar un sacrilegi.

Ets terrible, iruna! Sí, són els posts que em diu blogger i segurament hi figuren uns quants esborranys. De fet, suposo que n'he escrit més de 2000, entre aquests i els de "saragatona" a Barcelonablogs i alguns altres en altres blocs dispersos. Com tu dius, amb altres paraules, i t'ho agraeixo, la gràcia està simplement a anar fent, a anar llegint, el dia a dia.
Sobre el canvi, ara mateix dubto... al setembre? Mai? No ho sé.
De tota manera, ja saps que casa meua és casa teva, sigui on sigui.

La versió fabriana és la més coneguda, l'altra té menys "suc", comparativament parlant. Les dues juntes són una mostra de què és la literatura.
Uf, em vas envermellir, Allau, o no... No sé si tens gaire fe en una altra vida :-)

Moltes gràcies, llibreter. Aquí queda la teva confessió de cap de setmana de juliol... tothom, fins i tot jo, a la platja.
Moltes gràcies a tu per passar durant tant de temps i per deixar-me passar per casa teua, més interessant i endreçada que la meua. Al final només es tracta d'això, de compartir.

Gràcies, Gabriel. Sempre endavant fins que ens aturin.

I jo et sóc fidel, A. No, no, al peu de la lletra no, que a vegades...
I si no és una corda serà un fil:-) Gràcies, A.

I a més, Júlia, a mi em sembla, encara, graciós.
(et faig a Itàlia)


Ja saps com va tot això, culdolla (ostres, t'hauria de dir un altre nom. hi ha dies bons i dies dolents i moments. Aquí, però tot és literatura i malgrat tot és un plaer escriure.
Tracte? Confiança? Sabem més coses l'un de l'altre que no de molta gent que veiem cada dia, i tot i així, sovint són els fets i no les paraules els que ens mostren. Què se jo...
Els plaers s'han d'allargar, encara que a la meua edat ...

kika ha dit...

caram! són molts! i espero que n'hi hagi molts més.
i encara no saps per a què serveixen els blogs? :-)

jaka ha dit...

Felicitats Pere per el teu magnific Blog tota una referencia a la xarxa.

Una abraçada,

pere ha dit...

Ei, kika, sé que el meu bloc serveix per anar escrivint, jo ja en tinc prou. N'hi ha d'altres que diuen tantes coses sobre els blocs que al final no sé què diuen.
Continuaré escrivint, és a dir, vivint, és clar :-)

Gràcies, gràcis, jaka, però que l'amistat no et faci exagerar :-) Una abraçada