17.8.07

ai, amors, amors!

Ai, amor, amors!

L’amour est un oiseau rebelle
que nul ne peut apprivoiser,
et c’est bien en vain qu’on l’appelle,
s’il lui convient de refuser!
[…]
Tout autour de toi, vite, vite,
Il vient, s’en va, puis il revient…
Tu crois le tenir, il t’évite,
Tu crois l’éviter, il te tient !
L’amour, l’amour !


Carmen, de Georges Bizet.



No em pregunteu per què, però de sobte se’m van creuar la cançó i dos textos. El primer, encara de les Notes disperses; el segon, de Per acabar, el volum 45 de l’Obra Completa de Pla.

Diu Pla, i qui vulgui negar que és així ho pot fer constar, jo m’abstindré d’opinar:

Un dels efectes més visibles de l’amor és que la persona que estima sent una indiferència, una falta de curiositat total per la resta. Aquest fet és possible d’observar absolutament a tot arreu. L’amor ens fa tornar monogràfics, limitats, pobríssims. ¿A què és deguda aquesta transformació? ¿A la peresa, a la follia que sentim per la seguretat, a l’instint de propietat que projectem sobre l’amor? La gent d’altres països, en aquest cas, tenen la mateixa tendència a empetitir-se i a limitar-se. Però és potser a causa d’aquesta limitació, d’aquest monografisme, que es pot sentir aquella felicitat que l’amor produeix al menys per un cert temps.

Per acabar (em refereixo al llibre, no al post) té algunes parts que em semblen precindibles, que no crec que Pla, en plenes facultats mentals hagués autoritzat a publicar: bona part de “Notes per a un diari, 1965, 1966”, per exemple. Les pàgines finals del volum contenen la correspondència de l’autor, que en aquell moment tenia 35 anys, amb una noia suïssa més jove, Lilian Hirsch, amb qui va tenir una aventura amorosa –no sé què en diuen les biografies sobre l’assumpte- sense continuïtat i amb promeses epistolars incomplertes. Les cartes (en francès en els dos casos) mostren una relació ja acabada però que cap dels dos vol donar per tancada. En fi, que tot plegat no té cap rellevància ara i aquí, perquè la carta que vull reproduir va també per altres camins com podeu comprovar:

Avui és dissabte dia 23 d’octubre de 1932. Acabo de dinar. He menjat spaghetti amb cipolla. T’agrada? Gràcies per la teva carta de Barcelona escrita a les 7 del matí. Ara estic de molt bon humor, potser pels spaghetti. Ahir vaig trobar un jueu que em va dir que els seus negocis anaven molt bé. Ven creus de ferro (l’esvàstica) al partit de Hitler a Alemanya.
T’agrada aquesta foto? Era la d’un petit inventor que va acabar completament foll. Era el meu pare. Primer he rigut molt quan l’he descoberta enmig de trastets vells, després ha vingut la tristesa.
La teva petita.
Lilian.

P. S. M’atreviria a dir, sense una seguretat total, que jo no conservo la correspondència sobre paper adreçada a mi al llarg del temps (d’emails encara en tinc, ai!) i espero que els i les meves corresponents em corresponguin. És clar que en el meu cas no crec que el que jo hagi escrit interessi a cap editor, però no puc dir el mateix d’aquells –aquelles- a qui vaig escriure. I, a més, ja sabeu que avui es publica qualsevol cosa, ni que sigui per reconvertir-ho immediatament en pasta de paper.

7 comentaris:

anna g. ha dit...

Els teus posts sedueixen, pere. M'ha agradat molt com has entrelligat tot plegat. Ai, l'amor... (sospir)... "para qué te voy a contar" ;)

Júlia ha dit...

El futur és imprevisible, la glòria, atzarosa, i la tafaneria, immensa. Procura escriure bé, encara que sigui per a consum íntim, mai se sap...

Anònim ha dit...

Caram Pere, ja m'agradaria llegir aquesta correspondència que vas enviar fa temps, seria interessant! Pillín!!

Xurri ha dit...

D'ara endavant m'esmerçaré en els meus missatges. Com diu la Júlia, mai se sap, cal evitar mencions prosàiques a la satisfacció obtingufda d'uns spaguettis amb ceba, (en italià directament queden d'allò més equívoques). Bastirè els meus escrits de referències dignes i erudites, tot i que romàntiques i apassionades... mai se sap.

miquel ha dit...

Gràcies, bitxo. Això: para que me vas a contar si ja... ;-)

Mai se sap, Júlia, és veritat. Suposo que el més segur és escriure a algun escriptor o escriptora (o a alguna editora -o editor: tot per la fama i la posteritat). Iniciem una correspondència momentàniament privada?

No ho crec, Violant, les meves correspondències sempre han estat molt circumstnacials, ja ho pots veure en els posts. Bé, ja buscaré, que alguna cosa em deu quedar.

No, no, xurri, la correspondència amb massa referències no funciona, és clar que si són romàmntíques i apassionades... Podries posar-me algun exemple, encara que no sigui veritat...?

mar ha dit...

bon dia, pere!
aii, ja hem tornat...
però aquestes vacances m'ha faltat temps, perquè jo si que guardo els mails -o cartes- que m'envien i entre tots ells hi ha un recull preciós (que tu ja saps!)i del qual encara espero continuïtat (com es troba la dama del relat?)...
i bé, (com m'enrotllo, coi!) ara que canvio de feina tindré més temps i m'he proposat fer el recull que no he pogut fer a les vacances...
i sí, et dec un mail (d'aquesta setmana no passa) (aiiisss...buenuu, ja procuraré que sigui romàntic i apassionat... un somriure...)

-quin temps fa per alla baix?

et deixo uns quants petons de Toscana

miquel ha dit...

Benvinguda, mar. Ja m'explicaràs alguns detalls del viatge.
La dama del relat es troba bé, però una mica ensopida. I ni se t'acudeixi!!!
Petons ja des de Barcelona
El temps, prou al meu gust.