12.12.11

Enric Barbat

Al telenotícies de migdia diuen la mort d'Enric Barbat. Més tard llegeixo en diversos diaris digitals una informació d'agència. No podria explicar ben bé la meua proximitat a Barbat. Fa uns anys en vaig parlar en un bloc de caducitat cantada i ara no em repetiré, no cal. Després de camins privats (2005) li vaig tornar a perdré la pista i no vaig escoltar les cançons dels seus dos darrers discs; qui sap quan les sentiré. No crec que es parli gaire de la mort d'Enric Barbat.

Avui, he tornat a escoltar camins privats i algunes de les cançons més velles, la darrera, Anna. La podria deixar aquí, o podria deixar El gamberret... Però prefereixo anar al passat més immediat, que, al menys jo, entenc perfectament en música i lletra.



jo m'he fet gran
tu t'has fet gran
ara que el temps
s'engruna als dits
el malgastat gris temps d'abans
de quan tu i jo érem petits
i anem covant la soledat
que ara em d'aprendre
a estimar
els passos que no tornaran
a fer soroll al caminar
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i a l'ombra dels antics records
poc a poc hi van florint
fulles negres com la mort
que ja al néixer portem a dins
i tota tu, també tot jo
som els mateixos d'abans
i malgrat tot, és diferent
serà que han passat els anys
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
i com caduca pell de serp
despenjada sota el sol
les arenes dl desert
llàgrimes del desonsol
i en silenci enlluernat
vanitat i desenganys
tots els somnis que hem cremat
al mercat dels desencants
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps
però voler encara un altre cop
sentir el gust amarg de sal
l'escalfor d'aquest teu cos
veure el mar si encara és blau
i sentir com crema el cor
aigua avall s l'endú el riu
sense ancla, sense port
per morir encara mig viu
passa l'aire, passa el vent
passa el drapaire del temps.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el tenia a la antología del bloc de la nova cançó, de la que mica en mica van caient peces.

Júlia ha dit...

Tot va passant, de jovenetes n'estàvem enamorades. Per cert, això del vermell purpuri m'esta tornant mico.

pere ha dit...

Francesc, com et deia, em sembla que he de fer una bona llegida del teu bloc musical.
Els de la cançó, ja tenen una edat i...


I a mi, perquè m'agradava en Barbat, Júlia?
Entenc la qüestió del vermell (i el blau), però una autopromesa no es pot trencar :-)