1.12.11

sis vegades deu


La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d'esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d'un tall
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's.

Francesc Parcerisas: “Afaitat”

-Yo tengo sesenta-respondió Wallander-. Y a esa edad uno ya ha pasado definitivamente la esclusa de acceso a donde no caben más que quienes van a seguir envejeciendo.

Henning Mankell: El hombre inquieto.


A la pastisseria Bahia, de l'Ampolla, -una de les nates més bones que he tastat- fan un pastís singular i divertit, potser infantil. Com que el poble és lloc de mar, s'han inventat un hexàpode -imagino que el pop original que els serveix de model els devia crear problemes de disseny, o vés a saber si el sis s'adequa millor que el vuit a les celebracions- que ara triaria i repartiria si no fos que avui tindré una jornada força ocupada, estrena de Wilde al TNC inclosa. Com que el que no pot ser és impossible, avui no tastaré l'hexàpode, però faré una excepció per conservar la capçalera, sempre efímera, per tal que pugueu agafar quan us plagui una mica d'aquesta nata virtual que un dia va ser real i ho tornarà a ser. Si heu de passar per l'Ampolla el mes de juliol o d'agost, deixeu-m'ho dit i compartirem la realitat de les sis potes i una estona a la vora de la mar,o a la muntanya, i una copa de cava, i el que calgui, Parcerisas o Mankell inclosos.

Això de l'edat és una cosa ben curiosa, amb baralles sovintejades entre el cap i el cor, per dir-ho en termes mínimament poètics o filosòfics. Hi ha dies que penses que ets com quan tenies vint anys, però el cos et desmenteix (el cor és sempre ingenu i es presta a l'engany); hi ha dies que et sents com si tinguessis vint anys, però el cap -sovint tan racional- et diu que t'equivoques; hi ha dies que res ni ningú s'atreveix a portar-te la contrària; hi ha dies que no sabries dir quina edat tens i intueixes que aquesta començarà a ser la teva realitat; hi ha dies, cada vegada més, que veus reflectida la teua edat en els ulls,els gestos o les paraules dels altres, i aquí el teu cap i el teu cor no hi tenen res a dir. Hi ha dies que tens ben clar que el temps no existeix, que se l'han inventat els bancs, o qui sigui, per cobrar-te uns interessos en què tu, irremeiablement, participes. Hi ha dies que ignores el temps que no existeix perquè saps que la vida és un present continu amb analepsis i prolepsis...

Buf! No cal donar-hi més voltes. Avui m'hagués agradat que m'haguessin donat festa a la feina, no per pseudofilosofar a l'entorn del temps, sinó per poder-me menjar i compartir un pastís de nata després de dinar i parlar tranquil·lament, sense presses, de la vida i de la mort, o del Barça, que tot és un, i ja veurem com acaba.

18 comentaris:

Allau ha dit...

De vegades, el cor és més racional que el cap. Quines coses més estranyes!

Jaume ha dit...

Felicitats, Pere!

Rita ha dit...

Per molts anys, Pere!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per molts anys! El poema el trobo molt en la línia de Joan Elies Adell, i de fet, sempre et pots afaitar amb una màquineta elécrica.

Clarissa ha dit...

Felicitats Pere!!!

Clarissa ha dit...

Molt bo el pastís!!!

Ferran Moreno ha dit...

Per molts anys!

Pais secret ha dit...

Per molts anys vailet!

Un petó

( Aquests dies que dius que hi ha també existeixen als quaranta.Mentre puguem llepar-nos els dits d´un pastís vol dir que el temps, de fet , no existeix)

Pais secret ha dit...

...amb la nata d´un pastís...volia dir, encara que aquests tentacles fan de bon llepar ;-)

iruna ha dit...

saps què m'agradaria?
poder fer-te una abraçada i una besada felicitadora, tastar un trosset d'este pastís tan divertit i amb tan bona pinta, amorrant-me al trosset sense mans (quina llepolia, menjar sense mans!), mentre vatros parleu de la vida i de la mort o del que sigue, i amb los morros plens de nata, fer un glopet de cava a la teua salut.

també m'agradaria veure't a tu menjant-te el pastís sense mans. segur que la careta de l'"hexàpode", veient-te de cara, se'n riuria amb alegria. "va, sí! menja'm! sense manies!" :)

jaka ha dit...

Per molts anys !!!

pere ha dit...

Segurament, Allau. Vagi com vagi, però, un no acaba de saber mai l'origen.

Gràcies, Jaume. Aquí anem fent.

Gràcies, Rita!

Gràcies, Francesc! No creguis, la meua barba no suporta l'electricitat... i la precisió de la fulla d'afaitar... què t'he de dir? :-)

Gràcies, Clarissa. Si en vols una mica més, encara en queda :-)

Gràcies, Ferran!

Gràcies, vaileta!
És veritat, totes les dècades tenen els seus dies, però la sisena dècada... I no et dic res de la setena perquè... vés a saber.
I és clar que el que importa és poder llepar-se els dits de tant en tant :-)

I a mi també m'agradaria, iruneta, poder-te-les fer. I tampoc no m'importaria anar sentint la teva conversa sobre la vida i la mort, que anar escoltant paraules amigues, amb nata o sense, és una de les millors maneres de viure. I mentre tu beuries cava, jo veuria algun vinet entre sec i dolç, entre vi ranci i mistela.


Moltes gràcies, jaka!

Anònim ha dit...

A mi m'agraden les galtes mal afeitades i la sensualitat dels bigotis amb restes de nata i la tendresa del 60 anys. Felicitats Pere. Marta

kika ha dit...

ja t'he felicitat per allà, però ara veig que aquí hi ha pastís... :-) doncs torno a felicitar-te!
i me l'apunto per tastar-lo quan vagi a l'ampolla. té molt bona pinta!
per cert, això de què avui no t'han donat festa... però a partir de demà ja sí que tindràs festa, no? ho vaig entendre bé?

jaka ha dit...

Ara he recorda't que quan passava els estius a la Almadraba anavem a aquesta pastiseria de la Ampolla perquè tot era bonisim, no se si deuen ser els mateixos amos, i aixó de la nata era una referencia.

Fins aviat,

ninona ha dit...

Faig tard per felicitar-te, que aquests dies passo poc pels blocs,
però ni que sigui tard: Moltes i dolces felicitats (quina pinta té el pastís)
Una abraçada

Montse ha dit...

nyammmmmmmm... faltava el pastís! FELICITATS (again)

una abraçada

pere ha dit...

Aquest sóc jo, Marta! Si no fos que de tant en tant m'afaito i no em queda nata al bigoti...:-)
Moltes gràcies!

Queda apuntat, kika, que algun dia tastarem hexàpode de la Bahia...
Festa el dilluns, que ja torno a estar aquí :-(, i dijous, com gairebé tothom, i tornem-hi divendres.

Continuen més o menys els mateixos a l'Ampolla, jaka. El que no tinc clar és qui continuarà, perquè ja són grans i no veig que a la rebotiga hi hagi relleu, però potser sí.

Moltes gràcies, ninona! Uf, a aquesta edat mai no es fa tard, si de cas, no s'arriba :-)
Una abraçada.

Ja veus, Montse, un pastís mariner.
Moltes gràcies una altra vegada.