sis vegades deu

…
La fulla, abans ràpida i freda,
ja no llisca, tensa, per la pell
amb frec plaent d'esquí jovenívol:
has de tibar la galta flàccida
amb els dits. No desesperis.
Potser si evites, astut per força,
la marca vergonyant d'un tall
podràs oblidar que l'aliança amb el cos
ja ha començat a dissoldre's.

Francesc Parcerisas: “Afaitat”

-Yo tengo sesenta-respondió Wallander-. Y a esa edad uno ya ha pasado definitivamente la esclusa de acceso a donde no caben más que quienes van a seguir envejeciendo.

Henning Mankell: El hombre inquieto.


A la pastisseria Bahia, de l'Ampolla, -una de les nates més bones que he tastat- fan un pastís singular i divertit, potser infantil. Com que el poble és lloc de mar, s'han inventat un hexàpode -imagino que el pop original que els serveix de model els devia crear problemes de disseny, o vés a saber si el sis s'adequa millor que el vuit a les celebracions- que ara triaria i repartiria si no fos que avui tindré una jornada força ocupada, estrena de Wilde al TNC inclosa. Com que el que no pot ser és impossible, avui no tastaré l'hexàpode, però faré una excepció per conservar la capçalera, sempre efímera, per tal que pugueu agafar quan us plagui una mica d'aquesta nata virtual que un dia va ser real i ho tornarà a ser. Si heu de passar per l'Ampolla el mes de juliol o d'agost, deixeu-m'ho dit i compartirem la realitat de les sis potes i una estona a la vora de la mar,o a la muntanya, i una copa de cava, i el que calgui, Parcerisas o Mankell inclosos.

Això de l'edat és una cosa ben curiosa, amb baralles sovintejades entre el cap i el cor, per dir-ho en termes mínimament poètics o filosòfics. Hi ha dies que penses que ets com quan tenies vint anys, però el cos et desmenteix (el cor és sempre ingenu i es presta a l'engany); hi ha dies que et sents com si tinguessis vint anys, però el cap -sovint tan racional- et diu que t'equivoques; hi ha dies que res ni ningú s'atreveix a portar-te la contrària; hi ha dies que no sabries dir quina edat tens i intueixes que aquesta començarà a ser la teva realitat; hi ha dies, cada vegada més, que veus reflectida la teua edat en els ulls,els gestos o les paraules dels altres, i aquí el teu cap i el teu cor no hi tenen res a dir. Hi ha dies que tens ben clar que el temps no existeix, que se l'han inventat els bancs, o qui sigui, per cobrar-te uns interessos en què tu, irremeiablement, participes. Hi ha dies que ignores el temps que no existeix perquè saps que la vida és un present continu amb analepsis i prolepsis...

Buf! No cal donar-hi més voltes. Avui m'hagués agradat que m'haguessin donat festa a la feina, no per pseudofilosofar a l'entorn del temps, sinó per poder-me menjar i compartir un pastís de nata després de dinar i parlar tranquil·lament, sense presses, de la vida i de la mort, o del Barça, que tot és un, i ja veurem com acaba.