20.12.11

reciclatge

Demà o despús-demà, màxim el dijous, publicarem una revista de l'institut després d'anys de no tenir-ne cap. En aquest cas serà digital, per bé que alguns demanen còpies en paper, cosa impossible a causa del disseny i la interactivitat. Jo he estat un dels tres directors, tot i que confesso que la meua feina s'ha limitat a donar algunes idees i a estimular els alumnes amb resultats diversos. Una de les meues companyes de direcció m'ha demanat que hi col·labori directament amb algun article i em va suggerir que podria ser el comentari d'alguna novel·la, policíaca, per exemple. Em va semblar bé, però al final, inspirat -és a dir, copiant- pel darrer post de la Júlia, per Forster i per mi mateix en altres temps (vídeo inclòs), se m'ha acudit un tema de fons que espero que sigui prou clar. El que no trobo és el títol adient, de manera que s'accepten suggeriments.


Títol?


M'imagino la nit dels temps, quan tot just els primers homínids s'havien convertit en humans: havien sigut capaços de descobrir el foc. En una cova, al voltant d'una foguera, s'havia reunit un grup, i de sobte, un d'ells, en un llenguatge primitiu, a penes un balbuceig, es va descobrir el do de la paraula i ajudat de gestos va començar a explicar els perills de la caça del dia, la persecució d'aquell animal que els permetria arribar a l'endemà; de tant en tant, quan veia algun badall dels altres, afegia algun detall inventat per tornar mantenir l'interès; i quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després... I així fins que va acabar la història i se'n van anar a dormir més confortats que el dia abans. Havia nascut la literatura.


Amb els anys, amb els segles, les històries orals van conviure amb les escrites amb múltiples suports: sobre pedra, sobre escorces d'arbres, sobre pergamins, sobre un mitjà sofisticat que van anomenar paper. Alguns, pocs, podien consultar sempre que volien les velles narracions que uns quants s'encarregaven de copiar. Va arribar un moment en què es va inventar la impremta i, amb els pas dels anys, mentre encara continuava la transmissió oral de les històries, hi havia molta gent que ja no calia que les memoritzés perquè quan volien podien consultar el llibre en què havien quedat impreses.


I així molt de temps, fins ara, en què a més dels llibres en paper, existeixen els e-books, és a dir, els llibres electrònics, que es poden llegir sobretot a través dels e-readers, és a dir, els lectors de llibres electrònics, que poden contenir milers i milers de pàgines. De moment coexisteixen els dos formats, el tradicional i el nou, encara amb un clar predomini del primer. Alguns, com ha passat sempre que s'inventava una cosa nova, critiquen el nou format amb múltiples arguments, sobretot de tipus sentimental, i parlen del plaer de passar pàgines de paper, de l'olor dels llibres, de les textures... M'imagino els arguments que devien fer servir els antics lectors sobre pedra en arribar els nous suports textuals...


La veritat és que a mi, que sóc un amant dels llibres en paper, tota la polèmica sobre el tema m'interessa molt relativament i no escriuré, de moment, sobre avantatges i inconvenients dels e-books i dels lectors. Jo, per sobre de tot, sóc un aficionat a la lectura i l'únic que desitjo és poder continuar llegint i rellegint les velles històries i trobar-ne de noves que m'agradin. I si puc compartir amb algú les meves lectures, molt millor. L'únic que demano és que continuï i, a ser possible, augmenti la raça dels bons explicadors de realitats i ficcions i que siguem més els que gaudim de les seves històries: egoisme pur.




pere palau

5 comentaris:

Xenia ha dit...

m'exalta el nou i m'enamora el vell? o viceversa...
ai, la lletraferidura...

macondo ha dit...

Pedra, paper o dígits...

iruna ha dit...

m'agrada esta explicació que fas del naixement de la literatura i de les ganes de literatura: "quan s'aturava un moment, buscant una paraula encara inexistent o intentant recordar amb precisió la seqüència dels esdeveniments, els altres s'impacientaven i li demanaven què havia passat després".

serà pública, esta revista? ha nascut ja, avui?

me sembla curiós això que dius de la impossibilitat d'editar-la en paper, "a causa del disseny i de la interactivitat". fa quatre dies, quan encara no existien les publicacions digitals, també hi havia qui intentava la interactivitat amb los recursos que hi havia. corre tan de pressa el temps, que sembla que tornéssem a estar a prop d'aquell monjo que s'estranyava davant d'aquell llibre en paper i gairebé ja ni podem recordar les possibilitats que tenia el paper. (suposo que ara se'm barreja esta idea amb aquella pel·lícula del benjamin...). davant dels primers escrits, calia aprendre a llegir, i ara que se suposa que hem après a llegir i que comencem a escriure i a llegir d'altres maneres, anem oblidant com abans ho fèiem. la interacció també existia, però ara la fem diferenta, i allò que semblava tan viu i que obria tantes possibilitats, ara pot semblar estàtic o rigidesa.

també em fa gràcia això que dius, "amant dels llibres, però sobretot, aficionat a la lectura". podem ser "amants" del paper, de la carn, de persones, però sobretot (amb paper o sense, amb carn o sense) "aficionats de l'amor".

bona nit, pere

pere ha dit...

Ja és això, Xenia, no descartar res i meravellar-se, de tant en tant i encara, de tot. I recordar que tot canvia i res no canvia.

I també és això, macondo, però sense la o, ja que, insisteixo, al final tot és u. Gràcies pel suggeriment.

És que trobo, iruna, a mi al menys em passa, que sense tenir ganes de saber què passarà despre´s, la literatura no ho és, al menys tal com jo, que sóc un primari, la llegeixo. És clar, hi ha d'haver altres coses, peró el despre´s, fins i tot en poesia, em sembla bàsic.
D'acord amb el que dius, però em referia únicament a aspectes tècnics, per exemple, el post que he escrit no el puc traslladar a paper perquè el vídeo no hi tindria cabuda. Tota la resta és igual.
L'amor sempre çes una afició. Qui pogués ser mestre...! O potser no, a no ser que el mestre fos també un aprenent constant.
Encara no ha aparegut la revista. Avui, els editors m'han dit que ja, però ja saps com són els editors. Te'n donaré notícia.

iruna ha dit...

vinc de trobar-te al racó de lectura. veig que ja heu tret lo tap :)

una abraçada, "pere"