6.12.11

la vida tranquil·la

Si agafem la carretera que va de la Pera a Madremanya (ens trobem al Baix Empordà), veurem un trencant a mà dreta amb dos indicadors situats a banda i banda de la bifurcació; en un hi diu Riuras i a l'altre Riuràs. Un acaba deduint que és el mateix lloc i que per la raó que sigui el topònim té aquesta lleugera diferència. Jo imagino que ha estat la tramuntana que, en una de les seves bufades, s'ha emportat una cosa tan fràgil com solen ser els accents, i encara més els accents oberts, que, com se sap, tenen més tendència a viatjar que els tancats, de tarannà més aviat inamovible. No sé l'origen del nom i només se m'acudeixen dues possibilitats: la forma del futur del verb riure i la més terrenal, la d'un riu que passa ras pels volts del llogaret; descarto aquest segon cas perquè en el rètol anunciador haurien posat un guionet entre els dos mots.

Riuràs deu tenir, segons explica la Viquipèdia, 29 veïns fixos i forma part del municipi de la Pera (232 habitants i nucli urbà principal), que també acull Púbol (141 habitants, visita obligada al castell de Gal·la) i Pedrinyà (4 habitants menys que Riuràs i bella i antiquíssima església, restaurada, esclar). Feia temps que pensava que algun dia m'hauria d'aturar per intentar descobrir el motiu d'un nom tan prometedor i per compartir, si s'esqueia, la promesa d'alegria que suggeria. Dissabte, per fi, vam deixar el cotxe a la vora de la carretera i vam recórrer els carrers o, si es vol, els espais entre les poques cases velles i noves del lloc; un camí que de seguida és fet des de la carretera a la fi del pendent i tornant a pujar en circumval·lació. Sol, aigua que raja, fulles humides del camí, un gat que ens observa, un home que ens saluda des del seu pati, una dona que surt al terrat a estendre la roba, pedres antigues en aparent anarquia, parets noves, quietud del temps immòbil si no fos pel sol que l'apressa. Un es pregunta qui, a part dels pagesos de sempre, ha triat de fer vida aquí. Per un moment, un es quedaria en aquesta semisolitud de pau; després, però, un imagina la monotonia dels dies d'hivern (i les botigues absents i el metge lluny i cap llibreria i el menú del bar per si no vols cuinar i...) i ja no sap si seria una bona tria. Quan tornem a la carretera, veiem que aparquen una parella de joves i que els vénen a rebre dues noies que els condueixen per sota d'una arc encara esvelt i misteriós; poc després, es mouen uns caps ja instal·lats que potser dinaran en una taula parada sobre l'herba. Ens arriben els riures.

Una mica més enllà, menys anàrquic urbanísticament, trobem Pedrinyà. A primera vista sembla que hi ha més veïns que a Riuràs. A la part baixa, la petita església de Sant Andreu, de la qual ja se'n tenen notícies l'any 1064, amb unes pintures murals molt ben conservades si vas al museu diocesà de Girona. En un dels murs una placa recorda els morts des de 1900 -i els del 2000 ençà? Cognoms que es repeteixen, ara el primer, ara el segon. Imagines històries que mai no sabràs: la de la Dolors, que va morir el 1903, la de la seva germana Teresa, morta l'any següent; vivien juntes? Es va deixar morir la segona? Qui era la gran, qui la petita? Històries ja sense història. I potser algú que baixa quan la tarda s'acaba i repassa el noms i pensa, com cada dia, quin serà el seu any, si és que algú encara s'encarrega d'apuntar noms i anys.

Arribem a Madremanya, però no entrem al poble, malgrat que és l'hora de dinar i podríem menjar-hi com altres vegades i contemplar com el sol canvia, precipitat, les ombres en aquesta plana -cada cosa al seu lloc, i l'home i la natura- que ens té el cor robat. Però no ens atrevim a desfer els plans que ens marquen d'acabar el dia a la vora de la mar.





6 comentaris:

gatot ha dit...

si era l'hora de dinar i eres a Madremanya (mare-aragonesa?) deus haver anat a la Riera...

potser algun dia ens trobarem abans del ball dels cent-mil diumenges i et podré explicar la història d'un vuit de març amb una protagonista d'aquell restaurant.

Ara dubto de si era Madremanya o Sant Martí Vell. Ara ja no dubto (ho he mirat a Sant Google).

És més fàcil que hagis anat a la Plaça. En recordo una excel·llent pota i tripa. Si algun dia vas a la Riera, potser tastaràs alguna delicadesa argentina entre el gironès i l'empordà.

Pais secret ha dit...

M´he quedat bòrnia buscant el nom d´algun avantpassat a la llista! I es que per aquesta zona hi tinc alguna branca.
Són molt bonics aquests pobles ara. La majoria estan molt ben arreglats. Durant anys hi va haver un excés de rajols i d´uralites.
Crec que no m´hi avorriria pas, tens la Bisbal i Girona a prop ;-)

Júlia ha dit...

Això dels 'itineraris saludables' m'angunieja una mica, ja n'he vist uns quants per aquest món.

Júlia ha dit...

Pel que fa al topònim hi ha qui creu que pot venir del mateix origen que rovira o roureda i d'altres que ho relacionen amb algun topònim romà perdut.

egotista ha dit...

Preciós passeig.
Des del 63 que no mor ningú al poble? Sembla una bona raó per anar a viure-hi... :-)

pere ha dit...

Potser ens trobarem algun dels mil diumenges, i ens explicarem històries...
No, no ens vam quedar a madremanya, però això ja és un altre post. Al poble, només he dinat a La plaça. que em sembla un lloc magnífic (el menú degustació és força interessant, també).
I com que no conec la Riera, però l'he buscat al Google (Sant Martí vell), m'has fet un suggeriment que segur que tindré en compte.

Ostres, A., abans es podien engrandir les imatges, ara ja no, anem enrere.
A Riuràs encara queda una mica de tot: cases novíssimes i envejables i barreges de "l'eclecticisme" del passat; es viu tal qual.
Tens raó, la Bisbal, Plafrugell, Girona... són a un cop de pedra... però anar-hi a peu o en bici... :-) A més, jo sóc un impacient que vull arribar immediatament. Algun dia en parlarem.

Cert, cert, Júlia, això dels itiniraris... En aquest cas, però, ja veus que hi ha un itinirari alternatiu, per bé que sembla coincidir :-)
Sigui com sigui, jo em quedo amb el meu alegre origen del topònim.


Passejar per l'Empordà -potser més el Baix que l'Alt- és certament una experiència recomanable, ego.
Sí que hi ha morts posteriors, el que passa és que les dates arriba un moment que estan en desordre. Després, però, és possible que el rètol no admetés més noms, no ho sé. O potser han anat a morir a un altre lloc: trist, morir lluny de casa.