Llegeixo tots els diumenges l'article
de Sagarra fill a “La Vanguardia”. M'agrada. A ell, el veig
sovint sovint al barri que compartim, caminant o, la majoria de
vegades, assegut a la terrassa d'algun dels bars. No li he parlat mai
perquè ningú ens ha presentat, però el conec com es pot conèixer
els escriptors, és a dir, d'aquella manera que coneixes la gent que
no saps si són realitat o ficció.
Darrerament, la conversa que li conec,
amb totes les variacions que facin al cas, té uns eixos temàtics
reiteratius: una mica de França, una mica del que pensa ell i la
gent que coneix sobre el procés català, una mica de l'actualitat
barcelonina que freqüenta, unes quantes coses del present en clau de
passat, amb amics inclosos, uns mossets, unes copetes i uns purets.
Tot amb la ironia que calgui.
Darrerament tinc la sensació que el
que escric se sembla al que escriu Sagarra junior, amb les distàncies
siderals que s'hi vulguin establir i sense traspassar la frontera
-existeix?- francesa. No podria assegurar si m'agrada o no.
3 comentaris:
:) a mi sí...
No pateixis.En tot cas, les reiteracions sempre aporten nous matisos i punts de vista .
Com a lector, estaràs d' acord que en els escriptors acostumem a buscar aquells elements que l' identifiquen i
aquests solen ser repetitius.
Generosa, Carme :-)
Estic més aviat d'acord, Assum, però el nivell dels escriptors és molt variat, i alguns cansen de seguida
Publica un comentari a l'entrada