15.12.14

element temporal


Llegeixo tots els diumenges l'article de Sagarra fill a “La Vanguardia”. M'agrada. A ell, el veig sovint sovint al barri que compartim, caminant o, la majoria de vegades, assegut a la terrassa d'algun dels bars. No li he parlat mai perquè ningú ens ha presentat, però el conec com es pot conèixer els escriptors, és a dir, d'aquella manera que coneixes la gent que no saps si són realitat o ficció.

Darrerament, la conversa que li conec, amb totes les variacions que facin al cas, té uns eixos temàtics reiteratius: una mica de França, una mica del que pensa ell i la gent que coneix sobre el procés català, una mica de l'actualitat barcelonina que freqüenta, unes quantes coses del present en clau de passat, amb amics inclosos, uns mossets, unes copetes i uns purets. Tot amb la ironia que calgui.

Darrerament tinc la sensació que el que escric se sembla al que escriu Sagarra junior, amb les distàncies siderals que s'hi vulguin establir i sense traspassar la frontera -existeix?- francesa. No podria assegurar si m'agrada o no.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

:) a mi sí...

Assum ha dit...

No pateixis.En tot cas, les reiteracions sempre aporten nous matisos i punts de vista .
Com a lector, estaràs d' acord que en els escriptors acostumem a buscar aquells elements que l' identifiquen i
aquests solen ser repetitius.

miquel ha dit...

Generosa, Carme :-)

Estic més aviat d'acord, Assum, però el nivell dels escriptors és molt variat, i alguns cansen de seguida