l'art de mostrar i amagar

Interessant reposició de la conversa que Josep Puigbó va mantenir amb Antoni Vila Casas, farmacèutic, empresari i filantrop, que no mecenes. Les subvencions públiques alenteixen i mediatitzen. Alguns les necessiten? Segur, segur. Som encara un país de poca filantropia privada, potser perquè les administracions -els administradors- tenen tendència a les medalles i a la necessitat de ser figuratius i els empresaris tornen a ser petits, de curta volada. L'art que col·lecciona i exposa Vila Casas entra pels ulls, que és una manera com una altra de presentar l'art; a mi m'agrada que sigui així, i ja se sap que tot el que entra pels sentits acaba impregnant el cervell, que tria o rebutja. En algun moment potser m'entretindré a recordar el seu excel·lent museu de fotografia a Torroella.

De tota manera, potser el que m'ha impactat més ha estat un moment curt del diàleg, com de passada, aquell en què explicava que hi ha cura contrastada, efectiva, per a la leucèmia. El tractament costa un milió al mes... Dotze mesos a l'any, etc. Qui se'l pot permetre? Perquè no arriba a tothom? Què s'ha de fer per tal que tothom arribi a la cura? Són tan complicades les respostes que no les arribaríem a entendre i per això no se'n parla? O just és tot el contrari, la obvietat de les respostes fa que ningú tingui interès a airejar-les. I suposo que on es diu leucèmia es podria escriure el nom de moltes altres malalties. Quin món!