carpe diem i poca cosa més

Miro una estona, pel plaer endormiscador que produeixen els mantres milers de voltes escoltats, una de les tertúlies televisives habituals. Fan balanç dels 100 dies de president -cada dia, d'una o altra manera, fan balanç-, de la seua gestió i d'ell mateix, del seu tarannà, etc. Res de nou, res que no sapiguem tots, cap novetat oculta als ulls, la vista i l'oïda del ciutadà mitjà mitjanament informat. Cercles, espirals centrípetes i centrífugues. El passat el coneixem aproximadament, el present el vivim, el futur és un misteri, malgrat les arts endevinatòries que alguns i algunes pretenen tenir.

Em miro a mi mateix i faig, arbitràriament, un salt de vint anys al passat, una projecció del mateix temps cap al futur i una aturada al present immediat. Els passat -aquests moments de vint anys enrere valorats en un instant- em semblen millors des de la perspectiva del conjunt de la societat, del benestar, de les possibilitats d'evolució en tots els aspectes, excepte el sobiranista, esclar, gran substitut de tantes mancances; el present no té importància, és l'únic moment real, però immediatament es converteix en passat: totes les línies d'aquest text, inclosa l'actual, ja són d'un altre moment ue ignora l'ara; quant al futur, el que arribarà vint anys més endavant, individualment no em provoca cap interès -si fos l'Espinàs, potser pensaria diferent-, socialment no m'importaria observar-lo des de certa distància, però em temo que no em serà donat el do.

Demà, o la setmana que ve -potser un mes-, en continuem parlant; anar més lluny em semblaria una gosadia, una manifestació de supèrbia.