en groc i negre

-Quins cinc autors hauria de llegir per iniciar-me en el gènere?

-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri, Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.

Em deixa estupefacte que Víctor-M Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant en possibles lectors innocents..

La tria de Camarasa també em sorprèn una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics (deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà, dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del tema.

Si algú em fes la mateixa pregunta, no tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat, podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor, podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però, i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el primer.

Mentre acabo d'escriure aquests paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i complicitats en la teoria.

lectors omnívors

Sóc força eclèctic en la lectura d'obres de ficció i segurament aquest fet fa que no em sorprengui la diversitat de gustos en aquest camp, més enllà del que abans s'anomenava qualitat literària. En canvi, una de les meues limitacions és que em costa entendre els gustos per algunes obres de no-ficció que van des de la temàtica històrica a la gastronomia passant per quantitat de temes impossibles.

Que hi ha gent per a tot, ja ho sé, però que hi hagi tanta gent per a segons quines lectures em sorprèn cada vegada que llegeixo els llistats dels més venuts, es a dir, comprats, alguns dels quals intueixo que tenen més dosis de ficció que les novel·les més inversemblants. A veure, uns quants:

Niño-Becerra ha entrat a les llistes amb Diario del Crash, en què -parlo sempre a partir del que diuen els resums- explica per què Espanya, Catalunya inclosa, ha patit tant la crisi. Suposem que en un acte de masoquisme i d'intent de fer augmentar l'adrenalina me'l llegeixo. Bé ja ho sé tot -que segur que no-, i què? Esclar que com a mínim el llibre deu ser honrat i no se li deu acudir explicar com sortir de la crisi, tot i que l'economista té ben clar que a Espanya sobra gent.

Córrer o morir, de Kilian Jornet, deu ser un llibre d'emocions fortes amb un ensenyament clar: en aquest país, en alguns aspectes, qui no corre vola i sempre hi ha algú que no s'estavella. El títol me'n recorda un altre també d'una època, llarga, de crisi: Camina o revienta. No sé si algú els ha trobat similituds.

Barcelona 1714. Sense comentaris.

Mis recetas anticàncer, d'Odile Fernández. Les imagino avorridíssimes, però això no té gaire importància. El llibre que faria furor, si no fos que mataria immediatament els mitjanament aprensius, seria aquell que concretés i expliques els factors cancerígens que ens envolten i sobre els quals no tenim cap protecció, fums del tabac i central de Fukushima a banda.

Un dels títols que em crida més l'atenció és Cómo ser mujer,(...sin morir en el intento era un altre) així, sense adjectius, de Caitlin Moran. Diu la brevíssima sinopsi que, evidentment, no m'aclareix res: Aposta per una feminitat sense prejudicis i en la línia dels reptes del nou segle. Feminitat sense prejudicis? Reptes del nou segle? Bé, no importa. Em pregunto si hi ha algun llibre que es digui Com ser home; i ara que no vingui algú que em digui que si no existeix, ja convindria. I que consti que quan encara exercia, no fa gaire, em semblava preocupant veure joves joveníssim dels dos sexes com seguien no només practicant, sinó sobretot creient en uns rols ancestrals que jo pensava que el nou segle faria desaparèixer o que deixaria enormement difuminats.

Que consti que m'abstinc de citar els llibres sobre Catalunya i Espanya que tenen com a principal finalitat donar ànims a uns o altres a base d'un popurri de tota la saviesa humana, inclosa la de les sobretaules al bar prenent un cafè o la de les tertúlies televisives.

llibres, llibreries, lectors (3)

Vaig començar pensant en un tríptic ben elaborat i ben lligat, fins i tot amb una enquesta, que havia de ser la primera, amb les limitacions que imposa blogger, però que serviria per il·lustrar... Tant se val, ara ja no sé si vaig parlar més dels lectors (de mi), dels llibres (dels meus) o de les llibreries (de les meues).

De fet, la síntesi era molt senzilla, i qualsevol desenvolupament només ganes d'afegir-hi paraules. Si entro a les llibreries, si em passejo per les llibreries, si passo estones de la meua vida a les llibreries, és perquè hi ha llibres.

Que la llibreria sigui més o menys laberíntica o lineal, que els llibreters o llibreteres -o aprenents de llibreters o llibreteres- (els llibreters de vells són una altra espècie) siguin més o menys amables o adustos, que a les llibreries hi hagi lectors que busquen llibres al mateix temps que ho faig jo, que els espais tingui una llum freda o càlida, que a les llibreries hi hagi un bar per prendre una copa o menjar un entrepà, que hi hagi presentacions de llibres amb autors i editors i entesos... Tot això, i molts altres detalls, són elements a tenir en compte, però insignificants al costat del fet elemental que a les llibreries hi ha llibres. No sé si m'explico prou, però és el que hi ha. Si a les llibreries no hi hagués llibres, no m'interessarien gaire. Com més llibres, millor.

Avui, després de pujar a casa la cabra que m'ha regalat la Núria, he anat a la Jaimes, que me l'han traslladada més prop de casa, al carrer Mallorca, entre Llúria i Bruc, entre la floristeria Navarro, oberta nit i dia, i una botiga d'instruments musicals. A l'espai que ocupava al passeig de Gràcia, obriran una botiga de Timberland. Fantàstic! A Jaimes, ara la llibreria francesa per excel·lència, encara els queda un espai al fons per acabar d'enllestir, encara hi havia un operari prenen mides. M'he passejat una estona mirant lloms i portades sota una llum claríssima i una olor de fusta nova. Després he pensat que els podria demanar una novel·la que fa uns mesos m'havien dit que no no els havia arribat. El problema és que no recordava el títol ni, que hi farem si tinc memòria de peix, l'autor. A veure: novel·la negra d'autor francès actual, la protagonista és una comissària, va tenir un cert èxit ara deu fer un any o dos, sobretot a França... La noia em diu que és aficionada al gènere, però no li sona. Busquem entre els prestatges, tant edicions franceses com traduccions al castellà. Res. Li dic que no es preocupi, que ja m'informaré millor.

Però ja vaig amb al idea. A la següent llibreria afegeixo que tots els assassinats de la novel·la són per culpa de Baudelaire. M'escolten una, dues, tres, noies. Parlen entre elles, parlen amb mi. Finalment, n'hi ha una amb qui altres cops he xerrat del gènere, que va cap a un prestatge concret, però no. Li dic que quan sàpiga quina novel·la és ja passaré a dir-li. Només em queda una llibreria. Soroll de fusta vella. Estic content que la noia que hi ha a la vora de l'ordinador sigui aquella que considero que té una memòria prodigiosa. Afegeixo una pista: tot comença quan troben a la butxaca d'un cadàver... La noia pensa, consulta, truca per telèfon, mentre jo vaig amollant més pistes. La noia recorda, va al prestatge corresponent. Llàstima, ja no tenen la novel·la. No, no, la novel·la que li he insinuat ja l'he llegida; la que vull és l'altra, també protagonitzada per la comissària. Me l'emporto.

Una mica més avall compro una ampolla de Blanton's. Trobo que lliga amb la novel·la, encara que sigui francesa.

Mentre mirava llibres a la Jaimes em preguntava si quan Catalunya sigui independent hi haurà llibreries que posin al costat del nom: llibreria castellana (o espanyola). Bé, no té gaire importància (o sí?), la qüestió és que a les llibreries es puguin continuar trobant llibres que jo em pugui llegir.

lectors, llibres, llibreries (1)

El tancament de la Catalònia -encara es pot veure el moviment interior a través de la persiana transparent-, les lectures sobre el fet a llocs diversos, el meu propi post (apunt) i els comentaris que se'n derivaren, m'han fet donar voltes -poques- a l'assumpte dels llibres, les llibreries i els lectors. Els escriptors i les editorials, de moment, no tenen cap importància en les meues cabòries hivernals.


Si tingués una agència d'aquelles que es dediquen a fer enquestes, estic segur que donaria unes dates irrebatibles i quedaria tot aclarit, però com que no és el cas, he de partir i limitar-me a mi i al meu entorn més proper.

Començo per mi mateix, pel lector.

1. Continuo freqüentant les llibreries amb la mateixa assiduïtat de sempre, potser una mica més perquè tinc més temps, i les llibreries, fins i tot les de les grans cadenes, continuen sent un lloc intemporal, on el paper -no en sóc expert- té la textura de sempre.

2. Compro llibres a intervals temporals irregulars i difícilment previsibles a partir d'estímuls diversos que ara no és el cas d'examinar. Avui, per exemple, he comprat el Calendari dels pagesos (me l'ha anat a buscar aquella noia de Batea de qui he parlat alguna vegada), i ja sé que no és un llibre, però també fa caixa. Com que tinc més diners que quan era adolescent o jove, en gasto més que abans a les llibreries; tot i així, llegeixo menys. Sigui com sigui, com que no porto cap comptabilitat sobre el tema, sóc incapaç de quantificar compres i lectures. Tothom estarà d'acord que la qualitat és un tema que s'escapa a qualsevol possible quantificació.

3. Fa uns anys que compro llibres per internet. Pocs, només llibres sovint prou vells. El darrer llibre que vaig comprar en aquesta modalitat va ser a la llibreria dels Àngels, de Santa Coloma de Queralt. No sé si tenen un lloc físic convencional o només és un magatzem.

4. Llegeixo també e-books, des de fa un temps. El sistema és d'una comoditat inqüestionable, sobretot quan passo uns dies fora de la casa de Barcelona. No compro aquest llibres digitals en cap llibreria física de les que visito habitualment i... , no això encara no ve al cas.

Sobre els lectors del meu entorn més pròxim, el familiar, no en puc dir gaire cosa, excepte que compren més llibres que fa deu anys, per concretar vagament un moment; si els llegeixen o no és una altra cosa. Algú podria pensar que amb els anys el meu entorn familiar ha augmentat. Si i no, hi ha hagut també desercions per defunció de lectors -i especialment lectores- esporàdics i regulars.

Sobre els lectors-alumnes, no sabria què dir. Potser sí que els darrers, en termes generals, llegien menys que els anteriors, i estadísticament no té cap importància que alguns lectors de les darreres generacions siguin molt bons lectors.

Repasso el que he escrit i entenc que no se'n pot extreure cap conclusió. Paciència, potser més endavant, o no. Mentrestant, si algú vol respondre l'enquesta que he deixat a la dreta que, evidentment, tampoc no conduirà a cap resultat definitiu...

(Continuarà)

un país de lletres

M'agrada entrar i recórrer les sales d'exposicions amb poca gent, i si són visites gratuïtes encara més, tot i que no m'importaria pagar si em convingués. A “Un país de lletres”, subtitulada “el lector, l'autor, l'obra i la Institució de les Lletres Catalanes" (encara que després és, com ha de ser, l'autor, l'obra i el lector), ahir, poc abans de tancar, n'érem quatre: dues guàrdies de seguretat, una senyora i jo; tan pocs, i la senyora i jo en un moment determinat, a la part final de l'exposició, vam ensopegar, però ens vam demanar disculpes cortesament.

L'exposició del Palau Moja celebra dos aniversaris: el 75è de la creació de la Institució i el 25è de la seua represa, l'any 1978. El muntatge s'ha fet bàsicament a partir d'un únic material: la fusta. La fusta que serveix de suport i la convertida en pasta de paper, blanc sobre negre i alguns altres colors. El visitant va recorrent els diversos espais en què s'ha dividit la sala principal llegint la història de la institució i la seua finalitat, veient alguns dels llibres que ha publicat i reflexionant sobre aspectes relacionats amb escriptors, la seua obra i la funció dels lectors. En una sala més petita, amb sis cadires, es passa un vídeo sense fi. Abans de sortir, hi ha l'espai que podríem assenyalar com a interactiu (sic), en què els visitants poden expressar les seues preferències a l'hora de passar una nit en blanc.

Jo m'ho passo bé en aquestes exposicions, però al mateix temps em pregunto, en aquest cas, si calia ocupar una sala durant un mes i mig. No és podia fer la celebració a través d'internet? Després penso que potser sóc injust, que està bé que una institució que realment coneix poca gent i que ha fet força feina pel país, sovint ignorada, tingui una presència pública, tangible, a peu de carrer. El que no sabré mai és la gent que hi ha entrat per fer ni que sigui un cop d'ull i quina ha estat la seua reacció, la seua opinió.

Entre altres aspectes, m'ha cridat l'atenció que penjats d'uns fils, com si fossin roba estesa a punt per fer servir, a l'exposició hi ha tres grups de llibres editats per la Institució, sola o amb una editorial: un dels grups correspon a “escriptors del mes”, l'altre a poesia en edició bilingüe a partir del Seminari de traducció poètica de Farrera (publicats juntament amb l'editorial L'Emboscall, de Vic); el darrer és el que podríem anomenar els llibres del centenari, amb autors destacats dels qual se celebrava algun centenari. Que se n'ha fet d'aquest llibres? Es poden trobar a les llibreries? A la llibreria més propera, la de la Generalitat -on més podrien trobar-se?-, únicament tenen exemplars del darrer grup, i no de tots els autors; de les edicions de poesia bilingüe, que a mi em semblen força interessants, el noi que m'atén ni tan sols en té notícia. La terrible fugacitat temporal que afecta tanta obra literària , una política de distribució poc efectiva o totes dues coses?

Acabo amb unes quantes propostes. Si passeu per la Rambla aquests dies, potser per Sant Jordi, entreu a fer una mirada a l'exposició, repasseu la història, penseu en les reflexions que es proposen; recordeu, a més, que es troba a la planta baixa del palau on va viure i va escriure durant un temps Verdaguer abans que l'enviessin a la Gleva a escriure Roser de tot l'any (aprofito per fer publicitat del bloc). No us descuideu d'escriure amb qui passaríeu una nit en blanc (o el que sigui), que si és viu o viva potser se us concedirà el desig. Agafeu la llibreteta-recordatori que regalen per anar escrivint els vostres pensaments literaris. Després -aquest és un suggeriment massa atrevit?- compreu o rellegiu algun llibre dels dos autors que us proposo a la capçalera del bloc, que no tot han de ser novetats (vaig haver de modificar lleugerament l'estètica de la fila per mostrar el segon escriptor; estic segur que ja me l'han tornat a deixar en l'anonimat); del primer autor, que continuo pensant que és una llàstima que no sigui més conegut, però ningú no em fa cas, jo començaria per Benissanet; gent de la Ribera de l'Ebre; del segon, començaria pel principi, o no.

l'ofici de lector

Alguna vegada he llegit algun escriptor -em refereixo sobretot als escriptors que publiquen i surten als mitjans- que referint-se al seu procés de creació repetia les famoses paraules de Churchill en el seu discurs de 1940; d'altres -homes inclosos, sobretot homes- parlaven del dolor del part i de situacions semblants. Jo no trobo gaires dificultats ni penalitats en l'ofici d'escriptor, una altra cosa és publicar i vendre. A la fi, l'escriptor s'ha de concentrar únicament en una sola obra -i si simultanieja és cosa seua- , la que va escrivint. Podríem dir que el seu ofici segueix una única direcció per bé que algun cop hagi de fer petites marrades en el camí que s'ha traçat o s'hagi de detenir a reflexionar sobre algun aspecte de la creació que, en la majoria dels casos, sap com acabarà o, si no ho sap, sol arribar a un final on abans s'escrivia la paraula fi.

L'ofici realment complicat, gairebé agònic, és el de lector. El lector, fins i tot aquell que inicialment té alguna idea sobre el que voldria llegir, una idea que sol ser més aviat vaga i sovint conseqüència de lectures anteriors, sempre es troba -cada dia més- amb multituds de camins a seguir. Tria una obra nova d'un autor desconegut perquè algú li ha recomanat? Es deixa guiar per la intuïció d'un fulleig ràpid a peu de prestatge de llibreria? Continua amb un autor conegut perquè una obra seua li va proporcionar una felicitat esperada o inesperada? S'empassa, per amistat, els poemes d'algú que ha aconseguit editar gràcies a la generositat obligada d'una editorial petita? Rellegeix una novel·la que ja no recorda prou bé perquè té la lleugera sensació que fa vint anys s'ho va passar molt bé amb la seua lectura? Fa cas del cànon del mandarí dels cànons? Els interrogants són infinits.

Imaginem que el lector ja ha començat el llibre, no importa el gènere, les pàgines, l'edat o el sexe de l'escriptor, el tipus de lletra, etc. Cal que continuï fins al final per posar a prova la seua paciència o a l'espera d'una alegria lectora que no acaba d'arribar? Ha d'anar llegint perquè el llibre té alguna cosa interessant cada cinc o sis pàgines? Ha d'alentir la lectura perquè pensa que ha trobat una de les obres de la seua vida i qui sap quan apareixerà la següent? Ha de fer un exercici de diacronia per tal de relativitzar el que llegeix? Hauria d'haver assistit a un curset sobre pràctica lectora impartit per reconegudes autoritats sobre el tema? Ha d'escriure una carta a la premsa -o a l'autor- per expressar les qualitats o el fàstic que li produeix la seua lectura? Els interrogants continuen sent infinits i s'accepten suggeriments.

Algú em podria dir que com a mínim el lector té un avantatge sobre l'escriptor, que de fet es dedueix a partir d'algun dels interrogants anteriors: pot deixar la lectura en el moment que vulgui i començar-ne una altra, o no continuar amb el seu ofici de lector. Bé, aquesta possibilitat també la té l'escriptor: pot deixar d'escriure la seua obra del moment i començar-ne una altra o, encara millor, pot dedicar-se a un altre ofici.

De tota manera, encara que a vegades costi d'admetre-ho, l'ofici d'escriptor i el del lector, tan interdependents, una vegada s'han començat, són de per vida i costa molt de deixar-los. No s'hi pot fer res i si l'experiència sembla adversa, només queda el consol de recordar les paraules de Chrurcill en el seu discurs de l'any 1940 i l'espera de la satisfacció de la victòria final que arriba de tant en tant.

pirates i corsaris (2)

¡Alcanzaba su sueño de escritor!
La verdad es que sí, porque me contrataron como columnista en prensa y un editor me publicó como libro Más respeto... Le exigí dejar el texto gratis en internet, eso sí.

¿No perjudica eso las ventas del libro?
No: quien se ha encariñado con algo en internet querrá poseerlo en forma de libro, querrá el objeto para poder hojearlo, releerlo, llevárselo al váter, al tren, regalarlo...

¿Los soportes no se restan, pues?
Al contrario. El problema es otro: ¡los intermediarios! Descubrí que mi editor me engañaba, supe que los editores estafan a los autores: te prometen el 10% de las ventas, pero imprimen y venden más ejemplares de los que te confiesan y no te pagan tu parte.

Contrátese a un agente literario.
¿Pagar a una persona para evitar que me robe otra persona? ¿Más intermediarios? ¡Basta de esta broma! Envié a cagar a todos mis editores... y a la prensa en que colaboraba.

Entrevista a Hernán Casciari

A primer cop d'ull em va semblar interessant la proposta d'Hernán Casciari: es publica la novel·la en paper i després es puja a internet. Si l'autor ho vol... Però realment, després d'haver llegit la novel·la algú la comprarà per algun dels motius que diu Casciari? Doncs és possible si la forma de publicar-la és a base de lliuraments en un bloc, com les antigues novel·les de fulletó, que és el cas de Más respeto, que soy tu madre; però si s'hagués publicat d'un cop (i encara es podria fer) en pdf o en alguns dels formats dels diversos e-readers? I les altres obres d'aquest autor, també les podem llegir sense pagar? Continuarà publicant la seua revista de forma virtual quan comenci a aparèixer en paper, sense publicitat, esclar.

Em temo que aquest interessant argentí, casat amb una catalana i provisionalment veí de Sant Celoni, necessita, com tothom, treballar per a viure, i com que el seu ofici és el d'escriure ha de cobrar pel que fa, així que la seua supervivència continuarà depenent del mètode tradicional del paper, tot i la bona voluntat, els nous mètodes que proposa, i les engrunes que vagi deixant a internet de la seua obra literària i periodística..

Qui dedica la seua vida a escriure ha d'aconseguir que allò que crea li reporti suficients beneficis per tenir una vida digna i, si s'escau, més: és just. I si aconsegueix desfer-se dels intermediaris, molt millor. Això sí que és una conquesta important, gairebé un miracle, en un món en què des que es produeix alguna cosa fins que el producte arriba al destinatari final passa per tantes mans. De tota manera, la proposta d'eliminar els mitjancers em sembla d'una manca de caritat notable. S'ha de prescindir de la pobra gent que no sap produir res?

Aquest post, com es pot suposar, s'havia d'encaminar en una altra direcció, però desenganyem-nos, mentre en el món editorial no apareguin els mecenes que ho paguin tot, el diners són els diners i continuaran existint els pirates i els seus perseguidors, els corsaris que tindran el suport de qui sigui, els tribunals actuaran i algunes morals autocrearan i crearan mala consciència.


Llegia també ahir: “Cada català paga només 5 euros de subvencions als llibre. Som un sector molt poc subvencionat.” No sé si als milers de catalans que no llegeixen res els faria gaire gràcia saber que paguen, ni que sigui tan poc, perquè a alguns els resulti una mica menys onerosa l'activitat dels altres. Però com que no llegeixen no ho sabran mai. En fi, això ja és una altra història.

el lector desmemoriat

En la seva darrera anotació, que potser ja no ho és, la Mireia fa una síntesi del balanç de les seves lectures de l’any 2010. M’hagués agradat deixar-li un comentari opinant sobre el seus llibres, però pràcticament no hem compartit cap lectura; també hagués pogut dir-li alguna cosa sobre els meus llibres del 2010, però tret d’alguna obra ben present, sóc incapaç de saber, sense fer una cerca per prestatges, taules i tauletes, què he llegit aquest any o què és de l’any passat o de qualsevol altre moment no gaire remot. Just a tocar la mà esquerra, al costat del teclat (sóc força desordenat), tinc lectures i relectures que són de l’any, cito títols: L’art d’ensenyar Barcelona, Huye rápido, vete lejos, Verd aigua, Del llum de gas al llum elèctric. Àngels e dimonis, Tres prosistes... Un conjunt heterogeni i em temo que heterodox que he fet servir en algun post. Just al darrere... No cal continuar, perquè no es tracta d’anar citant sinó de reprendre consciència de la meva desmemòria.

Sóc, des de l’adolescència –segurament de molt abans, però no ho recordo-, un individu amb una memòria escassa. No només pel que fa a les lectures sinó respecte qualsevol experiència de la meva vida, encara que no abundaré en aquest darrer camp, que té els seus pros i els seus contres. Quant a les lectures, m’adono que he estat un lector atent sobretot a les històries i molt menys, possiblement per incapacitat, als arguments. I tot i així, sovint em resulta impossible recordar històries, és a dir, l’element primari d’una novel·la, al cap de poc d’haver-les llegit. A diferència d’alguns que no han llegit algun llibre però fa l’efecte que en dominen tots els secrets, jo dec fer la impressió que no he passat de la primera pàgina i d’algun fulleig ràpid a l’atzar. Bé, les coses són com són i ara ja hi puc fer ben poc per canviar-les. De la meva desmemòria, no em preocupa tant l’oblit d’algun personatge, d’un passatge transcendent, d’una finalitat evident, d’un ritme sensacional..., sinó el fet d’haver estat, durant el propi acte de la lectura, un mal lector, un lector primitiu, poc intel·ligent, que s’ha quedat únicament amb el més elemental, el més extern, el més evident.

Vull dir que potser he estat una mena de lector troglodita. Em sembla que val més que en lloc d’explicar amb més detall el que pretenc dir ho faci a través d’unes paraules de Forster, autor, crec recordar, que ja he citat en altres moments i que té l’avantatge sobre altres teòrics de posar-se en la pell del lector, de parlar com a lector.

Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la causalidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico.... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria. Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria.




Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.

E. M. Forster. Aspectos de la novela.

Estic segur que si heu arribat fins aquí haureu entès –el text és diàfan-, el que volia expressar (i ja no parlo d’intel·ligència), tot i que alguns aspectes del discurs de Forster els podria discutir jo mateix, però no canviarien substancialment el meu discurs. Ah, com admiro el lector intel·ligent i amb bona memòria que sap anar més enllà de les històries!

del negoci al oci, passant per la cultura, i viceversa

Llegeixo l’article de l’Eulàlia Solé del divendres, i com que jo també volia parlar del tema, però la tria de les paraules i la coordinació de les oracions és més lenta que la còpia d’un text que s’hi aproxima, deixo els meus matisos i l’enfocament personal, encara que per tal que no sigui dit que només teclejo, també tradueixo a raig i sense ornaments, excepte els mots entre claudàtors, que són meus:

Un dels sectors en què la concentració de negocis anomenats culturals [hi ha algun sector que no sigui cultural?] respon a criteris mercantils és l’editorial. Hi ha grups d’edició que estan dirigits per gestors que igual podrien regentar un hipermercat [o una botiga de barri]. Han d’assegurar-se que els llibres aconsegueixen una difusió àmplia, cosa que els porta a rebutjar obres de mèrit si se les considera poc rendibles. La meta és obtenir un nivell de guanys comparable al que rendeixen els audiovisuals. Es tracta de competir amb l’entreteniment electrònic [i amb qualsevol altre], fins i tot dins de la pròpia empresa multisectorial.

A més, la circulació electrònica de la cultura [ja hem quedat que la cultura és tot, i si no ho és, és perquè determinat sector encara no ha piulat] aparenta una llibertat de tria que en realitat és limitada. Unes poques potents corporacions controlen tant lleure com notícies [i les corporacions més humils aspiren a un petit percentatge del control], malgrat que els blocs [compte!: els blocs!] a internet pretenen descentralitzar la informació, obviant que de vegades se semblen a xerrades de cafè. Sí, la cultura s’ha transformat en mercaderia [no ha estat sempre així? O és que es pretèn que la cultura sigui gratuïta, en la doble i immediata accepció del terme], i només alguns reductes es resisteixen a la rendició [els mateixos blocs no corporatius?].

Per cert, parlant de cultura, negoci i literatura, algú de vosaltres té un e-book? Algú pensa comprar-se’n un durant els proper any? Quin? Per què? Etcètera. Si les respostes no són satisfactòries, amenaço amb un article indocumentat sobre el tema.

circuit

Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.

A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.

Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.

Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.

Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.


(Passejant per Internet trobo que el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)