6.10.07

de burros i altres animals

El senyor Maragall, el que ara dirigeix els destins de l’educació del país, deia l’altre dia que en els centres d’ensenyament com menys normes millor, que quan hi ha un problema cal que es reuneixin les dues parts, que vingui el mediador i arribin a un acord. Així li va al país: improvisació espectacular i campi qui pugui : autoritzacions i desautoritzacions segons el criteri del dia en els centres d’ensentament mentre que en altres àmbits, sobretot els econòmics, el detallisme és aclaparador.

No us penseu que ara afegiré la meva opinió a l’assumpte del vel –o era el bel?- islàmic. En una societat democràtica com la nostra són els nostres representants els que han d’actuar i a nosaltres ens queda la prerrogativa (?) d’enviar-los a casa si considerem que són uns incompetents (això sí, amb un bon coixinet econòmic de per vida, nja que s’han desvetllat per aconseguir que tot funcionés a la perfecció).

No afegiré la meva opinió perquè considero que després de segles de suposada evolució, l’espècie humana encara és incapaç d’entendres ella mateixa, que la seva evolució és la seva penitència –permeteu-me el terme religiós, perquè jo, com vosaltres, no puc abstenir-me de fer servir el que és el signe més important de la nostra evolució, i que cadascú entengui religió o transcendència des la seva pròpia òptica i vivència-.

Com que no especificaré el que penso sobre el vel islàmic –anècdota elevada a categoria o categori rebaixada a anècdota- us compensaré –orgull humà- amb un fragment d’una obra escrita el 1417 per un cristià convertit a l’islamisme. Diu el rei dels animals:

“E ab la fi que sapits clarament que nosaltres, animals, som de pus gran noblesa e dignitat, que vosaltres no sóts, e que, per rahó e ab bon dret nosaltres devem ésser vostres Senyors e vosaltres nostres sotsmesos e servicials, leixant donchs entre molts nobles e enginyosos animals los quals amb dos o tres mots vos farien callar com un mut, volem e de present deleguem que l’ase ronyós de la coha tallada vos haja a respondre, quant que el sia lo pus malastruch e miserable animal que sia en la nostra cort. E pertant adrçat-vos a ell, proposant-li totes vostres rahons e provant ço que havets dit contra nosaltres ésser veritat.” Per què girant-me, jo viu de costa prop de mi un mesquí e malhaurat ase, tot escorxat, vormós, ronyós e sens coha, loqual (com jo crec) no hagués valgut deu diners a la fira de Tarragona, e tingui’m per escarnit, coneixent clarament que ells fahien bef de mi. Tota vegada, pus per temença que no per vergonya, me calgué contentar-me’n e pacientment comportar. E, en açò estant, girant-se devers mi, l’ase ronyós me dix:

Llibre de Disputació de l’Ase contra frare Encelm Turmeda. (darrera edició a Moll, em sembla. A Internet només trobo una edició en francès)

No cal dir que el més ronyós dels animals, el de pensament més lent, guanyà en la seva disputació el savi Turmeda, com encara ho faria al segle XXI, responent, per exemple, a les bestieses referents a la roba que Turmeda al·legava per demostrar la primacia dels humans sobre els animals. I és que els assumptes de la vestimenta no poden provocar més que rialles condescendents entre els qui saben que aquesta no és la qüestió sinó una manifestació més de la misèria humana.

Avui es queixava Narcís Garolera de la manca d’interès per l’obra de Jacint Verdaguer a la Fira de Frankfurt. Comparteixo part dels seus arguments, però, encara que no arribi tan lluny la meva veu, deixeu-me queixar aquí per l’oblit de clàssics com Turmeda que, n’estic segur, amb una mica de publicitat es convertirien en bestsellers mundials i demostrarien que quan els altres anaven o no existien, els catalans ja havien arribat.


P. S. Espero que arsvirtualis no només ens indiqui els actes a Colònia sinó que ens en faci cinc cèntims de com han anat. Quedem així?

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

si!,si!,si! UN MOLT BON COMENTARI. a Sabadell hi te un càrrer ANSELM TURMEDA.

pere ha dit...

Gràcies, Francesc. I més carrers que caldria: Turmeda és un bo, però que molt bo, i se'n riu d'ell mateix, encara millor.