filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

Pereat tristitia

Vaig néixer el 30 de maig de 1920, a Barcelona. El meu pare, tècnic en teoria de teixits, autodidacte, tenia una veritable passió per la cultura i se sentia plenament identificat amb el moviment catalanista.
[...]
El 1968, en tornar de Madison, em vaig reincorporar a la meva Facultat barcelonina. El règim de Franco seguia sent el mateix, però de fet s'estaven conquerint posicions en una línia aperturista que abans haurien estat inexpugnables. La idea de preparar un Congrés de Cultura Catalana va mobilitzar una veritable massa de col·laboradors, i jo hi vaig participar activament en l'àmbit de llengua. El Congrés estava concebut amb mentalitat d'oposició i resistència. Es tractava d'estudiar, en una vintena d'àmbits culturals, les ferides sofertes per la cultura catalana sota la dictadura, i proposar la manera de guarir-les. Després d'anys de preparació, el Congrés es va acabar el 1977, ja en la transició política, i per això no va tenir l'impacte que tots esperàvem.

Antoni Maria Badia i Margarit: «Autopercepción intelectual de un proceso histórico: ensayo de autobiografía». Anthropos. 1988, núm. 81, p. 13-48. (traduït al català i publicat en aquesta pàgina de l'IEC)

Copio els fragments anteriors de l'autobiografia del doctor Badia (interessant lectura): el principi i el moment en què el vaig conèixer. Guardo bons records, per una o altra raó,  de molts dels professors de la meua època universitària, però pel doctor Badia, i per dos o tres més, sento una especial debilitat, no només en l'aspecte acadèmic, sinó especialment per l'actitud, per la proximitat, pel caliu que desprenien. Amb ell, el primer any d'especialització, vaig cursar l'assignatura de Filologia catalana (devia ser l'aula 11 o la 9, sempre les confonc). No sé si vaig aprendre prou en l'aspecte filològic -demèrit meu i no mancança seua-, però la il·lusió amb què anava a les seus classes i les històries del país de la guerra i la postguerra que ens explicava les tinc ben presents, i agraeixo que la seua filologia fos contextualitzada i viva... I el seu somriure perenne en aquella cara amable, i el cos una mica inclinat per arribar millor als qui començàvem a moure'ns en el món acadèmic. A final de curs, una companya i jo li vam presentar un treball sobre La llengua dels barcelonins, que feia poc que havia publicat; l'havíem acabat d'enllestir en un bar de Lesseps dos dies abans i va tenir molt bona acollida. Final de la història quotidiana. Després, vaig anar seguint el pas del doctor Badia pel rectorat, la seua feina a l'IEC, la mort de la seua esposa, el seu retir en una residència, la seua tristor amagada sota el somriure vital, els premis i reconeixements tardans... Alguna vegada, molt rarament, el trobava i el saludava amb un Bon dia, doctor Badia! Segur que no em reconeixia, però sabia qui era jo, un més dels seus alumnes. Per sempre en el record.

 

 

de les magnituds estelars

Llegeixo que avui fa 90 anys Antoni Maria Badia i Margarit i 59 Ferran Torrent. Del doctor Badia recordo les seves classes quan ell impartia “Filologia catalana”, una matèria que es va convertir més en una història del país que en el que el títol estrictament prometia; encara a les darreries del franquisme, que no tinc clar que s’hagi acabat del tot, agraeixo al doctor Badia, d’una bonhomia a tota prova, que em fes arribar una història viva però encara amagada i que m’interessés per continuar descobrint-la. Quant a Torrent, sóc lector de la seva obra des del principi i sempre m’ha semblat un dels novel·listes més sòlids de la nostra literatura, diguin el que diguin els crítics, i no em refereixo només al gènere negre, sinó a la narrativa en general, per bé que la seva obra té unes fluctuacions considerables. La seva darrera novel·la, Bulevard dels Francesos, prescindint de la tècnica que sempre domina, em sembla un llibre important, tant com m’ho va semblar en el seu dia Gràcies per la propina, amb la qual trobo alguns punts de contacte. Què tenen en comú Badia i Margarit i Ferrant Torrent? Doncs, a la seva manera diferent, dues fidelitats, que en els temps que corren ja em sembla prou per començar. És veritat que el primer encara creu en la col·lectivitat i el segon es mostra més aviat escèptic respecte les empreses comunes.

En les properes eleccions, si tot continua com fins ara, els socialistes deixaran de governar el país –també l’Estat- i la ciutat de Barcelona. No em sembla ni bé ni malament, però és lamentable que els nous governants (déu, meu, per fi Trias, tantes vegades políticament enterrat, serà alcalde!) arribin al poder més per demèrits dels governants sortints que per mèrits propis i per una situació global que determina la marxa de l’economia que a la fi és la que fa i desfà, fins i tot allò que abans anovenàvem cultures. De tota manera –m’hi jugo el que calgui-, en el nostre país continuarà havent-hi gent, no sé si molta o no tant, que malgrat l’evidència del retrocés social i econòmic espectacular seguiran veient l’origen de tots els mals en la manca d’un estatutet d’anar per casa i la solució en unes perspectives de sobirania molt interessants però que ni avui ni demà es realitzaran ni arreglaran el dia a dia ni l’any a any que ens esperen.

Dintre del desgavell general en tots els ordres, és d’agrair l’existència dels blocs, en creixement exponencial, reducte de llibertat i de veritat (la de cadascú), que ens permeten analitzar l’exterior i a nosaltres mateixos, a vegades amb exercicis de virtuosisme verbal –i virtual- més que notables i que, a la llarga, aconseguiran... Tinc tantes esperances en els blocs com a eina... que em quedaria curt en imaginació i en paraules a l’hora de voler expressar la seva multiplicitat de possibilitats.

Em miro un moment la tele just quan els jugadors petits del Barça acaben de guanyar els del Madrid. L’entrevistador pregunta si demanaran algun extra: “Jugar al Camp Nou”. “Davant de l’Inter?”. “De l’equip que sigui”. Una altra opció és “Anar al Tibidabo”. El futur és dels equips flexibles.