Pereat tristitia

Vaig néixer el 30 de maig de 1920, a Barcelona. El meu pare, tècnic en teoria de teixits, autodidacte, tenia una veritable passió per la cultura i se sentia plenament identificat amb el moviment catalanista.
[...]
El 1968, en tornar de Madison, em vaig reincorporar a la meva Facultat barcelonina. El règim de Franco seguia sent el mateix, però de fet s'estaven conquerint posicions en una línia aperturista que abans haurien estat inexpugnables. La idea de preparar un Congrés de Cultura Catalana va mobilitzar una veritable massa de col·laboradors, i jo hi vaig participar activament en l'àmbit de llengua. El Congrés estava concebut amb mentalitat d'oposició i resistència. Es tractava d'estudiar, en una vintena d'àmbits culturals, les ferides sofertes per la cultura catalana sota la dictadura, i proposar la manera de guarir-les. Després d'anys de preparació, el Congrés es va acabar el 1977, ja en la transició política, i per això no va tenir l'impacte que tots esperàvem.

Antoni Maria Badia i Margarit: «Autopercepción intelectual de un proceso histórico: ensayo de autobiografía». Anthropos. 1988, núm. 81, p. 13-48. (traduït al català i publicat en aquesta pàgina de l'IEC)

Copio els fragments anteriors de l'autobiografia del doctor Badia (interessant lectura): el principi i el moment en què el vaig conèixer. Guardo bons records, per una o altra raó,  de molts dels professors de la meua època universitària, però pel doctor Badia, i per dos o tres més, sento una especial debilitat, no només en l'aspecte acadèmic, sinó especialment per l'actitud, per la proximitat, pel caliu que desprenien. Amb ell, el primer any d'especialització, vaig cursar l'assignatura de Filologia catalana (devia ser l'aula 11 o la 9, sempre les confonc). No sé si vaig aprendre prou en l'aspecte filològic -demèrit meu i no mancança seua-, però la il·lusió amb què anava a les seus classes i les històries del país de la guerra i la postguerra que ens explicava les tinc ben presents, i agraeixo que la seua filologia fos contextualitzada i viva... I el seu somriure perenne en aquella cara amable, i el cos una mica inclinat per arribar millor als qui començàvem a moure'ns en el món acadèmic. A final de curs, una companya i jo li vam presentar un treball sobre La llengua dels barcelonins, que feia poc que havia publicat; l'havíem acabat d'enllestir en un bar de Lesseps dos dies abans i va tenir molt bona acollida. Final de la història quotidiana. Després, vaig anar seguint el pas del doctor Badia pel rectorat, la seua feina a l'IEC, la mort de la seua esposa, el seu retir en una residència, la seua tristor amagada sota el somriure vital, els premis i reconeixements tardans... Alguna vegada, molt rarament, el trobava i el saludava amb un Bon dia, doctor Badia! Segur que no em reconeixia, però sabia qui era jo, un més dels seus alumnes. Per sempre en el record.