filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

fascinacions

Encara que amb sensibilitat escassa per a gairebé totes les manifestacions artístiques, a vegades em sobresalta una imatge, una música... No sabria explicar clarament per què, ni per què en uns casos i no en uns altres. Fa pocs dies, veient uns gats, animals que em fascinen i que tracto amb respecte, per si de cas, vaig començar a intuir una mica -una mica més- el procés que m'afecta, el motiu d'aquest sobresalt interior que esmentava. Com que encara estic a les beceroles d'entendre'l, i més de poder-lo concretar, em limitaré a presentar les imatges -gentilesa de Jordi Hurtado- per, com a mínim, compartir l'origen del que dic: fragments de pintures de Goya, Balthus, Freud, Renoir, Velázquez i Gauguin, presentades en un ordre aleatori per si algú vol jugar a les identificacions. Curiosament, quan ja tenia en ment parlar de gats, una amiga que no sabia el meu propòsit, em va fer arribar la pintura sencera de Goya: temo per la pobra urraca, pels pardals no, que estan engabiats.

 

 

 

 

 

 

 

aquest diumenge, lletres i músiques de la Gran Guerra

Saber y ganar, el programa degà de les emissions televisives peninsulars, dedica aquests dies una part del seu temps a rememorar la Gran Guerra, que va començar ara fa cent anys. Divendres, un dels concursants va explicar que la seua àvia centenària, i ja morta, nascuda a Florida, encara recordava una lletra que cantava de petita per saltar a corda i activitats semblants: "Johnny got his gun". Segurament el concursant es referia a "Over there", de George M. Cohan, que va aparèixer l'any 1917 i que es va convertir en un himne molt popular i idoni per a l'allistament dels soldats americans. La lletra diu així (copio de la Wiki tal qual):

Verse 1

Johnny, get your gun, get your gun, get your gun.

Take it on the run, on the run, on the run.

Hear them calling you and me,

Every Son of Liberty.

Hurry right away, no delay, go today.

Make your Daddy glad to have had such a lad.

Tell your sweetheart not to pine,

To be proud her boy's in line.

Verse 2

Johnny, get your gun, get your gun, get your gun.

Johnny, show the "Hun" you're a son-of-a-gun.

Hoist the flag and let her fly

Yankee Doodley do or die.

Pack your little kit, show your grit, do your bit.

Yankee[5] to the ranks from the towns and the tanks.

Make your Mother proud of you

And the old red-white-and-blue

Chorus

Over there, over there,

Send the word, send the word over there

That the Yanks are coming, the Yanks are coming

The drums rum-tumming everywhere.

So prepare, say a prayer,

Send the word, send the word to beware -

We'll be over, we're coming over,

And we won't come back till it's over, over there.

En una pel·lícula, protagonitzada per James Cagney en el paper de compositor i home de teatre, es pot veure el procés de creació:

També els anglesos (els britànics, irlandesos inclosos?) tenien les cançons adients, evidentment anteriors a "Over There". Una de les més conegudes era "It's A Long Way To Tipperary", que aquí deixo (té la inserció desactivada a You Tube) en la versió (1914) de John McCormack; a continuació, la lletra:

Up to mighty London

Came an Irishman one day.

As the streets are paved with gold

Sure, everyone was gay,

Singing songs of Piccadilly,

Strand and Leicester Square,

Till Paddy got excited,

Then he shouted to them there:

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

(repeat)

Paddy wrote a letter

To his Irish Molly-O,

Saying, "Should you not receive it,

Write and let me know!"

"If I make mistakes in spelling,

Molly, dear," said he,

"Remember, it's the pen that's bad,

Don't lay the blame on me!

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

Molly wrote a neat reply

To Irish Paddy-O,

Saying "Mike Maloney

Wants to marry me, and so

Leave the Strand and Piccadilly

Or you'll be to blame,

For love has fairly drove me silly:

Hoping you're the same!"

It's a long way to Tipperary,

It's a long way to go.

It's a long way to Tipperary

To the sweetest girl I know!

Goodbye, Piccadilly,

Farewell, Leicester Square!

It's a long long way to Tipperary,

But my heart's right there.

Una part de la lletra de les cançons de soldats difícilment passaria la censura de determinats grups de pressió actuals, però el temps i la història acullen la realitat, ja no dic la veritat, de bon grat. I acabo per avui amb una cançó francesa, “La Madelon” (1914, lletra de Louis Bosquet i música de Camille Robert). En aquest cas, oh sorpresa!, la passaré cantada en la seua llengua original (la de la cançó, no la de l'intèrpret) per Sara Montiel a El último cuplé (per cert, el gran duc Wladimir de Rúsia va interposar una querella perquè es va veure reflectit, ell o la família, pel personatge “immoral” que interpretava Alfredo Mayo, i la pel·lícula -èxit de taquilla- va haver de suspendre la seua projecció durant un curt període de temps.)

Pour le repos, le plaisir du militaire,
Il est là-bas à deux pas de la forêt
Une maison aux murs tout couverts de lierre
« Aux Tourlourous » c'est le nom du cabaret.
La servante est jeune et gentille,
Légère comme un papillon.
Comme son vin son œil pétille,
Nous l'appelons la Madelon
Nous en rêvons la nuit, nous y pensons le jour,
Ce n'est que Madelon mais pour nous c'est l'amourRefrain :
Quand Madelon vient nous servir à boire
Sous la tonnelle on frôle son jupon
Et chacun lui raconte une histoire
Une histoire à sa façon
La Madelon pour nous n'est pas sévère
Quand on lui prend la taille ou le menton
Elle rit, c'est tout le mal qu'elle sait faire
Madelon, Madelon, Madelon !

Nous avons tous au pays une payse
Qui nous attend et que l'on épousera
Mais elle est loin, bien trop loin pour qu'on lui dise
Ce qu'on fera quand la classe rentrera
En comptant les jours on soupire
Et quand le temps nous semble long
Tout ce qu'on ne peut pas lui dire
On va le dire à Madelon
On l'embrasse dans les coins. Elle dit « veux-tu finir… »
On s'figure que c'est l'autre, ça nous fait bien plaisir.

Refrain

Un caporal en képi de fantaisie
S'en fut trouver Madelon un beau matin
Et, fou d'amour, lui dit qu'elle était jolie
Et qu'il venait pour lui demander sa main
La Madelon, pas bête, en somme,
Lui répondit en souriant :
Et pourquoi prendrais-je un seul homme
Quand j'aime tout un régiment ?
Tes amis vont venir. Tu n'auras pas ma main
J'en ai bien trop besoin pour leur verser du vin.

 

 

Recordo d'una manera boirosa, sense referents identificables, que quan encara era infant, segurament més per haver vist la pel·lícula de la Sara Montiel que per francofília o per altres motius, jo, juntament amb altres nens de la meua edat, havíem fet una versió d'un sol vers de “La Madelon” que cantàvem amb veu aguda però potent i seguint escrupolosament la melodia:

LA MADELON, LES RODES FIRESTONE!

I repetíem inacabablement, obsessivament, entre rialles, aquesta introducció, ignorants, malgrat que el nostre era un poble de transportistes importants, que les Firistone no venien de França sinó d'Estats Units; però, estic segur que les Michelin no haurien lligat amb tanta força amb la Madelon. En aquell temps tots teníem un do poètic innat.

 

 

 

 

 

lleisme sospitós

La Joana arrufa les ceies instintivament quan li faig notar el seu ieisme en determinades paraules perquè aquest fenomen se sol considerar un defecte de la parla o altres coses pitjors, i és així en alguns casos, però en el seu es tracta d'una característica dialectal que a mi em diverteix i que de cap manera voldria per perdés, i encara menys si per corregir la seua pronúncia es tornés lleista i comences a parlar-me, a partir d'un procés de pseudocorrecció, de llogurts i coses semblants.

Des de fa uns dies tinc detectat un fenomen lleista singular que no sé si és espontani o respon a una petita venjança de la qual ignoro els motius. M'explicaré. Es tracta del programa de la 2 de TVE fet a Barcelona: Saber y ganar. Els qui l'han vist alguna vegada ja saben la seua mecànica, per als qui no el coneixen, diré que es un programa curt presentat per Jordi Hurtado en què diversos concursants han de respondre preguntes generals o força específiques de tots els àmbits del coneixement. Moltes preguntes les formula un personatge de qui no veiem la cara, és a dir, es tracta d'una veu en off. Durant els 15 anys del programa, “la veu” ha correspost Juanjo Cardenal, però darrerament, quan aquest ha patit algun contratemps, l'ha substituït Jordi Royo amb provada eficàcia. De tant en tant, Hurtado pregunta, mirant al buit o al cel, que és on se suposa que hi ha el senyor Royo: “ Senyor Royo, qué tenemos hoy en Última llamada...?”, o alguna cosa semblant. Molt bé, tot normal. Ara bé, si l'espectador veu el programa amb subtítols -no em pregunteu per què-, resulta que sovint el senyor Royo es converteix en senyor Rollo. Ep, aquí passa alguna cosa!

La primera vegada que vaig veure aquesta mostra escrita de lleisme, que és un fenomen poc freqüent, vaig pensar que es tractava d'un error, però com que el fet s'ha anat repetint i no crec que jo sigui l'únic que se n'ha adonat, he arribat a la conclusió que la cosa va més enllà. Què passa? No ho sé, però necessàriament hi ha d'haver diversos còmplices, i segur que Jordi Hurtado en sap alguna cosa. Sigui el que sigui, trobo que és lleig que els companys del senyor Royo esbombin urbi et orbi una característica de la seua personalitat que no hauria de traspassar l'àmbit estricte dels estudis de televisió o de la xafarderia privada. És lleig. I encara sort que el senyor Royo és una veu en off amb qui segur que m'he creuat, com molts altres, més d'una vegada per Barcelona sense identificar la seua cara.