Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris professions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris professions. Mostrar tots els missatges

5.7.16

filologia


No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

9.2.15

expansionar-se, amb moderació


El verb jubilar és, aparentment, un dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:

1. Eximir del servei per raó d'edat o impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina) assenyalant-li una pensió vitalícia.
2. Experimentar una alegria viva, expansiva.

És evident que cal actualitzar el diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia, ja en parlarem.

Jo, quan em vaig jubilar, em vaig acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.

De tota manera, passat ja un cert temps des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat. Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar; tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal boirós.

Però, vet aquí, que la setmana passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai, el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria, m'agradaria, l'ofici del protagonista:

1. Feina individual, per bé que es pugui compartir.
2. Horari nocturn, fins i tot de matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la gent.

Podria afegir altres ítems que em resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un problema.


18.7.12

estudis, professions i futurs

Sempre he trobat curiosa la gent que confon allò que ha estudiat amb més o menys aprofitament amb la feina que exerceix posteriorment, que poc tenir molta o poca relació amb els estudis. Hi ha, per exemple, el qui ha s'ha llicenciat (o qualsevol nom similar) en història medieval i diu que és historiador encara que s'hagi passat tota la vida treballant en una multinacional turística de la qual ha arribat a ser el director de no sé què en un territori del sud-est asiàtic de govern medievalitzant amb un sou, això sí, que supera  les expectatives que tenia quan va acabar la carrera i va començar la cursa.

No sé per què he començat escrivint això, deu ser perquè aquests dies he estat pensant en les expectatives de futur de la meua fillola gran que s'ha examinat de Selectivitat i el curs que ve començarà a estudiar una carrera encara no concretada en qualsevol de les universitats catalanes. Volia fer medicina, però el seu 11... no li permet entrar en cap de les facultats del país -ai, si hi ha hagués Facultat de Medicina a Vic, on la nota mitjana d'entrada és de 5...!- si no hi ha moviments de darrera hora. De moment ha estat admesa a Microbiologia i ja veurem com li va i si la satisfà el que estudia i, sobretot, el que exercirà.

M'ha semblat llegir en algun lloc que hi ha molta demanda a Medicina, també a Educació Infantil i a Educació Primària. Ignoro per què, encara que els motius deuen ser diversos. Suposo que alguns, com la meua fillola, hauran de triar de moment altres opcions que qui sap si els seran igualment interessants o si sempre els quedarà el pensament que el que realment volien era ser metges, o el que sigui. Poder cursar determinada carrera és des de fa temps una qüestió d'oferta i demanda (passo per alt els condicionaments econòmics) i a Medicina l'oferta és escassa. En canvi sembla que no deu ser tan limitada l'oferta de places de metges al país perquè, com tothom ha comprovat, s'han de cobrir amb professionals d'altres llocs. Alguns conciutadans es pregunten si la carrera d'aquests metges vingut de fora ha estat tan exigent com la dels d'aquí. La veritat és que això no té cap importància, és una altra vegada, la llei de l'oferta i la demanda a l'hora d'exercir una professió que, simplement, no coincideix amb oferta dels estudis. Que els metges de fora siguin més o menys efectius -compte amb la paraula efectius- que els formats aquí és una altra història sobre la qual podria opinar, però sense dades que donessin versemblança a la meua opinió.

Posats a opinar, fa temps que crec que un expedient acadèmic més brillant no és necessàriament sinònim de major efectivitat professional -aquí tocaria parlar una altra vegada d'efectivitat i competència-, sinó que a l'hora de la veritat hi ha molts altres factors que poden aconseguir uns resultats globals finals més satisfactoris, tant pel que fa a qui exerceix la seua professió com respecte als qui la gaudeixen o la pateixen.

18.12.07

Vergonya? De qui?

Llegeixo en una carta dels lectors al meu diari habitual la següent anècdota que van presenciar els qui signen l’escrit. Diuen que van coincidir en un bar amb Carod i aquest dirigint-se a la cambrera “d’un obvi origen sud-americà” li va preguntar en català si calia demanar a la barra o li prendrien nota a la taula. La cambrera va fer “un gest evident de no entendre el català”. A continuació Carod li va preguntar: “parlez vous français?”. I diuen: “La cambrera ni ha entès, ni ha pogut contestar”. Continuen els firmants: “No tenim paraules per explicar la vergonya que hem sentit en aquell moment com a barcelonins, com a catalans i sobretot com a persones. Així hem de tractar els immigrants?, ridiculitzant-los?”. Continua la carta concretant el càrrec que ocupa Carod en el govern de Catalunya.

Tema políticament delicat, parlar dels emigrants, i que ara no tocaré, però entenc que Carod no parlava amb una emigrant, sinó amb una cambrera. Amb una cambrera a qui el propietari o propietària del bar havia contractat perquè l’havia considerat idònia per servir els clients després d’haver entrevistat un nombre important o no de candidats i candidates al lloc de treball. Un propietari –o potser la cambrera era també la propietària?- que sap que regenta un servei en què alguns clients, no sé si pocs o molts, s’entesten a parlar una llengua –quina dèria!- oficial però minoritària en el conjunt de l’estat; clients que no solen manifestar si els importa molt o poc que els responguin en castellà, però que tenen tot el dret a parlar la seva pròpia llengua en el seu propi país. Per cert, si el client hagués estat un bàrbar que hagués parlat només anglès, que haguessin expressat a la seva carta.

Vergonya per parlar la pròpia llengua a casa? Mala consciència per voler que ens entenguin a Barcelona en català? Vergonya en nom meu, barceloní d’adopció, nascut a Catalunya i persona raonablement raonable? No, en nom meu, no. Vergonya per a ells i per tants altres que encara es confonen i ens volen confondre. Vergonya per als qui encara contracten, sovint amb sous miserables, personal poc preparat per a exercir un ofici. Vergonya per als qui cada dia mostrem l’altra galta, excepte per als qui ho fan amb gust.

Acaba la parella de lectors dient: “Liberté, egalité, fraternité, monsieur Carod”. Fantàstic, en aquest petit país que mai no ha fet ni farà una revolució, però sí algunes revoltes, ja va sent hora que, per començar, es compleixi el vell lema francès, que ja pocs es creuen, també en l’aspecte de liberté i el d’egalité -de germanor n'anem plens. Després ja en buscarem un de més modern. O potser no.