entre la nit i el dia

Se m'acut, així, sobtadament, que hi ha tres dies en el calendari que poden produir sentiments i percepcions completament oposades, depenent de les persones i del moment de la seua vida: Sant Joan, Nadal i Cap d'Any. No cal que digui res més ni al·ludeixi els indiferents.

Aquesta nit, mentre la foguera de la Sagrada Família - Sant Joan és fi i és principi- feia el seu cicle, mirava grans i petits. Quanta tendresa en aquests petits -ells i elles-, espantadissos o temeraris! Foc vell i foc nou, cremadissa, recomençament, ni que fos durant el temps que triga la fusta inútil a desaparèixer. Absència en la mirada per un moment, com en la de l'Ada, amb el fill en braços, endormiscat, cansat, el company a la vora, just abans que comencés la música. En tornar cap a casa, he pensat en l'avi de la cua d'aquest matí menjant la coca a casa, a fora els petards i els focs, potser també a dins espetecs suaus, harmònics, gairebé inaudibles ja.

Ara, que les cadències del trons s'allarguen i minva la seua intensitat busco en el llibre algun poema que confirmi el que dic. No en trobo cap, però, no sé per què, aquest ja em va bé, arribo al final:

Mira, noia, mira -ara que l'any

arriba fins al final de la xarranca-,
com n'és de prim, al terra, el traç de guix.
Que la seua llum blanca se t'allargui feliç,
davant l'escomesa o la tisorada dels dies,
fins que sàpigues arribada l'hora de rendir-te.
Llavors veuràs a l'altre costat de la música
una noia que mira una mar immensa
i les onades que, a mi, m'arriben
massa gastades i brutes al fons de la pupil·la.

Francesc Parcerisas: “La noia que mira” (fragment), a Seixanta-un poemes.

Encara algun tro que trenca la nit calma. Es tanca una finestra, o potser s'obre. Aviat serà dia.

 

 

fosa en negre

Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar

en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,

o si valdria més

que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

plugim de gener

Cau una pluja tan fina que el paraigua no sembla haver-la notat. El deixo a l'entrada, just abans de baixar les escales, a terra, perquè la paperera habilitada ja és plena. A la planta baixa no hi ha moviment. Pujo al pis. A l'esquerra, tot de gent escolta no sé qui que diu, crec, que, amb tots els respectes, la novel·la del XIX no li interessa, que ell està més per Cervantes. Imagino que desenvoluparà uns arguments convincents i subtils, enginyosos. La veu, potent amb l'ajuda del micro, m'acompanya mentre miro portades de còmics; la sento però no l'escolto, tampoc no sembla fer-li gaire cas Miquel de Palol, que parla al meu costat amb la seua acompanyant. M'allunyo de la veu, entro a la secció d'estudis literaris, miro, fullejo. A l'altra banda, vaig repassant ràpid els clàssics exposats damunt les taules. Baixo, la veu es va esvaint. Miro, fullejo agafo, vaig a la caixa, pago. Ningú m'ha agafat el paraigua. A l'entradeta, ja traspassada la porta de vidre, una dona acaba de botonar l'abric a la seua parella. Surten, surto. No estic segur si plou o són les gotetes que regalimen de les fulles dels arbres. Són agradablement fredes, però jo enyoro la pluja més càlida de l'abril.

No cal que toquem res.

Vine a poc a poc fins a mi:
tota la passió una teranyina
de saliva. Posa'm la veu ronca
sota el cap, el sexe al coixí,
els peus als dits, els ulls damunt el dia.
Posa'm la llengua cendrosa
on la llum es fa delit.
Ara vindrà l'hivern
però jo et penso tèbia com la lluna,
benvinguda com les gotes que parpellegen
dins la pluja dolça d'abril.

Francesc Parcerisas: Seixanta-un poemes. 2014.

Sant Jordi 2011

Crec que aquest serà el primer Sant Jordi en què estaré sense Internet des que escric al bloc i em recava no deixar alguna coseta, com cada any. Continuo, avui que és dilluns, sense saber quins llibres regalaré o insinuaré que em regalin, però voldria suggerir una lectura, perquè em sembla excel·lent i perquè ningú no cregui que quan parlava del seu autor em guiava cap sentiment negatiu envers la seva poesia, al contrari, m'agraden els seus poemes, força més, en el seu conjunt, que els de la majoria dels poetes que llegeixo. Alguns poden dir que, venint de mi, aquesta valoració, tan inconcreta per altra banda, no és cap garantia de la bondat de la seva obra. D'altres poden afirmar que llegeixo poc i faig males tries. No negaré res, que cadascú faci la seva lectura.

He triat un llibre de Francesc Parcerisas, publicat per primera vegada l'any 1983: L'edat d'or. Un conjunt de vint-i-sis poemes que devia escriure en la seva totalitat quan no li faltava gaire per arribar als quaranta anys. Un llibre de maduresa, equilibrat, que he anat llegint amb plaer des del primer al darrer poema, menys un que no diré. Em resulta difícil triar una poesia, però em decideixo per la que clou el poemari, aquesta mena de cant espiritual.


RETRAT DEL POETA


Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que e´s fosc
i es formen caramells de gel
a les taulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
¿Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?

Potser massa fred en aquest abril que ha estat tan calorós? Una vegada escrit el poema, veig que no em puc sostreure del desig de copiar-ne un altre. Diu Parcerisas al final del llibre, a “Endreces”: Alguns d'aquests poemes han estat llegits davant col·legues i alumnes en molt diverses ocasions, però sempre he trobat la mateixa comprensió i benevolença; per a tots ells és “Joventut procaç”:

Ara els veus som surten de les classes
espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
tot pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfega de llavis molsuts i cossos bruns,
per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil enveja.
¿És la luxúria de la ment que amanyaga
la dels cossos, o saber que encara esperen
l'agredolça revelació de l'experiència?
¿O és comprendre, justament, que no hi ha res
per evitar que també ells caiguin lentament,
al vell parany d'anar-se resignant al bo i dolent
mentre creuen, enganyats, que es comencen a conèixer?


Bé, segons hem acordat aquests darrers anys, bona diada a tothom! Plou? Jo, una vegada més, em queixaré, però no ho diré en veu alta, que un altre any ningú m'ha regalat una rosa, ni que sigui groga i no faci cap olor.

Josep Carner, Francesc Parcerisas (2)

Com que no se m'acut altra cosa, agafo el tren i faig cap a Lleida. Ara que ja hi sóc, no tinc ganes de sortir de l'estació. No importa, a la fi són les arribades i les sortides, les que marquen els ritmes dels llocs. El mes de maig és calorós a la ciutat, fins i tot sota els coberts de les vies. Fullejo un “adn” en la seva versió local:

Francesc Parcerisas, nacido en Begues (Barcelona), ha participado esta semana en "De poeta a poeta", el ciclo de poesía contemporánea en el que numerosos autores hablan sobre sus referentes en literatura, organizado por CaixaFòrum en Barcelona.
Los referentes literarios de Parcerisas se han formado a partir de autores como el propio Carner, Kavafis, Heany y Durrell, entre otros, cuya obra ha leído como aficionado, poeta, traductor, crítico o profesor.
Una de las poesías de Carner con la que Parcerisas se identifica más es "L'estiu fecund al jardinet", porque, según el profesor, tiene voluntad de dar "un cierto sentido al poema", característica que considera también uno de sus rasgos de identidad.
En este aspecto, Parcerisas ha explicado que una similitud entre ambos -o una característica de Carner con la que se identifica- es "la poesía que no es demasiado evidente en una primera lectura", aquella que, detrás de su estructura, supura la emoción y el mensaje.
"Carner me interesa por la cuestión léxica, por su manera de construir los poemas, pero, sobre todo, porque a menudo es un autor mal leído, sólo desde la superficie".
A juicio de Parcerisas, la construcción poética de Carner es "muy efectiva de cara afuera" y, tan delicada, que hace que el lector, con frecuencia, piense que es más superficial y vacía de lo que en realidad es.
De hecho, la lectura que se debe hacer -según Parcerisas- es la que advierte la contención de la emoción del poeta y su medida de las palabras, "muy antirromántica", abandonado el yo y adquiriendo una expresión sutil.

adn , 17/5/2009

Continuo llegint per sobre què diu Parcerisas dels altres poetes. Penso que la seva lectura de Carner no és diferent de la que feia l'any 1971, simplement ha tingut més temps per donar-li voltes. Com que ja no se m'acut què fer a Lleida, torno a Barcelona i llegeixo el poema que esmentava Parcerisas. Copio primer una versió antiga, manuscrita, , que tenia un altre nom, i després la definitiva (qui sap si Carner encara la va modificar).

L'istiu al jardinet

Si el sol de l'istiu ens veda,
terrífic, de caminâ,
l'acàcia de bola fa
remor d'enagos de seda.

Altra cosa no demanis
que el jardinet, el rassés
on sospiren els rosés
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç.

I pensi el quiet magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant que dus al sí.



L'estiu fecund al jardinet
Si el dia és ardent i ens veda,
terrífic, de caminar,
aquesta acàcia fa
un so d'enagos de seda.

Altra joia no demanis
que el jardinet, el recer
a on sospira el roser
i fan xiscles els geranis.

Menja't un préssec mollàs,
clou els ulls i sent la nota
llunyana de la granota
en algun fresquíssim jaç

I fixa el callat magí
en cosa oculta i divina:
en el càntir de la mina
o l'infant a dintre el si.

onades: Josep Carner, Francesc Parcerisas (I)

La pervivència – i la valoració- de la poesia, o del conte o de la novel·la o de la pintura... o del que sigui, de què depèn? Un poeta -o qui sigui- que es celebrat en el seu temps pots ser menystingut o relativitzat posteriorment, fins i tot oblidat. Fins i tot en un mateix moment, una obra -del tipus que sigui- pot tenir lectures i valoracions tan diverses com lectors, espectadors, oients tingui. Pot ser apassionant, si és que la literatura -o el que sigui- encara apassiona, veure com el temps crea onades o algunes vegades tsunamis: ara puja, ara baixa, ara engoleix, ara fa ressorgir. Per exemple, agafem dos noms, un, el del mar, el de l'onada que es mou l'any 70 i que amb el temps serà objecte; l'altre el de l'objecte que es bressa en aquesta o altres onades -i que un dia va ser onada, mar i hi ha qui creu que era oceà- sense poder fer res més que deixar-se portar: Parcerisas i Carner. Diu el primer:

Totes les generalitzacions són arriscades, però en faré una. Cal que ens plantegem de debò les possibilitats reals de tota la “represa” catalana (...) La voluntat ha estat molt clara, i això diu molt i reconforta, però també és segur que s'havia produït certa “inflació”. A nivell de tot i de tothom. És per això que resulta una mica trist haver de cercar figures, patums, “generacions” (...) Qui s'ho valgui ja trobarà el lloc que li escau, i tots ajudarem que sigui així, però jo encara sóc dels que penso que cal obrir-se una mica, ens queden encara moltes coses per pair.
Un cas a part, però que per mi encara ha tingut importància. He hagut de donar un parell de classes sobre Riba i ara dues més sobre Carner. Doncs bé, davant nois anglesos, que no tenen res a veure amb la “pàtria”, em veig obligat a fer que els autors donin alguna cosa que per als alumnes pugui ser vigent. I saps què? Riba encara ha donat una mica de suc -difícil d'esprémer és cert-, però Carner, noi, sembla una toia: no diu res.
Ja veus que exagero, però l'exageració és una bona arma. De tota manera també per a mi mateix és cert que Carner no és un autor de qui pugui aprendre (fora d'algunes paraules, alguns adjectius)...
Carta de Francesc Parcerisas adreçada -Bristol, novembre de 1969- a Francesc Vallverdú. De La generació literària dels 70.

El jove poeta que llegeix el vell poeta a algun possible futur poeta. I els futurs poetes reben allò que sent el jove poeta, perquè el vell poeta existeix a través de la veu del seu lector, a no ser que el futurs poetes llegeixen amb una veu autònoma, que sempre costa.

Jo, que no sóc poeta, penso si els meus possibles futurs poetes de primer de batxillerat, sense cap veu més que la seva, es decantarien pel poema que tenen a l'Antologia, a part de “Bèlgica”, o triarien el que feia poc que havia escrit Parcerisas. Havent pensat el meu pensament, penso que cal deixar que passi el temps i la saviesa, o no, que comporta. I que la mar, els fluxos i refluxos, mai no s'atura, i, en el fons, mai no canvia.



CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.


¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?


¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
 
Josep Carner
 
 

NAPALM



                   I had in mind to begin this article
                  with an exact description of the
                 burning of a human being by napalm.
                    MERVIN JONES “Dirty Hands”.
                   New Statesman, 27-I-67


Em ballen pel cap llums incendiàries, napalm,
coets de revetlla, uniformes i estrelles esclatant pels aires.
Em ballen pel cap, en començar aquest poema,
l’estèril foc dels crits, la negra proximitat del dolor
i una tibant i minsa, fluixa corda, d’esperances.
L’incendi dels cossos, la sàdica, mística flama,
l’aroma cremada, devastat infern de la mort,
la cendrosa calor de la sang exposada, el buit 
mortífer d’un retall capriciós: una sabata, la vida.
I el sol ferit en aquesta espantosa contrada.
La verdor dels palmerars, l’aire suau de les fulles
són un forn de lents gemecs i trossos de carn humana
que semblen tenir vida pròpia. L’anatomia clàssica
no té noms per a aquestes guspires ridícules.
Em ballen pel cap els noms coneguts dels responsables
i la impotència és tan gran que voldria atiar la seva pira.
 
Francesc Parcerisas