22.1.15

fosa en negre


Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar
en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,
o si valdria més
que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

4 comentaris:

País Secret ha dit...


No sé si tinc permís per interrogar-me , però ho faig i penso que tan se val si n'hi ha prou o no, si en sabem o estem capacitats. Les paraules són eines prou útils quan no tenim ales per fer-les bategar.Segurament que els corbs ens envegen i no ho sabem.

M'agrada aquest Símic, remou.

Assum ha dit...

Sí que remou! Amb aquestes imatges evocadores que remeten a experiències viscudes i al pas del temps.
També imatge futura molt suggerent:)
Final inquietant, aquest corb...

Carme Rosanas ha dit...

Ho trobo molt difícil ser corb...

miquel ha dit...

Bé hem de parlar, A. Les paraules, esclar, són útils i inútils, relaxants i enervants, sàvies o ximples... De tot una mica, però és el que tenim (a més dels silencis)Els corbs no m'agraden gaire, potser és per la mala fama.
Quan passis per la llibreria, fullejat el llibre, a veure que et sembla.


I jo afegiria, Assum, que remou també perquè és clar, poèticament clar.
Sí, sí, inquietant...I queda la incògnita: què fan els corbs?


A tu et seria impossible, Carme :-)