ara que l'ou ja no balla

Diu Aaron Pallarés en el seu brevíssim llibre Temptativa d’aproximació als músics de carrer (editorial l’Àlia): "Bàsicament hi ha dos tipus de músics de carrer, els que comencen i els que acaben, la resta són anècdotes. Dels primers encara en sabem ben poc, dels segons ens interessa poca cosa...”

A l’entorn de la catedral hi ha tres carrers on gairebé sempre es pot escoltar música: el carrer de Santa Llúcia, curtíssim i relativament ample, que es troba entre el carrer del Bisbe i la plaça de la Seu; el carrer de la Pietat, laberíntic dintre de la seva insignificància i més estret, que circumval·la la catedral pel darrere i va a parar al carrer dels Comtes; el carrer dels Comtes té una placeta, la sant Iu, que sembla feta a posta per servir d’escenari –de cara a la porta del museu Marès- als cantants i músics més intimistes. Els dos darrers tenen unes condicions excepcionals per ampliar els sons que surten dels instruments dels músics i de les veus dels cantants; ajuda a la propagació el fet que són menys transitats que el primer.

El cantant d’òpera (em fa vergonya no saber el seu nom), com que té una veu prou important, s’instal·la al carrer de Santa Llúcia, just davant de la casa de l’Ardiaca. Fa anys que el veig allà. Ara, al bon temps, vesteix uns pantalons foscos i una jaqueta blanca, potser de fil, i du al coll un fulard deixat anar, però curosament equilibrat. L’acompanyen els seus incondicionals, la majoria ja grans, que seuen a les escales o es porten els seus propis seients. El cantant (em sap greu continuar sense saber el seu nom), fica el CD parsimoniosament al reproductor, somriu, i comença l’actuació variada i poliglota. Segons el dia, entre el carrer del Bisbe i el de Santa Llúcia és forma una petita barrera d’espectadors fidels o passavolants que en algun moment arriben a participar i a fer-se còmplices del seu cant. De tant en tant, algun vianant creua l’escenari i s’afegeix al públic o continua impertèrrit el seu camí. El cantant acaba la seva interpretació: aplaudiments, somriure, salutació i una altra peça.

Aquest cap de setmana, el cantant ha hagut de sofrir la rivalitat del ball de la casa de l’Ardiaca. Espectadors nous i vells del misteri de l’ou ("Hòstia, Cristo ha dejado estos días sus huevos por todas partes", em diu un company improvisat de passejada que mena un carret ple d’andròmines i és coneixedor escèptic del misteri dels ous). El dissabte la cua és llarga, tothom fa fotos, alguns aprofiten, a més, la jornada de portes obertes. La veu del cantant es barreja amb el xivarri dels admiradors de l’ou, però no hi fa res, ell continua, potser un pèl distret, desgranant el seu repertori. Quan acaba la cançó, alguns admiradors novells, cansats de l’inútil bellugueig de l’ou, l’aplaudeixen des del primer pis. El cantant fa veure que no els veus, que no sent els seus aplaudiments, però se sap guanyador; saluda, somriu i comença una altra cançó. Pel carrer del Bisbe, la corrua de gent és interminable, alguns s’aturen, d’altres continuen el seu camí. El cantant continuarà encarà una bona estona; finalment, recollirà el seu material i potser anirà a sopar amb alguns dels seus admiradors i... De la història personal dels cantants de carrer, Pallarés a penes en parla en el seu llibre. No importa, el cantant, sigui qui sigui, tornarà a cantar la propera setmana, el mes que ve, l’any que ve. Cantarà per a ell i per als qui es vulguin aturar una estona abans de continuar amb tantes coses imprescindibles com encara els queden a fer abans que s’acabi el dia, la setmana, el mes, l’any, la vida.



(Els que heu mirat el vídeo em disculpareu l'error en els crèdits que ja esmenaré: sempre em faig un embolic amb els noms de les santes)