Vam entrar a la
llibreria Canuda (o Cervantes) sense més intenció que la de fer una
de les darreres visites. Després d'expressar el meu condol al
propietari, que encara no sap si tancarà aquest any o el que ve i
que m'ensenyés des de la porta quines altres botigues del carrer
aviat seran magatzem de roba d'uniforme de temporada, vam anar
recorrent les verticalitats i horitzontalitats de llibres. No vam
baixar al soterrani ni vam obrir portes amb encara més llibres on
potser algú estava enllestint comandes d'internet.
Títols i títols de tots els temps, de temps aturat i de temps que ningú sap cap on corre. Desitjos, lleus, de fer nit entre les taules en un llit de campanya quan la son es presenti i de retornar al viatge de mirades de lloms, de portades i de pàgines triades a l'atzar. Mentrestant, els qui entren i surten, els qui donen el condol i els nouvinguts, els qui fan una pausa i els qui busquen...
M'emporto un llibre que relliga exemplars de “La novel·la nova” del maig a l'agost de 1919: L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (encara no tenia aquesta versió incompleta), L'esperit triomfa, de Joaquim Civera, una peça en un acte de títol poc adequat en els temps presents, Per les donzelles de color de rosa, de Joan Francesc Vidal (el rosa va de baixa o és massa rosa) i les magnífiques Cartes d'amor de la portuguesa Mariana Alcoforado, traduïdes per Ribera-Rovira.
En sortir, penso que potser aviat desapareixerà la llibreria Selvaggio, del carrer Freneria, que obre quan vol, perquè el fill es dedica a altres màgies i que quan l'Àngel Batlle, sense descendència, em sembla, decideixi que ja en té prou, algú trobarà llibres i llibres en cambres i pisos que... Què? I tants d'altres dels que encara queden.
No s'hi pot fer res. Què vol dir que no s'hi pot fer res? És que l'Ajuntament de Barcelona és incapaç de vetllar per la seua ciutat i pels seus ciutadans? És que l'ajuntament té un pla per convertir la ciutat en un desert de carrers uniformes i monòtons per a gaudi momentani i insubstancial dels d'ara vinc i ara me'n vaig? Renuncio a les voreres més amples de no sé on que costaran el manteniment de 50 llibreries en perill d'extinció. Que l'ajuntament compri els locals i els cedeixi als seus propietaris a un preu raonable. Que no s'estengui més aquesta taca d'inanitat cultural per la ciutat. Que els qui distribueixen els meus impostos vagin a les llibreries de vell i que no en surtin fins que tinguin idees noves. Que esforcin les seues ments petites fins que siguin grans o, si no pot ser, mitjanes. Que pensin, ells i nosaltres, que la riquesa material i cultural -no m'atreveixo a dir moral- d'un país s'enfonsa quan només hi ha una fórmula -o dues o tres- per mantenir-la.
Dos dies més tard de la visita a la Canuda, m'arriba un mail que anuncia el tancament definitiu de la botiga Etnomusic, del carrer Bonsuccés. El dia 21 d'aquest mes ens inviten, a partir de les set de la tarda, a un vi de comiat. S'accepten visitants amb guitarres i ampolles del que sigui, i a participar en la liquidació de discos, samarretes i fins i tot els prestatges. Les llibreries tenen molt menys ritme en els comiats. És comprensible.
4 comentaris:
Diria que és el final d'una època, d'una època comercial i cultural, els temps canvien i potser cal acceptar-ho. Quin remei toca.
A Canuda sempre hi he vist més gent badant que no pas comprant. Tot i que és un lloc per a mi gairebé sagrat i de culte l'organització dels volums és força caòtica per manca d'espai.
El llibre de segona -o tercera o quarta- mà ha generat un comerç actiu a la xarxa on segurament aniran a parar molts volums, afortunadament. Ho he sentit comentat a llibreters de vell de Sant Antoni i jo mateixa n'he comprat uns quants, ja compro més llibres vells que nous, no sé si és l'edat.
De fet, era una mort anunciada. El pitjor de tot és que ja sabem com van aquestes substitucions comercials, locals destrossats i renovats, sense aparadors, amb música estrident i frivolitats tèxtils cosides per ves a saber quina mà d'obra llunyana i explotada. I van...
No té a a veure amb el tema i potser ja llegeixes el blog, però crec que pot ser del teu interès:
http://mitrophane.vefblog.net/98.html#De_la_ignorancia_dels_correctors
Sembla que és una tendència de moltes altres ciutats europees,
algunes ho resolen millor que d´altres com Londres per exemple, si has llegit l´article de la V. d´avui, a París, l´Ajuntament hi posa fre, també sembla que el procés no té perquè ser irreversible, hi ha llibreries que han fet el camí d´anada i tornada...
Sempre ens quedarà la literatura per somiar:
"Quizá me engañen la vejez y el temor, pero sospecho que la especie humana -la única- està por extinguirse y que la Biblioteca perdurarà:iluminada, solitaria, infinita, perfectamente inmóvil, armada de volúmenes preciosos, inutil, incorruptible, secreta."
J. L. Borges LA BIBLIOTECA DE BABEL
Júlia, segurament els de la Canuda continuaran venent llibres per internet, com ja fan ara i com ja fan altres llibreries que no tenen un espai físic obert al públic., cosa que no evitarà que nosaltres ens sentim cada vegada més orfes en els nostres recorreguts ciutadans. Què puc afegir al que ja hem parlat altres vegades. Ara, estic segur que els polítics, que es gasten tan alegrement els diners, haurien d'imaginar solucions mitjanament satisfactòries en casos semblants.
Moltes gràcies per l'enllaç, certament del meu interés (m'atreveixo a accentuar en tancat :-)
Assum, sí que he llegit l'article d'avui en què es parla sobre el tema. A Barcelona, molta publicitat sobre la imaginació, etc., però institucionalment -i una mica de tot tipus- és d'un cosmopolitisme provincià que aclapara.
Em temo que Borges s'equivocava: aquí no perdurarà res de res.
Publica un comentari a l'entrada