música per a ballar o escoltar

Fa a Figueres una calor infernal -al menys d'infern de pecat venial, que és el màxim que es pot trobar en aquestes terres si no es té tendència a burxar gaire. Els comerciants de la ciutat i alguns de fora han muntat a la Rambla uns tendals, sobretot de roba, que es constitueixen en simulacre d'oasi sense aigua per protegir-se del sol atuïdor. Als bars, terrasses i interiors, els vianants que han desistit de formiguejar a ritme lent cerquen en els refrescos -alguns es dediquen al alcohol per oblidar- un miratge momentani de frescor d'utilitat momentània.

Com que no estem segurs d'arribar al museu Dalí, massa enlairat, ens decidim pel de l'Empordà que ens ve més a mà, el preu de l'entrada és més assequible, l'obra exposada és més variada i tenim la seguretat que no trobarem tants refugiats. Efectivament, per dos euros, que no ens donen dret a cap refresc que entri per la boca, ens trobem amb tres pisos, més la planta baixa, exclusivament per a nosaltres. Al primer pis han muntat fins al dia 1 de novembre una exposició sobre Pep Ventura, inventor de la sardana llarga. És una exposició amb força material gràfic i sonor, inclosos uns dibuixos de Dalí, que té un subtítol que ens sembla molt ben trobat i que podríem discutir llargament: quan la sardana era un ball de moda. S'han de ballar els balls que foren moda fa tants anys? Poden tornar posar-se de moda? En fi... No es tracta de parlar només de Pep Ventura, sinó, i aquesta és la gràcia, de contextualitzar la sardana, de parlar d'una època, de mostrar la societat i la política del moment. Ens sap greu no poder ser presents en alguna de les visites guiades que farà l'Anna Costal, comissària de l'exposició el 16 d'agost, el 26 de setembre o el 17 d'octubre; o, sobretot, la del 10 de setembre, en que el quartet La nova Euterpe, oferirà peces inèdites del músic. També ens planyem pel fet que encara no hagin editat el catàleg i el CD anunciat amb material del compositor, però confiem que quan ho facin ens avisin.

Per als qui no coneixen Pep Ventura i encara no han vist l'exposició, deixo un petit fragment de Pla i un enregistrament d'una peça seva trobada a YouTube, tot recordant que l'exposició va més enllà.

De sardanes -dit sigui modestament- n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes (cosa que sembla que pot objectivament acceptar-se), és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.

La música de Pep Ventura, sentit en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra atonia vital, que amaguem darrere la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.

A qui no ha sentit “Per tu ploro” o el “Cant dels ocells” sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades dels xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de compondre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla. El meu país.






I ja posats, ni que sigui per aprofitar el preu de l'entrada, pugem a la segona i tercera planta, amb una interessant i eclèctica mostra de pintura i escultura dels segles XIX i XX. Quin plaer -i quina decepció-, tot aquest material només per a nosaltres! Ni millor ni pitjor, però sentimentalment propers, m'entretinc -ningú no em destorba- amb un autoretrat i dos paisatges verticals que desconeixia del pintor tortosí Gimeno.

La calor encara és intensa quan sortim del museu per voltar pels carrers adjacents, de manera que finalment busquem aixopluc al Museu de Joguet. A la planta baixa, una exposició modesta dedicada a Joan Amades: llibres, auques en paper i reproduccions augmentades. Em crida l'atenció que hagin triat peces de Frederic Mompou de música de fons.

De tornada a casa, un núvol immens amb forma de bolet ens enganya prometent una pluja reparadora que no arribarà. No té cap importància, assumim que som a l'agost.

sobre la pintura

Hi havia un temps en què em molestava la meva manca d’educació musical, arquitectònica, pictòrica, etc. , i la meva insensibilitat; ara, també. En altres temps, buscava culpables; ara no, perquè he arribat a la conclusió que en part m’hauria d’autocondemnar.

Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.

En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.

Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.

M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.