Fa a Figueres una calor infernal -al menys d'infern de pecat venial, que és el màxim que es pot trobar en aquestes terres si no es té tendència a burxar gaire. Els comerciants de la ciutat i alguns de fora han muntat a la Rambla uns tendals, sobretot de roba, que es constitueixen en simulacre d'oasi sense aigua per protegir-se del sol atuïdor. Als bars, terrasses i interiors, els vianants que han desistit de formiguejar a ritme lent cerquen en els refrescos -alguns es dediquen al alcohol per oblidar- un miratge momentani de frescor d'utilitat momentània.
Com que no estem segurs d'arribar al museu Dalí, massa enlairat, ens decidim pel de l'Empordà que ens ve més a mà, el preu de l'entrada és més assequible, l'obra exposada és més variada i tenim la seguretat que no trobarem tants refugiats. Efectivament, per dos euros, que no ens donen dret a cap refresc que entri per la boca, ens trobem amb tres pisos, més la planta baixa, exclusivament per a nosaltres. Al primer pis han muntat fins al dia 1 de novembre una exposició sobre Pep Ventura, inventor de la sardana llarga. És una exposició amb força material gràfic i sonor, inclosos uns dibuixos de Dalí, que té un subtítol que ens sembla molt ben trobat i que podríem discutir llargament: quan la sardana era un ball de moda. S'han de ballar els balls que foren moda fa tants anys? Poden tornar posar-se de moda? En fi... No es tracta de parlar només de Pep Ventura, sinó, i aquesta és la gràcia, de contextualitzar la sardana, de parlar d'una època, de mostrar la societat i la política del moment. Ens sap greu no poder ser presents en alguna de les visites guiades que farà l'Anna Costal, comissària de l'exposició el 16 d'agost, el 26 de setembre o el 17 d'octubre; o, sobretot, la del 10 de setembre, en que el quartet La nova Euterpe, oferirà peces inèdites del músic. També ens planyem pel fet que encara no hagin editat el catàleg i el CD anunciat amb material del compositor, però confiem que quan ho facin ens avisin.
Per als qui no coneixen Pep Ventura i encara no han vist l'exposició, deixo un petit fragment de Pla i un enregistrament d'una peça seva trobada a YouTube, tot recordant que l'exposició va més enllà.
De sardanes -dit sigui modestament- n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes (cosa que sembla que pot objectivament acceptar-se), és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.
La música de Pep Ventura, sentit en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra atonia vital, que amaguem darrere la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.
A qui no ha sentit “Per tu ploro” o el “Cant dels ocells” sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades dels xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de compondre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.
Josep Pla. El meu país.
I ja posats, ni que sigui per aprofitar el preu de l'entrada, pugem a la segona i tercera planta, amb una interessant i eclèctica mostra de pintura i escultura dels segles XIX i XX. Quin plaer -i quina decepció-, tot aquest material només per a nosaltres! Ni millor ni pitjor, però sentimentalment propers, m'entretinc -ningú no em destorba- amb un autoretrat i dos paisatges verticals que desconeixia del pintor tortosí Gimeno.
La calor encara és intensa quan sortim del museu per voltar pels carrers adjacents, de manera que finalment busquem aixopluc al Museu de Joguet. A la planta baixa, una exposició modesta dedicada a Joan Amades: llibres, auques en paper i reproduccions augmentades. Em crida l'atenció que hagin triat peces de Frederic Mompou de música de fons.
De tornada a casa, un núvol immens amb forma de bolet ens enganya prometent una pluja reparadora que no arribarà. No té cap importància, assumim que som a l'agost.
Com que no estem segurs d'arribar al museu Dalí, massa enlairat, ens decidim pel de l'Empordà que ens ve més a mà, el preu de l'entrada és més assequible, l'obra exposada és més variada i tenim la seguretat que no trobarem tants refugiats. Efectivament, per dos euros, que no ens donen dret a cap refresc que entri per la boca, ens trobem amb tres pisos, més la planta baixa, exclusivament per a nosaltres. Al primer pis han muntat fins al dia 1 de novembre una exposició sobre Pep Ventura, inventor de la sardana llarga. És una exposició amb força material gràfic i sonor, inclosos uns dibuixos de Dalí, que té un subtítol que ens sembla molt ben trobat i que podríem discutir llargament: quan la sardana era un ball de moda. S'han de ballar els balls que foren moda fa tants anys? Poden tornar posar-se de moda? En fi... No es tracta de parlar només de Pep Ventura, sinó, i aquesta és la gràcia, de contextualitzar la sardana, de parlar d'una època, de mostrar la societat i la política del moment. Ens sap greu no poder ser presents en alguna de les visites guiades que farà l'Anna Costal, comissària de l'exposició el 16 d'agost, el 26 de setembre o el 17 d'octubre; o, sobretot, la del 10 de setembre, en que el quartet La nova Euterpe, oferirà peces inèdites del músic. També ens planyem pel fet que encara no hagin editat el catàleg i el CD anunciat amb material del compositor, però confiem que quan ho facin ens avisin.
Per als qui no coneixen Pep Ventura i encara no han vist l'exposició, deixo un petit fragment de Pla i un enregistrament d'una peça seva trobada a YouTube, tot recordant que l'exposició va més enllà.
De sardanes -dit sigui modestament- n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes (cosa que sembla que pot objectivament acceptar-se), és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.
La música de Pep Ventura, sentit en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra atonia vital, que amaguem darrere la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.
A qui no ha sentit “Per tu ploro” o el “Cant dels ocells” sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades dels xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de compondre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.
Josep Pla. El meu país.
I ja posats, ni que sigui per aprofitar el preu de l'entrada, pugem a la segona i tercera planta, amb una interessant i eclèctica mostra de pintura i escultura dels segles XIX i XX. Quin plaer -i quina decepció-, tot aquest material només per a nosaltres! Ni millor ni pitjor, però sentimentalment propers, m'entretinc -ningú no em destorba- amb un autoretrat i dos paisatges verticals que desconeixia del pintor tortosí Gimeno.La calor encara és intensa quan sortim del museu per voltar pels carrers adjacents, de manera que finalment busquem aixopluc al Museu de Joguet. A la planta baixa, una exposició modesta dedicada a Joan Amades: llibres, auques en paper i reproduccions augmentades. Em crida l'atenció que hagin triat peces de Frederic Mompou de música de fons.
De tornada a casa, un núvol immens amb forma de bolet ens enganya prometent una pluja reparadora que no arribarà. No té cap importància, assumim que som a l'agost.
2 comentaris:
Vaja, de vacances a la meva vila natal... El Dali, a l'estiu, és una pena capital, t'ho ben juro... Una abraçada!
Aquesta vegada de passada, zel, però sempre amb ganes de tornar-hi.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada