avui visc(a) sant Antoni!

Sant Antoni governa l’oli

J. Amades: Costumari català

Tal dia com avui de fa 51 anys, va morir Joan Amades i avui s’ha celebrat la cloenda de l’any que se li ha dedicat. Tal dia com avui, molts pobles del país celebren, més que d’altres diades, la festivitat de Sant Antoni abat, també conegut com el Gran o d’Egipte o, més popularment, del porquet, o del tocinet, segons allà on anem a parar.

Per a figues, la Figuera,
per a tomates, Ascó,
i per a xiques boniques
el poble del Perelló.

popular


Acabada la recol·lecció de les olives, els pagesos del Perelló faran un parèntesi en la seva activitat per celebrar la seva festa i la de tot el poble. No sabria dir quants anys fa que no vaig al Perelló per la Festa Major que aquest any duraran fins al dimecres. Anys sense el ball de la nit o el del vermut del migdia –el de la tarda sempre m’agafava descol·locat- on rarament ballava. Anys sense el ball de la darrera, on el que pagava més s’emportava una coca. Anys sense pujar als autos de xoc o d’apuntar a les boles o els escuradents de les parades de tir amb carrabines que un tenia la sensació que no estaven prou ajustades. Anys sense saber qui guanya el concurs literari (el 28è) que aquest any presideix Oriol Izquierdo. No sé si tindré cap notícia de qui ha guanyat el concurs fotogràfic (“No han d’haver estat tractades digitalment”). Qui són la pubilla i les damisel·les de les festes? Anys sense tastar el calmant, que en altres lloc anomenen cremat, que enganya fent pensar que no fa fred. Llegeixo que aquest any se celebra el III Concurs del Calmant i que l’organització facilita cassola, cullerot, rom, sucre i cafè; els ingredients, a càrrec dels participants; primer premi: “Joc de calmant de terrissa de 12 tasses”. Anys sense assistir a la benedicció dels animals, pocs matxos deuen quedar, si és que en queda algun. Anys sense olorar l’olor de fusta de les oliveres que crema a les estufes, si és que encara queden estufes que cremen fusta d’olivera... I tantes altres coses.

Quan faci més bo, aniré a comprar unes quantes garrafes de l’oli novell que ja no ho serà tant, però continuarà sent excel·lent, i una mica de mel i un xic de pa per tastar l’un i l’altra, i ja posats... I a l’estiu, pujarem a l’ermita i contemplarem el poble a una banda i el delta a l’altra; i també anirem a la torre dels moros, que no era dels moros ni en va veure cap, però tant se val: el poble a l’esquerra i la mar a la dreta, amb la Cala, que si és a la tarda, acollirà les barques que tornen de pescar. I si el dia és molt i molt clar...

música per a ballar o escoltar

Fa a Figueres una calor infernal -al menys d'infern de pecat venial, que és el màxim que es pot trobar en aquestes terres si no es té tendència a burxar gaire. Els comerciants de la ciutat i alguns de fora han muntat a la Rambla uns tendals, sobretot de roba, que es constitueixen en simulacre d'oasi sense aigua per protegir-se del sol atuïdor. Als bars, terrasses i interiors, els vianants que han desistit de formiguejar a ritme lent cerquen en els refrescos -alguns es dediquen al alcohol per oblidar- un miratge momentani de frescor d'utilitat momentània.

Com que no estem segurs d'arribar al museu Dalí, massa enlairat, ens decidim pel de l'Empordà que ens ve més a mà, el preu de l'entrada és més assequible, l'obra exposada és més variada i tenim la seguretat que no trobarem tants refugiats. Efectivament, per dos euros, que no ens donen dret a cap refresc que entri per la boca, ens trobem amb tres pisos, més la planta baixa, exclusivament per a nosaltres. Al primer pis han muntat fins al dia 1 de novembre una exposició sobre Pep Ventura, inventor de la sardana llarga. És una exposició amb força material gràfic i sonor, inclosos uns dibuixos de Dalí, que té un subtítol que ens sembla molt ben trobat i que podríem discutir llargament: quan la sardana era un ball de moda. S'han de ballar els balls que foren moda fa tants anys? Poden tornar posar-se de moda? En fi... No es tracta de parlar només de Pep Ventura, sinó, i aquesta és la gràcia, de contextualitzar la sardana, de parlar d'una època, de mostrar la societat i la política del moment. Ens sap greu no poder ser presents en alguna de les visites guiades que farà l'Anna Costal, comissària de l'exposició el 16 d'agost, el 26 de setembre o el 17 d'octubre; o, sobretot, la del 10 de setembre, en que el quartet La nova Euterpe, oferirà peces inèdites del músic. També ens planyem pel fet que encara no hagin editat el catàleg i el CD anunciat amb material del compositor, però confiem que quan ho facin ens avisin.

Per als qui no coneixen Pep Ventura i encara no han vist l'exposició, deixo un petit fragment de Pla i un enregistrament d'una peça seva trobada a YouTube, tot recordant que l'exposició va més enllà.

De sardanes -dit sigui modestament- n'hi ha de dues classes: n'hi ha algunes de bones, poques, i una quantitat considerable d'horribles. Suposant que Josep Ventura hagués escrit quatre-centes sardanes (cosa que sembla que pot objectivament acceptar-se), és de tota evidència que en aquesta massa n'hi ha una dotzena de bones, literalment immortals, sobretot si hom les situa en l'ambient que que serví per a crear-les. La influència del genius loci sobre Ventura fou decisiva. Jo he sentit les sardanes de Pep Ventura a l'Empordà, donades per les velles, desballestades cobles del país. L'aire es poblava de melodies que encenien la cara dels pagesos i de la xurma marítima.

La música de Pep Ventura, sentit en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra atonia vital, que amaguem darrere la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.

A qui no ha sentit “Per tu ploro” o el “Cant dels ocells” sobre determinats, preciosos paisatges del meu país, cap al tard, en un poble decrèpit i torrat pel sol dels segles, amb les vorades dels xiprers tocades pel sol morent, li serà difícil de compondre la malenconia visceral del músic. Al costat d'aquest trist frenesí, Ventura escriví una gran quantitat de refregits de l'òpera italiana del seu temps -sardanes horribles, sobre les quals el temps ha posat el vel de l'oblit més opac.

Josep Pla. El meu país.






I ja posats, ni que sigui per aprofitar el preu de l'entrada, pugem a la segona i tercera planta, amb una interessant i eclèctica mostra de pintura i escultura dels segles XIX i XX. Quin plaer -i quina decepció-, tot aquest material només per a nosaltres! Ni millor ni pitjor, però sentimentalment propers, m'entretinc -ningú no em destorba- amb un autoretrat i dos paisatges verticals que desconeixia del pintor tortosí Gimeno.

La calor encara és intensa quan sortim del museu per voltar pels carrers adjacents, de manera que finalment busquem aixopluc al Museu de Joguet. A la planta baixa, una exposició modesta dedicada a Joan Amades: llibres, auques en paper i reproduccions augmentades. Em crida l'atenció que hagin triat peces de Frederic Mompou de música de fons.

De tornada a casa, un núvol immens amb forma de bolet ens enganya prometent una pluja reparadora que no arribarà. No té cap importància, assumim que som a l'agost.

encara el sant

Això dels costums i tradicions és una cosa difícil de resseguir i equívoca. Per particularitzar en el nostre territori, m’atreviria a dir que algunes de les tradicions que actualment es consideren intocables i per les quals alguns catalans hi deixarien la vida són cosa de quatre dies històricament parlant, moltes posteriors al 1714 –data clau de la nostra història moderna-; algunes altres són de procedència forana, fins i tot de territoris espanyols, plenament assimilades; altres costums propis del país tenien una circumscripció molt localitzada fins que per la raó que sigui es van anar estenent i popularitzant, com passa sempre amb qualsevol tradició. En fi, deixem-ho estar perquè ja se sap que el que és no era fins que va començar a ser.

Diu morenita en un comentari al post de més avall: “Si no recordo malament, sant Valentí és un sant molt nostrat que vam exportar al món anglosaxó. No ho busco a internet, però si tens un Amades a mà, no ho descartis.” No sé res de sant Valentí, però sí que tinc un Amades a mà, encara que per agafar-lo hagi de pujar amb l’escala. Amades (com deu estar el seu Any?) no sempre és prou fiable, entre altres coses per la magnitud de la seva empresa que de vegades li fa contrastar poc el material recollit o bé n’oblida algun altre; tot i així els seus reculls són interessantíssims i ara seria impossible repetir la seva feina. Anem al gra: trio i transcric els fragments més adequats a la megacelebració del dia dels enamorats que apareixen a les seves pàgines sobre sant Valentí:

Les fadrines i vídues de Manresa anaven a visitar la imatge de sant Valentí que es venerava a l’antic monestir romànic de sant Benet i li resaven oracions per tal que els fes trobar un bon casador. També hi acudien les mullers que no vivien amb prou harmonia matrimonial, a fi que els portés la pau a la llar familiar. I unes i altres cada dissabte solien dedicar-li oracions en aquest sentit.

Joan Amades. Costumari català. El curs de l’any.

No sé si aquesta tradició, que deu ser força íntima, encara es conserva a Manresa i si avui dissabte s’han elevat algunes pregàries al sant. Diu Amades una mica més avall:

Hom creu que aquest dia es casen els ocells i té per pecat sortir a caçar ocellets i menjar carn de ploma, perquè faria perdre la mena dels ocells i s’acabaria tota espècies de moixonets, car si se’ls caçava no es casarien i, en conseqüència, es deturarien les cries. A fi de festejar el casament dels ocells, els caçadors d’ocellets tenen per patró sant Valentí. Havien celebrat una festa a la vella església de Santa Caterina. No sabem que s’hagi celebrat després de la destrucció del convent dels frares dominicans.

Si al Vaticà se n’assabenten dels casaments dels ocells... I un apunt final, el més internacional:

Sembla que sant Valentí pot recordar algun geni primitiu més o menys relacionat amb el retorn del bon temps, amb el revifament de la vegetació i amb el rejoveniment del Sol, segons opinió primitiva. [...] Els costums galants que conviden a l’aparellament i al festeig, generals pels volts d’aquest temps en molts indrets d’Europa, poden reconèixer un origen màgico-religiós encaminat a provocar el renaixement de la vegetació, la multiplicació dels ramats i la fecundació o fertilitat de la raça, segons opinió expressada pel mitògraf Saintyves en un dels seus interessants treballs de recerca.

I això és tot pel que fa al tema, però com que Amades aporta més informació, em sembla interessant afegir aquest fragment:

No sabem per quina raó, hom tenia sant Valentí per patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires. Els qui desitjaven la protecció de sant Valentí en el sentit indicat, cada diumenge anaven a missa a la capella de Palau...

Corren bons temps per aquest patronatge, per bé que estafadors i enredaires diversos, fins i tot els de l’amor, cada dia són més descreguts i trien altres patrons més consistents, com per exemple el patró or.


P.S. : Avui, al mercat, a la Joana li han ofert un formatge en forma de cor. La mestressa de la parada li ha dit que molta gent el prefereix al tradicional pastís. Com n’és de dura la competència en aquests moments de crisi!