17.2.09

sobre la pintura

Hi havia un temps en què em molestava la meva manca d’educació musical, arquitectònica, pictòrica, etc. , i la meva insensibilitat; ara, també. En altres temps, buscava culpables; ara no, perquè he arribat a la conclusió que en part m’hauria d’autocondemnar.

Fa unes quantes setmanes, quan vaig passar a veure les pintures de la Mercè Rodoreda que s’exposaven a La Pedrera, vaig tenir la doble sensació de què parlo més amunt. Sí, molt bé, em van interessar els quadres de la Rodoreda, però més per la relació amb l’escriptora, pels detalls que aportaven a la seva biografia que per ells mateixos. Ara en Sani ens mostra al seu bloc tres pintures (quina barreja de duresa i fragilitat!) de Gabriel Ferrater. És coneguda la passió de Ferrater per la pintura i no tant la meva per Ferrater, i tot i així, i pensar que m’agradaria força veure una exposició ferrateriana, amb aquestes mostres em passa una mica com amb els quadres de la Rodoreda. El meu talent interpretatiu, la meva capacitat de descobrir, d’entendre o d’emocionar-me és escasa. En el dos casos no admet cap comparació amb l’interès, la complicitat i les sensacions que em provoca la seva literatura.

En canvi, l’exposició a la mateixa Pedrera d’un pintor que gairebé no conec arriba a interessar-me més. L’autoretrat que presideix l’exposició em fa buscar diversos angles i reflexionar fins quin punt l’efecte de les ulleres –hi són i no hi són?- té algun significat ocult. Al final de l’exposició, “Dancing” amb el vermell esclatant que tant m’agrada de les jaquetes dels músics i el cap del pintor que em fa evocar un Harold Lloyd present per casualitat i a punt de fer-ne alguna de grossa. I entre una i altra pintura, tota la resta, sobretot la que va fins a l’any 39. Dibuixos, olis, il·lustracions, disseny tèxtil... Pintures ambicioses i intimistes (una de les que m’agraden més de les darreres és la petita “dues noies llegint”, crec que es titula, que no trobo a Internet), un estil que va canviant, però que sembla que recomença, de manera que a mi, que ja ha quedat clar que no sóc un expert, se m’acut el joc d’intentar datar a grosso modo: abans i després de la guerra. Fracasso lamentablement en moltes ocasions.

Arribats en aquest punt, i encara continuaria, més d’un deu pensar que interessar-me molt més per la pintura de Josep Mompou que per la de Mercè Rodoreda o de Gabriel Ferrater confirma el meu poc criteri, confirma que sóc un lector mediocre de l’art, potser una certa traïció. No s’hi pot fer res: és així.

M’he distret una estona copiant uns quants quadres del pintor en un vídeo per si hi voleu donar un cop d’ull abans de passar per La Pedrera o per si voleu desistir definitivament. Ja imagineu que es tracta d’una reproducció deficient. Quant a la música de fons, he triat un fragment d’una dansa de Frederic Mompou, el germà petit del pintor, interpretada per ell mateix, que em sembla que reflecteix una mica aquesta sensació que he expressat de recomençament, esvaïment i repetició que al vídeo és difícil de transmetre. Per cert, i continuant amb la pintura, m’agrada el desenvolupament expositiu i les conclusions d’una pintora i crítica, escèptica i propera, que estic segur que pot augmentar la seva autostima si es passeja fins allà després d'haver suportat opinions d'incompetents com jo.

14 comentaris:

Montse ha dit...

quin dia publicaràs un llibre amb els teus pensaments, Pere? tinc ganes de llegir-te seguit! Els posts se m'acaben de seguida...

gràcies per aquestes pintures i per la música! i sobre tot per les teves paraules. Petonet.

Júlia ha dit...

De fet, curiosament, molts escriptors 'també' han pintat o dibuixat, potser l'elecció d'una cosa o altra va ser fortuïta. Al volum de la Història de la Literatura del Comas dedicat crec que als modernistes n'hi ha molts exemples, però crec que no tan sols va passar en aquella època. Les pintures d'un escriptor molt conegut sovint ens interessen més per la personalitat del pintor que no pas per elles mateixes. Ara mateix m'ha vingut al cap, però, l'esplèndid retrat de Miguel Hernández que li va fer Buero a la presó. També ha passat a l'inrevés, molts pintors també escrivien, el món de la pintura però està tan mercantilitzat que costa més de valorar, mirava ahir la crònica d'Arco i tot plegat sembla la borsa.

F.Puigcarbó ha dit...

aquí el menda també pinta i dibuixa, deu anar amb el sou d'escriure. Els quadres me'ls mirava ahir i Cezanneixen un colló, sobre tot els dos últims.

Montse ha dit...

La manca de sensibilitat per certes expressions artístiques... Bufa! Ja no hi dono més importància! A mi em traumatitzava que m'agradés poc el cinema o la novel·la; em feia vergonya. Ara, no pas. No es pot ser a tot arreu.

I, res, que després sempre descobrim que hi ha algú en aquests terrenys que sí que ens capta l'atenció, com exposes molt bé en aquesta entrada.

A presto, Pere.

zel ha dit...

Mira, sí, aquest el conec, i a més, m'agrada.... Petonassos!

Montse ha dit...

Ostres,ostres,ostres! Però quantes Montses hi ha a la xarxa, eh? eh? eh? eh?

:D

doncs jo també sóc dona de lletres (més que res perquè les mates se m'han donat sempre fatal) però no sé dibuixar ni pintar, snif,snif... és greu?

Xurri ha dit...

ja se que ja hi has anat, però m'hi acompanyes? :o)

la Teresa ha dit...

A mi durant un cert temps (de fet, van ser anys...) em feia vergonya la meva manca d'educació i sensibilitat musical. Des de que vaig decidir deixar la vergonya a casa, gaudeixo de la música (això sí, continuo essent una analfabeta musical)

Violeta ha dit...

Pere, m'encanta el vídeo que has muntat amb els quadres de Mompou i la música de fons del seu germà.

Jo no conec la faceta de pintora de la Rodoreda, però, sense veure com pintava, asseguraria que escrivia millor. Ep, això no vol pas dir que en Francesc Puigcarbó no pinti bé, eh? Un altre bon poeta que també pinta(aquarel.les) és en Felipe Sérvulo (Inventario de silencios).

Si vols tenir notícies del que va passar el 14 de febrer per la nit, passa per casa.

Petons, Pere.

pere ha dit...

Rarament tinc pensaments, Montse. A tot estirar, alguna sensació general i vaga produïda per algun estímul extern immediat que de vegades queda aquí. :-)
Petonet.

ës veritat, Júlia, el món de la pintura està molt mercantilitzat i, a més, la gent ens atrevim menys a opinar, de vegades perquè imitar l'estil dels opinadors professionals és difícil d'imitar i no fer-ho pot semblar que és d'excessivament aficionats. Quines crítiques pictòriques es llegeixen!

Ei, Francesc, així que un altre polifacètic! On es poden veure els dibuixos i els quadres?
Sobre les influències, sí, és clar, però jo no en sé prou per veure-ho clar en el cas de Mompou.

Doncs a veure quan passes a veure'ls per Barcelona, zel. Ja et guiaré el carret de rodes :-)
Petons.

Ostres, xurri, això és una cita cultural? A veure, miro l'agenda i t'ho dic.

Ens passa a molts, Teresa. Si algú entra al meu ordinador i s'entreté a mirar la música que tinc emmagatzemada és possible que deixi de parlar-me.

M'agrada que t'agradi el vídeo, Violeta: és una aproximació que no acaba de donar una idea prou clara dels quadres, però.
El 14 per la nit a casa teva? Quina intriga. Ara passo.

pere ha dit...

Ara vinc de llegeir-te. Quina ràbia i quina impotència! No tant pel control sinó per les formes i el descontrol, per la desinformació. No anem bé.

pere ha dit...

Ai, Montse, que t'havia saltat. La novel·la i el cinema? Ens vols espantar!?
Bé, la veritat és que fins i tot els que diem que no en tenim solem tenir prejudicis estúpids en qüestions culturals. Solem, i solen, tenir tendències a excessius tancaments mentals de cra els altres o temem que els altres ens mirin com a bitxos "raros". Tot s'acaba supernt, o quasi.

F.Puigcarbó ha dit...

cony Pere! no em diguis que no has entrat mai al Talleret?
et deixo l'adreça:
http://talleretdart.blogspot.com

casum dena!

pere ha dit...

No ho recordo, Francesc, però deu ser que no. Ja saps que em passo pel bloc mare i algun cop per les collonades, però està vist que hauré de fer un tastet artístic.
És que ets tan prolífic!:-)